Romà Casanova és bisbe de Vic, ha viscut ja tres conclaves i confessa que encara avui, l’elecció d’un nou Papa l’emociona profundament. Fill de Deltebre (Baix Ebre), ordenat prevere el 1981, assegura que mai va aspirar a ser bisbe, però va assumir este servei "confiant plenament en Déu". En esta entrevista a Aguaita.cat reflexiona sobre el llegat del papa Francesc, el futur de l’Església i el repte d’evangelitzar una societat que, assegura, ha viscut una apostasia silenciosa.

Este no és el primer conclave que viu com a bisbe. Com recorda els anteriors i com ha canviat el context eclesial i mundial respecte a aquells moments?
He viscut conscientment tres conclaves a part de l'actual: un com a seminarista -l’elecció de sant Joan Pau II-, i ara ja tres com a bisbe -el de Benet XVI, el de Francesc i el de Lleó XIV-. Recordo en tots l’emoció de veure, per primera vegada, qui era l’escollit com a Papa de l’Església catòlica. Cada un dels tres anteriors a l'actual ha manifestat una manera pròpia de ser i cap d’ells no m’ha defraudat; al contrari, dels tres he après moltes coses.

Com ha viscut personalment l'elecció del nou papa Lleó XIV?
Molt intensament des del moment que va sortir la fumata blanca. Com sempre, com els conclaves de qui tinc el record, em vaig quedar sorprès, però positivament, a mesura que he anat escoltant coses del cardenal Prevost i la seua trajectòria com a religiós Agustí, i després com a superior general d'aquest ordre i també com a bisbe de Chiclayo i com a prefecte de Dicasteri dels bisbes. En totes aquestes diferents etapes de la vida sempre ha demostrat ser un bon pastor, proper a la gent i actuant sempre amb intel·ligència i paraula clara i profètica. Per això, auguro que serà un gran pontificat el de Lleó XIV. 

Ha conegut personalment el papa Francesc? Com van ser les trobades o el contacte?
Cada cinc anys, aproximadament, els bisbes fem la visita ad limina a Roma, en la qual, entre altres coses, som rebuts pel Papa. Amb Francesc he fet dos visites ad limina, que implica un encontre del Sant Pare amb un grup de bisbes d’una o dos províncies eclesiàstiques; en el cas de Vic, amb els de Catalunya.

Quin creu que és el principal llegat que deixa Francesc com a papa?
El fonamental, al meu entendre, és la crida a tota l’Església, i en ella, tots i cada un dels seus membres, a ser més i més missionera, evangelitzadora. Això té especial incidència en la nostra Catalunya, en què sembla que molts hagen fet una apostasia silenciosa de la fe cristiana que ha afaiçonat esta terra i la seua història al llarg dels segles. Juntament amb l’anunci de Jesucrist, Francesc ens ha recordat que no és possible ser missioners sense la comunió, la sinodalitat, que significa que tots sense exclusió hem de participar, aportant el millor de nosaltres en la presa de decisions i en les accions evangelitzadores. L’aspecte social ha estat fonamental en el mestratge del papa Bergoglio: els migrants, els pobres, els exclosos, els presoners, els malalts, les persones amb discapacitat. M’ha quedat assenyaladament una cosa en el cor: ell ensenyava la necessitat de mirar als ulls de les persones necessitades. No n’hi ha prou amb donar-los un ajut, els hem de tractar com a persones. Diria més coses del que ens ha llegat Francesc, però, és una entrevista al que responc.

"Hi ha moltíssimes persones de tradició catòlica que tenen un desconeixement molt gran, fins i tot de les coses més essencials i bàsiques"

Com ha evolucionat la relació entre l’Església i els fidels al llarg dels últims anys? Ha notat canvis en el compromís o en les vocacions?
La relació entre els fidels i l’Església és quelcom que té la seua font en el cor. Ser membre de l’Església no és una mera relació sociològica, sinó que neix de la fe en Crist. En este moment hi ha moltes persones que viuen la seua creença cristiana amb valentia i coratge, malgrat que l’ambient que domina no és favorable, per això penso que som en temps de santedat entre els deixebles de Crist. He de dir també, amb dolor, que la fe s’ha esvaït del cor de molts altres. Hi ha, al mateix temps, moltíssimes persones de tradició catòlica que tenen un desconeixement molt gran, fins i tot de les coses més essencials i bàsiques. Tenint en compte esta situació és normal que no hi haja compromisos, i dins d’estos, els que impliquen tota la persona com les vocacions al sacerdoci o a la vida consagrada, com fa quasi seixanta anys.

Quins són, al seu parer, els principals reptes de l’Església a Catalunya i a Espanya avui?
El principal repte: l’anunci de nou de l’Evangeli. Un desafiament apassionant, perquè hi ha moltíssimes persones que experimenten en el seu cor una buidor que, de cap manera, la societat actual és capaç d’omplir, amb el materialisme i l'hedonisme dominant. L’experiència em mostra que quan una persona es troba amb Jesucrist, experimenta com tot el que desitjava en el fons seu troba la satisfacció que dona la pau, que tothom anhela.

"La dona ha d’aportar el seu geni en tots els àmbits eclesials, sense cap mena de dubte"

Creu que cal actualitzar el paper de la dona dins l’Església? En quin sentit i de quina manera es pot fer efectiu este canvi?
La dona té un paper fonamental en la societat, en l’Església, en la família, en tot el que és humà. La visió cristiana entén la persona humana des de la duplicitat dels sexes: home i dona. No podem construir una societat contraposant el que Déu ha creat: viure en la complementarietat, des de la mateixa dignitat i en la meravella de la diversitat. Hi ha una presència intensa de les dones en el dia a dia de l’Església. Els serveis comunitaris i de responsabilitat són molts i significatius en les parròquies i en altres instàncies religioses de l’Església. La dona ha d’aportar el seu geni en tots els àmbits eclesials, sense cap mena de dubte.

Quin paper creu que hauria de tenir l’Església en la societat catalana actual, marcada pel secularisme i la diversitat?
L’Església no ha de tenir cap altre paper que el de servir les persones, en concret, i la societat, en general. El principal paper que té és el d’acomplir la seua missió: l’anunci de Crist, en una societat on hi haja de dret i de fet, llibertat religiosa, on ningú no siga exclòs per raó de la seua creença. Des de la fe cristiana, una altra aportació és la crida a la fraternitat universal i a la defensa dels drets humans i de la dignitat de tota persona, que inclou el respecte a la vida humana, des del si de la mare, fins a la mort natural. I una darrera cosa, molt personal: una crida a la generositat en l’engendrament de fills. La societat catalana necessita més estimació envers els fills i les filles, que són el futur de tota societat.

Com valora la gestió de l'Església sobre els casos de pederàstia?
L’Església ha viscut i viu amb dolor cada cas d’abús que haja pogut cometre un fill seu. El que intentem és l’opció de posar-nos al costat de les víctimes, amb l’escolta, la petició de perdó i tot el que puguem fer per reparar el dany sofert. Penso que, respecte a la gestió feta, podem dir que som de les institucions que més i millor han encarat el tema. Resta molt per fer, sobretot en la prevenció i detecció, però s’està fent, en general, un bon treball.

Com hauria d’actuar un bisbat davant d’un cas com aquest? Si es produís un cas al Bisbat de Vic, quin seria el seu primer pas com a pastor de la diòcesi
Abans ja ho he expressat: el primer pas és l’escolta de les persones per acompanyar-les i ajudar-les; i per l’altra actuar, com més ràpidament millor, en prendre les mesures necessàries respecte al victimari.

Quina opinió té de la tasca del sacerdot tortosí Jordi Bertomeu, enviat del Vaticà per abordar casos d’abusos sexuals arreu del món? Considera que el seu treball ha estat clau per a la renovació i la transparència dins de l’Església?
Conec a Mons. Jordi Bertomeu des de jove. Vàrem coincidir al Seminari, ell com a alumne i jo com a formador. Sé de la seua intel·ligència i sagacitat, necessàries per a estes qüestions. També sé de la seua qualitat de bon pastor, per discernir el que és veritat o mentida, amor i egoisme. Des del Dicasteri de la Doctrina de la Fe, ha fet un servei excel·lent i continua fent-lo. Tot serà per a bé.

Com viu avui la seva fe i com manté viu el seu compromís espiritual amb les comunitats que acompanya?
Lluito perquè siga la fe en Crist la que modele tota la meua existència, en el dia a dia, i en les opcions més cabdals. Tinc un secret: la fidelitat a l’oració llarga i intensa cada dia, i l’escolta dels altres.

Vostè va néixer a Deltebre i va ser ordenat prevere el 1981. Què el va portar a triar el camí del sacerdoci?
L’ambient on vius t’influeix. A la Cava teníem en la meua infància i joventut un bon capellà, que va deixar una petjada que perdura en moltes persones. La meua família, creient i practicant, em va dur a trobar-me amb un Déu viu, el qual va ser capaç d’enamorar el meu cor i sentir-me cridat a esdevenir un servidor dels homes en el sacerdoci.

Com recorda els primers anys de ministeri a les Terres de l’Ebre i la seua etapa formativa al Seminari de Tortosa?
Vaig fer sempre el servei sacerdotal a les Terres de l’Ebre: al Col·legi Diocesà de Tortosa, com a educador; a la Ribera d’Ebre i Priorat, com a rector a Vinebre, Flix, Riba-roja d’Ebre, Cabacés, la Vilella Baixa. I una altra etapa com a formador del Seminari Diocesà de Tortosa i a la parròquia de Jesús. El record que tinc és el de trobar-me moltes bones persones que estimaven el Senyor i l’Església. Tinc molt bon record del Seminari, com a director espiritual; penso que és el ministeri que més m’ha omplert.

S’imaginava algun dia arribar a ser bisbe? Com va rebre el nomenament per a la seu de Vic el 2003?
Sí que, de vegades, sentia comentaris que et feien pensar tal possibilitat, però considerava que no era per a mi, això de ser bisbe. Vaig rebre el nomenament quan estava de rector a Flix, em va deixar bastant descol·locat, perquè durant uns vint dies no podia dir res a ningú. Però, des del primer moment, sí que vaig posar la confiança en Déu, perquè si m’encomanava este servei, al mateix temps, rebia la gràcia per a complir-lo.

Què va suposar per a vostè assumir la responsabilitat com a administrador apostòlic del Bisbat de Solsona el 2021?
Era una situació molt delicada, per les circumstàncies en què rebia aquesta responsabilitat. Tanmateix, vaig trobar a la diòcesi de Solsona molta maduresa de fe, tant en els sacerdots, com en els laics. Van haver d'encarar molts reptes, però entre tots, amb prudència i responsabilitat, sempre en el respecte i la caritat, vam saber de continuar endavant, mirant el futur amb esperança.

Li agradaria tornar algun dia a la seva diòcesi d’origen, Tortosa, per acabar-hi el seu servei episcopal?
Tornar-hi, espero fer-ho quan passe a bisbe emèrit de Vic. Però tornar-hi com a bisbe titular penso que no cau dins de les meues expectatives ministerials. Tot i això, si m’ho demanessen ho faria amb molt de gust.

Té vincles vius amb la seua terra natal, Deltebre? Hi torna sovint?
El vincle amb el meu poble Deltebre és viu: tinc la meua família i les meues amistats. A més el vincle amb la terra, amb el seu paisatge tan propi, la seua cuina extraordinària; tot això no es pot oblidar, forma part del més íntim de tota persona. Per això, vaig el més sovint possible. Procuro ser al mes d’agost, quan són les festes majors del poble.

Què li demana a Déu en estos moments com a bisbe de Vic i fill del Delta?
Molt clar i senzill: li demano que no es perde la fe en Crist en el cor dels fills del Delta, del bisbat de Vic i de tota Catalunya.