opinió

Només una foto

«La classe estava encapçalada per un retrat de Francisco Franco i una creu. Sota hi havia la pissarra. Al davant més de 30 alumnes la mitat dels quals no entenia aquell mestre que parlava llengua estranya i feia poc havia arribat de Guadalajara»

per Assumpta Arasa, Santa Bàrbara, 12 d'abril de 2019 a les 16:49 |
Tenia 6 anys i anava a una escola de gent treballadora als afores de Sabadell, la meva ciutat natal. De Sabadell, i malgrat ser de les Terres de l'Ebre per part de pare, m’ha quedat l'accent i la passió per la gebrada els matins d'hivern i la flaire a fil de colors que desprenien les fàbriques de la ciutat vallesana.

Però com dic, als 6 anys anava a una escola on, per la finestra, podíem intuir els canyissar de la vora del riu Ripoll. Llavors, el Vallès, abans de tanta urbanització i carretera, era verd i feia olor d'humitat. Al darrere de les cases i pisos veiem la Mola i més enllà, de vegades i segons la boira, Montserrat.


Els matins d'hivern, com he dit, m'agradaven perquè entremig de bufandes i gorres m'entrava el fred humit i em despertava. Caminadeta del cotxe fins a l'entrada de l'escola agafada de la mà segura de la mare.

Crec que en aquella època, malgrat que era molt menuda, ja havia après que vivia a un lloc insegur. La policia no ens aportava seguretat ans el contrari, eren els “grisos” i això volia dir que, si eren prop, hi havia perill, però perill per culpa d'ells. Als anys setanta la ciutat de Sabadell s'erigia com una ciutat antifeixista i es despertava els diumenges al matí amb còctels molotov al seu Passeig. De fet, de petita, tots sabíem que vivíem en dictadura.

També sabíem que no podíem fer confiança als companys i companyes del “cuartel” de la Guardia Civil, ells anaven per un cantó i nosaltres per l'altre. La caserna era a prop i hi venien molts dels seus fills.

I la classe. La classe estava encapçalada per un retrat de Francisco Franco i una creu. Sota hi havia la pissarra. Al davant més de 30 alumnes la mitat dels quals no entenia aquell mestre que parlava llengua estranya i feia poc havia arribat de Guadalajara. A mi, aquell lloc em sonava estrany i antic, tant com aquell mestre que ens parlava de pilotes fetes amb el budell de porc o ens ensenyava a jugar tirant ganivets al terra.


I el retrat. Jo em passava hores mirant-lo. Sabia qui era i em feia por. Per entrar a la classe havíem de passar per sota del quadre i llavors veia les minúscules caquetes de mosca que emmagatzemava aquell vidre brut i llardós. Quan seia al meu pupitre mirava les mosques que, en començar la primavera, apareixien i es posaven damunt d'ell. Franco havia mort el 20 de novembre del 1975 i la por era palpable als carrers. A les ciutats com Sabadell corria la “mala llet” per part de la policia que pegava manifestants a tort i dret quan podia. De vegades, fins i tot, disparaven i algú moria. Corregudes, crits, porres i por.

Aquella primavera del 1976 nosaltres encara teníem el retrat d'aquell dictador i les mosques s'hi aplegaven. Tot d'una, d'un dia per l'altre com qui diu, el retrat va desaparèixer i al seu lloc va quedar un rectangle blanquinós enmig d'aquella paret grisosa. Per un temps vaig pensar que aquell espai blanc era l'esperança que portava la transició. Jo llavors no sabia què era, però aquella paraula feia feliç a tothom qui coneixia.

Però abans d'arribar l'estiu, ja hi havia un quadre igual que l'anterior. Ara la cara era d'un rei, Juan Carlos I d'Espanya, el Borbó, que substituïa en Franco. La sorpresa, per a mi va ser, però, que les mosques hi van tornar. Va ser com si elles sabessin quelcom que els humans desconeixien. La imatge d'aquells animalets damunt del vidre va representar el final de tota esperança dins el meu cap i cor.

Avui dia, més de 40 anys després de tot això, comencem a intuir qui es podria amagar darrera del fallit Cop d'Estat del 23F. A més, actualment veiem, amb por, com cada cop es retallen més drets. Apareix la llei mordassa. Tenim presos i preses polítics, exiliats, exiliades i eufemismes per evitar paraules prohibides. Patim restriccions, multes, acusacions, causes penals per manifestar-nos, per reunir-nos, per escriure, per dibuixar, etc. El règim actual em retorna aquell vell quadre d’una classe de primària. L'aparença ens enganya, però les espavilades mosques saben de sobres que el règim no ha canviat, només la foto!
 

 

Assumpta Arasa
Pintora, psicòloga i activista... Amb el cor a les Terres de l'Ebre i la vista posada en allò que succeeix al meu entorn i prenent-ne part activa, reflexiono i aprenc cada dia més de què és això de la vida...
17/06/2019

Els vestits

20/05/2019

​Un planeta moribund

12/04/2019

Només una foto

18/03/2019

I els homes?

18/02/2019

​Visca la talla 42!

21/01/2019

​La salut també és de les dones

17/12/2018

Les joguines sexistes i la colònia folladora, benvingudes al Nadal!

19/11/2018

Adéu a l'amor romàntic

14/10/2018

La revolució de la sal

24/05/2017

La culpa la tenen els pares versus Barri Sèsam

Participació