A partir d’aquí comença el meu primer blog LiterPill (així que seré blogger), on hi haurà petites píndoles literàries. Per començar voldria captar la teua bona intenció.
 
Captatio benevolentiae-Manel
Vostè no sap el que era Sr. Comissari. Sempre estava provant d’encaixar en escenes boniques. Tot eren ports en diumenge farcits de gavines. Dinars llargs amb grans sobretaules amb cunyats, sogres i padrins, on només per pocs segons i, molt de tant en tant, se’t creuava un pensament: “a vegades, potser, ens en sortim”.

I si aguantava, si me’n sortia, només era per les nits vora al foc abraçats a una manta. Només perquè sabia que si jo no me’n sortia no seríem els simpàtics del barri. Ni els que ballessen fins que l’orquestra hagués tocat els temes rock. No hauríem irromput arrogants, com a l’institut, lluint les millors gales. Sabent que la feina era estable.
Què podia fer Sr. Comissari? No em confesso culpable de res més que no siga de donar i de proveir als meus del que es mereixen. I alguns cops, me’n sortia, Sr. Comissari, alguns cops una carambola ens mostrava com ens en sortíem. Amb terrenys que no eren meus i arribaven rodant i rodolant. En aquells moments sabia que ens en estàvem sortint.
Tot era un buscar quedar bé, un retaule magnífic on estava enclaustrat anant pel món amb posat monolític. Tot creient que si enfrontava la vida mirant-la a la cara no faria això que estic fent ara. Per això de tant en tant, tornava al barri d’infant, portava flors a ma mare i pujava el turonet amagat, trampejant, escapant i allí em fumava el pare modèlic que volen les filles, em fumava la veu greu i la ma forta. Calant i mirant el cel, tancava els ulls i sentia el món en calma. Llavors en el descens, sempre i sense excepció, sentia els ocells de damunt l’arbre, la guia per seguir encaixant i les forces renovades per pagar vermuts i arreglar portes. Pensar un epitafi i dir-lo fort, per a què tots aquells que em senten o vegen, els hi arranque un somriure.
 
Per això va ser Sr. Comissari, només per això em vaig posar on em vaig posar, havia de complaure tots els que em rodejaven. I ja veu que no és fàcil ser a una altura on no s’hi ha nascut. Massa sovint me’n vaig sortir, massa caramboles que em demostraven que anava bé. Fins aquí, fins avui que un policia se m’ha revelat com una verge i contra tot pronòstic una gran bestiesa ha capgirat allò que creia lògic, tot fent evident, que per un moment, me n’he sortit.