Fantasmes a la costa

per Lo Mascarat , 21 de gener de 2015 a les 09:19 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de gener de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Exteriors del càmping en una imatge d'arxiu. Foto: Google Street View



Segon “fascicul” d'humor de la sèrie “Llegendes, ungüents miraculosos i personatges fora de sèrie” a les Terres e l'Ebre. Natros, com a persones racionalistes que som, no creiem en fenòmens que no tinguen una explicació científica, però si heu tingut alguna experiència estranya de les que es narren a l'article, us invitem a que ens l'expliqueu.


“Què estaves fent l'11 de juliol de 1978 a les 14:27 hores?”. Si per cada vegada que els mitjans de comunicació han fet esta pregunta ens donessen un euro al territori, els nostres ajuntaments ja faria anys que haurien pagat els deutes que tenen i avui estarien en superàvit tirant la casa per la finestra i fent bous durant tot l'any. De les Terres de l'Ebre no en surt res de bo, o almenys a criteri dels mitjans estatals: manifestacions i desgràcies és l'únic que mengem. Però si hi ha un succés de gran transcendència que cal destacar és el que va tindre lloc la data esmentada al càmping Els Alfacs.

Aquell matí assolellat de juliol, en què feia un Sol que matava un jònec i les temperatures rondaven sobre els 30ºC, un camió cisterna carregat amb 25 tones de propilè liquat va sortir de la Pobla de Mafumet en direcció Puertollano a les 12:35 hores. Gairebé dues hores més tard el rellotge que duia el conductor d'aquell gran vehicle de marca Pegaso va aturar-se per sempre més marcant aquella maleïda hora al canell del seu propietari. La carrega d'aquell camió cisterna va explotar degut a la pressió que el propilè liquat feia dintre la cisterna al passar d'estat líquid a gasós com a conseqüència de les altes temperatures exteriors. Una gran bola de foc va sortir d'aquella cisterna destruint tot el que trobava al seu pas i el propilè roent va caure en forma de pluja sobre el càmping i la seua gent causant-los importants danys físics i cremades de tercer grau. La temperatura aproximada d'aquella substància era de 1.500ºC cosa que va fer explotar tot allò que fos inflamable entre tot aquell conglomerat de roulottes i caravanes que dificultaven la fugida d'aquells que, invadits pel caos, intentaven fotre el camp d'aquell forn com si no hi hagués demà. Un cràter de dos metres de profunditat i 20 de diàmetre estigmatitzava la zona més mortífera i tot plegat havia deixat un paratge desolador que acabaria amb 217 víctimes mortals i 200 ferits, la gran majoria anglesos, francesos i alemanys en un càmping on l'aforament legal era de 260 i, segons dades de la policia, en aquell moment gairebé arribava a 800 clients.


El per què de tot plegat segueix sense sortir a la llum, però hi ha algunes dades que són clau: el camió va sortir amb 5 tones més de propilè de les que li pertocaven, per la qual cosa, en cas que la substància passés d'estat líquid a gasós per la calor exterior, no tenia marge i patia el risc d'explosió, passa que com una desgràcia d'aquelles característiques no havia passat mai, la prevenció devia ser per a mariquites. El camió cisterna no disposava de les actuals vàlvules de seguretat. Per a més INRI, en lloc d'emprendre el viatge per l'autopista, ho va fer a través de la N-340, possiblement per estalviar-se el peatge que devia pagar de la butxaca i que des de Tarragona fins a Alacant no és que fos barat. El camioner havia de fer un trajecte de 700 quilòmetres, sol, i possiblement sense fer els descansos obligatoris que avui estan estipulats per llei, entre moltes altres irregularitats. No se sap quin fou el motiu exacte de l'accident però, sens dubte, el cúmul d'imprudències era un autèntic còctel molotov. I com ja és costum a n'este país, han d'haver ferits i morts per fer les coses tal i com Déu mana. Dintre del context, en aquella època Espanya era un país en vies de desenvolupament en què érem més matxos que ningú i les normatives equivalien als 10 manaments de la llei de Déu: tothom els coneix però ningú els aplica; i l'autoritat encarregada de fer-lo respectar estava dirigida per l'equivalent a José Luís Torrente, qui tenia per costum fer la vista grossa a tot el que no li interessava.

Durant uns mesos els mitjans de comunicació sucaven els alls amb aquell drama, els investigadors anaven d'erudits i plantejaven teories sobre l'incident i la culpabilitat dels fets com si haguessen estat al lloc dels fets, la premsa internacional se'n feia ressò mentre esbombava les nostres vergonyes, les famílies de les víctimes eren preguntades constantment sobre el tema fent reviure el dolor amb un bucle i la televisió i la premsa es recreaven publicant per fascicles les imatges de la tragèdia en què prenien gran rellevància l'exposició de tots els fiambres socarrimats en plena agonia, col·locats en fila índia, i que semblava com si haguessen acabat de protagonitzar un remake de Pompeia. Possiblement perquè la gran majoria d'aquells pobres desgraciats eren forasters, la premsa no va tindre cap mania en publicar aquelles imatges de figures calcinades a pilota picada. Algú podria pensar que aquella exhibició era amb l'afany d'identificar els cadàvers, amb l'únic detall que era una tasca impossible degut a l'estat en què es trobaven. La mostra mortuària dels Alfacs va durar una bona temporada fins que els mitjans van trobar noves peces suculentes a les que dedicar atenció i va desaparèixer de l'espai públic.

Aquells que pensaven que no se'n sentiria més a parlar, s'equivocaven. Dècades més tard, concretament l'any 2004, per la mateixa data en què va tindre lloc l'accident, Iker Jiménez, periodista especialitzat en històries paranormals –o històries per a no dormir– va rescatar el tema al seu programa de ràdio a la Cadena SER, Milenio 3. Es tractava d'un monogràfic en què donava a conèixer les hipòtesis existents de com va rebentar el camió cisterna i les seues conseqüències tètriques de més de 200 morts, i que com sempre, no en treia aigua clara de cap. A més, deixava caure noves teories conspiranòiques del govern que s'havia tret de la màniga lligades amb el “més enllà”, com que aquella zona estava maleïda, que l'únic que feien era generar més dubtes entre l'audiència i fer-mos cagar de temor. Un saragossà de nom Javier Martín no s'hi va poder estar i va telefonar per a posar més salsa a l'ensalada explicant la seua experiència paranormal.

Segons narra el protagonista de la història, anava de Peníscola cap a Sant Carles de la Ràpita amb el cotxe per la N-340 una nit d'estiu del 2003 amb la família darrera dormint, amb les llums llargues per manca d'il·luminació. Sobre la 1:30 de la matinada, a l'altura del càmping dels Alfacs va visualitzar entre set i vuit persones vestides com els guiris a l'estiu que invadien part del carril contrari i que al seu pas no es van ni immutar. Però el que més li va cridar l'atenció va ser el que ell en diu: “El último de la fila” i no, no era Manolo García. Segons narra: “Era un home vestit amb pantaló curt color crema, una armilla tipus caçador, un barret per al sol i un poal que portava a la mà. En mirar-lo a la cara només vaig poder veure una gran foscor. Tots estaven quiets, com paralitzats i amb la mirada fixa, i uns mirant la carretera i altres el camp que quedava a l'altre costat”. El que està clar és que el darrer de la fila podia ser tot el misteriós que vulgués, però vestia com un garrulo.

El testimoni el podria considerar com un conductor temerari perquè per ser que un ha d'estar concentrat al volant i mirant al davant, dóna molts de detalls de l'escena que un conductor normal no atina, i menys de nit, o és que anava a 10 km/h en una carretera on tothom va follat habitualment? Si més no hauria pogut trobar-li una explicació raonable, per exemple: és estiu, fa calor i una família d'anglesos se n'ha anat a fer una excursió nocturna i passa el gracioset de torn amb les llums llargues que els deixa mig cecs, dels quals, el darrer de la fila, que és el que supervisa, s'havia embrutat la cara o alguna cosa per l'estil i en il·luminar-lo, la brutícia li ressaltava.

Però el senyor Javier no és l'únic en veure “coses rares”. El primer testimoni d'aparicions data de l'any 80, dos anys després del dramàtic succés, i explica que un dia a mitja nit va veure gent que passejava per la carretera. Sembla ser que els fantasmes necessiten un temps prudent per quallar abans de fer les seues performances i espantar al personal. El que és més curiós és que la gent de les Terres de l'Ebre devem ser tontos o simplement tenim poca imaginació, perquè sempre és gent que ve de fora qui ens ha de posar en relleu el patrimoni fantasmagòric misteriós que freqüenta el nostre territori.

La segona experiència arriba de la mà de tres friquis de les històries paranormals que van anar diferents caps de setmana equipats amb càmeres i gravadores per intentar captar “l'impossible”. Com sol passar en estes situacions, quan la gent està tan motivada i va a un lloc disposat a obtenir proves de l'existència de ves a saber què, allí on les persones normals sentim el vent, ells senten una psicofonia; i allí on els aparells fan figa per culpa de la bateria, ells veuen una dominació satànica. S'explica que un 18 de setembre, a les tres de la matinada, mentre estaven fent el pena per alguna cuneta intentant captar l'ambient, els aparells d'enregistrament que duien es devien cagar de temor i van deixar de funcionar simultàniament. Els van canviar les bateries i sembla ser que la càmera de vídeo i la gravadora havien convocat vaga aquella nit i no estaven disposades a treballar. Els testimonis diuen que “se sentien acompanyats” per alguna cosa “inexplicable”. Possiblement just en aquell mateix moment i en aquella mateixa hora devia passar un cotxe que va visualitzar tres senyors amb actitud misteriosa i també devia veure una aparició. Emboliquem més la troca!

Una tercera anècdota la dóna un camioner que anava acompanyat de la dona i la filla una altra nit d'estiu i que va visualitzar un grup de crios distribuïts als dos cantons de la carretera i que en veure el camió es van espantar. Al dia següent va anar a esmorzar a un xiringuito de la zona i li va explicar allò que havia presenciat al cambrer, qui els va portar un mapa i els va fer assenyalar on havia estat la troballa. El conductor, de nom Fernando, va marcar el càmping dels Alfacs. El cambrer va marxar cap a casa i al cap d'uns minuts va tornar amb un retall de diari del 1978 en què es narraven els fets de l'accident. Preguntes retòriques: Qui va pels bars explicant a cambrers desconeguts estranyes presències de la nit anterior? Quin cambrer deixa el seu lloc de treball durant un esmorzar per anar a casa a buscar un article de diari que parla sobre un accident de fa dècades suposant –que ja és molt suposar– que tingue alguna relació amb uns crios que feien el pena per la carretera a mitja nit?

Com a darrera anècdota, el cas d'un Guàrdia Civil, també seguidor de Milenio 3 quan fa torns nocturns, qui narra com una nit de febrer de 2010, després de dos setmanes de servei en aquella zona maleïda, estaven fent patrulla per si venien els narcos carregats amb farlopa i van presenciar una escena insòlita. Cap a les 3 de la matinada, mentre enregistraven la platja amb les càmeres de visió nocturna, va aparèixer la silueta d'una dona, amb melena curta i roba lleugera per a l'època de l'any, que duia agafat de la seua mà un xiquet amb una gorra al cap. La càmera de visió nocturna, però, no va arribar a captar la calor d'aquells dos individus que es dirigien cap al mar. Després de visualitzar-los durant 25 segons van desaparèixer, i quan van baixar a la platja per intentar saber què havia passat allí, no van trobar cap rastre. En fi, qui no haja vist una dona amb falda a ras de figa i lleugereta una nit de rasca de cap d'any, té un sopar pagat.

De tot plegat en podem extreure dues conclusions: La primera, que per alguna raó que desconeixem, els fantasmes tenen la mala costum d'aparèixer només per les nits. La segona, que només són visibles a ulls dels forasters. Un veí de les Cases d'Alcanar explica que porta tota la vida passant-hi dos vegades al dia i l'únic que li ha cridat l'atenció d'aquella carretera són les macarenes que se posen a l'entrada dels camins per a captar la clientela. I de fet, és estrany que elles que porten tota la vida fent serveis en aquell paratge no haguen vist mai res de paranormal. Una possible explicació de tot plegat, segons el periodista Iker Jiménez, és que les aparicions siguen fantasmes o esperits d'alguns dels desgraciats morts durant l'incident que van deixar algun tema pendent a la Terra i no han sabut trobar el camí per a partir cap al més enllà. I com no deuen tindre massa faena, se dediquen a posar-se a les portes del càmping per a espantar exclusivament als forasters. De totes formes, podeu anar a dormir tranquils ja que pel que s'explica són inofensius, i en cas de ser reals, el pedigree ebrenc ens ha dotat d'una retina que no els atina, així que no espereu sorpreses.


No puc acabar l'article sense parlar del millor i indiscutible homenatge a tot plegat, una pel·lícula alemanya que porta per títol: Tarragona, paraiso en llamas (Tarragona, Ein Paradies in Flammen) de l'any 2007. El tema d'anomenar Barcelona World a un complex de casinos situats a 125 quilòmetres de la capital catalana no és cap novetat. L'any 1978 Tarragona va aparèixer al mapamundi per aquell succés ocorregut a 105 quilòmetres de la capital provincial. Suposo que parlar de les Terres de l'Ebre com a paradís, quan tots els jóvens foten el camp i no tornen, devia ser una aposta massa atrevida. De totes formes Tarragona paraiso en llamas sona a pel·lícula de Terminator a la petroquímica.

I què dir d'esta pel·lícula que pretén representar la tragèdia? Que a banda que està rodada a Palma de Mallorca, és prototípica no, el següent. El melodrama està evocat de tal manera que ja se'ns deixa entendre que allí hi haurà una massacre, com si els protagonistes ja sapiguessen l'existència d'aquell camió i que moriran fulminats. La frase: “Fa pudor de cremat”, quan el camioner no havia ni sortit de la Pobla de Mafumet és totalment lapidària. Segons el film, el motiu de l'accident és que una roda del camió passa per sobre d'una botella de vidre trencada col·locada perfectament al mig de la carretera amb tota la mala idea del món. Siguem realistes: que algú intente rebentar la roda d'un camió amb una botella de vidre trencada, a veure si se'n surt. El director hauria pogut ser més creatiu i destacar la part humana del conductor en el moment de l'accident intentant esquivar un gat que creua la carretera o la típica escena del crio que perd una pilota. Si anteriorment he dit que Espanya en aquella època estava en vies de desenvolupament, la pel·lícula ens emmarca dins un context totalment tercermundista. En definitiva, us la podeu estalviar. Per sort, de les aparicions fantasmagòriques no en diu res –només hauria fet falta això–.

Fantasmes al càmping Els Alfacs, veritat o mentida? No ho sabem, però si per casualitat passeu per davant un dia i veieu alguna cosa pareguda a una presència del més enllà –que no sabem com són perquè no n'hem vist mai cap a la realitat– en lloc de passar de llarg i explicar-ho als teus veïns sota risc de que te tracten d'esquizofrènic, potser seria més prudent baixar del cotxe i preguntar-los si són fantasmes o persones. No seria la primera vegada que s'han vist lladres a la carretera quan només eren quatre veïns que havien sortit a buscar caragols.

Lo Mascarat  

 

Participació