opinió

Llibertat

«M'adono que cada cop somnio menys i veig més feta la nostra realitat. La tenim a tocar, però no hem de defallir. Ara només em pregunto quina classe de país podrem i sabrem construir entre totes i tots»

per Assumpta Arasa, Santa Bàrbara, 21 d'octubre de 2019 a les 10:10 |
Indignació
Dilluns començo el dia amb esperança. Crec que potser no passarà els que tots i totes sospitem. Però ben d’hora, ben d’hora, el cor sembla que se’m trenqui. Veig persones innocents, bones, que es quedaran atrapades sota unes lleis injustament fetes a mida per empresonar-los. Apareix la indignació i també el record de l’1 d’octubre. La nit a l’escola, la por i els ferits de la Ràpita que venien a votar a Santa Bàrbara. Tot retorna, també el sentiment d’impotència davant de tanta maldat.

 

Els manifestants dirigint-se cap a l'aeroport del Prat, dilluns passat Foto: Assumpta Arasa


Por
Dilluns a la tarda vaig a l’aeroport de Barcelona. Som riuades de gent, milers. Tots i totes caminant cap a la terminal. Camino al costat de dues dones, una de Barcelona i l’altra que és la seva veïna, però prové d’Ulldecona. Tenen 70 anys i venen caminant des de la Diagonal. Un home ens parla. Està emocionat. Diu: “ho farem! Això és únic”. Ens abracem, com si ens coneguéssim de tota la vida. Dos xiquetes i un xiquet de 15 anys estan emocionats, no s’esperaven tanta gent. Anem caminant i veiem les furgonetes de la policia. Ells xiquets s’espanten. Parlem i els hi dic que vigilin molt, encara són molt joves i s’ha d’anar en compte que no prenguin mal, hem d’anar en compte de no prendre mal. Diuen que mai abans havien fet una cosa així, llavors, escoltem un tret. Els policies comencen a disparar. Apareix la por i la festa es transforma. L’ambient s’enrareix, el temps s’adona i comença a ploure. Només l’arc de Sant Martí damunt la terminal ens aporta esperança.
 

Sororitat
Dimarts ens trobem a les 19:30h al Pont de Tortosa per fet una asseguda amb espelmes. Volem demanar la llibertat dels nostres presos i preses polítiques. També la independència. Estem allà totes i tots, ens sentim impotents, però molt acompanyades. La llum de les espelmes no acaba d’il·luminar-nos el cor. El Pont s’ha fet petit i el violí de la Judit, que emocionat s’encomana dels acords del grup de música, tocant just al davant del monument, amb l’àguila Feixista, enfosqueix una mica l’escena. Avui, aquesta, ens pesa més al cor. Però el violí sona i amb la seva vibració s’agermana perfectament al terratrèmol que experimenten les nostres cèl·lules. D’allà marxarem a Amposta, hi ha un acte que, tot i ser molt gran, es queda petit de tanta ràbia que experimentem. Potser per això, o perquè ja n’estem farts i fartes, un grup marxa i talla la Nacional 340. Una via que cada cop s’acosta més a ser frontera d’un altre país, el Valencià. Tornem a sentir la sororitat, la fosca es torna llum, perdem la por.
 

Concentració a Xerta, dimecres passat Foto: Assumpta Arasa


Tristesa
Dimecres concentració a Xerta. Aquest poble, que es banya amb el nostre estimat riu Ebre, amaga en una casa els riures i somnis de la infantesa d’una gran Presidenta del Parlament, ara, entre barrots. I cridem, menuts i grans, colze amb colze, perquè no hi som totes, ens falten ells, ens manca ella. Sabedors que passem per sota la balconada d’on viu la seva mare el cor se’ns trenca, però cridem més fort LLIBERTAT!
 

Una de les columnes de les Marxes de la Llibertat, sortint des de Vilafranca del Penedès cap a Martorell, amb l'estelada de 8 puntes Foto: Assumpta Arasa


 Il·lusió
Dijous participo en una de les marxes per la llibertat. Surto de Vilafranca del Penedès direcció Martorell. Faig amics i l’estelada llibertària de vuit puntes, com els parlars de la nostra llengua, m’apropa més a sentir-me part d’aquest país ple de tonalitats, colors, cançons i cultures. I cada cop m’adono amb major claredat que tenim dret a ser lliures i a viure en pau. Indescriptible la pell de gallina en passar per sota dels ponts mentre la gent ens anima i ens ajuda a seguir caminant, l’asfalt es fa més tou. Els vinyaters ens regalen un barret de birbar, i ajuda a que les nostres orelles i cap no es cremin. Ens reben centenars de voluntaris i voluntàries. Emocionant l’acollida. Gralles, gegants i cabeçuts ens acompanyen. També els tractors, motos, bicicletes i agents forestals. El comerç de proximitat ens regala fruita i el nostre cansat cos ho agraeix. La il·lusió ajuda a omplir el nostre pit, som sabedors de la proximitat de Barcelona.
 

Sortida de la marxa de la llibertat des de Martorell Foto: Assumpta Arasa


 Fermesa
Divendres omplim els carrers de Barcelona. Les marxes arriben i amb elles centenars de milers de persones. Riuades de vida i esperança cridem INDEPENDÈNCIA. Els carrers i les places i les carreteres ja tornen a ser nostres. Com voler embrutar tants somnis de llibertat? Com atrevir-se a fer callar tanta dignitat? Com voler cremar tanta joventut? Cada cop ens sabem més lliures. L’Estat espanyol ens queda lluny. Per sort, allà també, s’alcen veus en contra de tanta injustícia, mostres de suport que calmen el patiment que sentim. No estem soles. I un rètol que ho resumeix tot: “Espanya ha perdut el nord”. I sí, ho ha fet, per això aplica tanta violència i joc brut amb un escarni especial per als nostres xiquets i xiquetes. Com ells i elles diuen: “A mi només em fa callar la mama!”. Perquè sí, no són a les classes, però estan fent Història en majúscules.
 

Manifestació a Barcelona durant la vaga general del 18-O Foto: Assumpta Arasa


 Pau
Dissabte és un dia que me l’agafo per meditar i reflexionar. M’acullen les Benetes de Montserrat. Allà pregàries i minuts de silenci per el nostre país i, sobretot, per la nostra gent. La Moreneta sembla que, com a bona patrona, ens mira i ens dóna forces per a seguir. Els dits dels àngels retallats en la seva carena em fa pensar en la blavor dels nostres Ports. Les postes de sol rogenques de la tardor il·lumina estranyament la ciutat que em va veure néixer, Sabadell. Més enllà la Mola i a la dreta les llums de Barcelona. Fanalets amarats de Mediterrani. Sé que tornarà a ser una tarda i una nit de lluita, hi sóc amb el cor encongit. Serem lliures?
 
Llibertat
Diumenge, m’aixeco i m’adono que cada cop somnio menys i veig més feta la nostra realitat. La tenim a tocar, però no hem de defallir. Ara només em pregunto quina classe de país podrem i sabrem construir entre totes i tots. Vull pensar que serà fet de persones i per a les persones. Un repte nou ens amenaça, el canvi climàtic. Haurem de treballar plegades, colze a colze, per a revertir-hi els efectes en una de les terres més amenaçades d’Europa. Espero que la lluita ens serveixi per no oblidar mai que és molt gran ser petit, per nosaltres i per els que vindran, els d’aquí i els de l’altra riba. 

 

Assumpta Arasa
Pintora, psicòloga i activista... Amb el cor a les Terres de l'Ebre i la vista posada en allò que succeeix al meu entorn i prenent-ne part activa, reflexiono i aprenc cada dia més de què és això de la vida...
21/10/2019

Llibertat

14/10/2019

​El carrers ja són nostres!

16/09/2019

I ho tornem a fer!

16/08/2019

Amb el feixisme poca broma!

15/07/2019

​Sabatetes de xarol

17/06/2019

Els vestits

20/05/2019

​Un planeta moribund

12/04/2019

Només una foto

18/03/2019

I els homes?

18/02/2019

​Visca la talla 42!

Participació