Hi ha molts tipus d’abús, moltes formes, molts matisos, conceptes, situacions, realitats i actors. El que tothom identifica en un abús és, per una banda, el qui el rep, és a dir, de qui o de què s’abusa, ja que pot ser un individu, animal o persona, un territori, un col·lectiu, un país, una nació etc...; i per altra banda, qui abusa, és a dir, el més fort, el que pot, el que vol fer-ho, de forma conscient o inconscient i actua en perjudici del dèbil.

Ho veiem diàriament a la nostra societat i de formes molt diferents: de pares a fills, de fills a pares, entre parelles, entre ex parelles, també al conflicte palestí, al conflicte ucraïnès, fins i tot a casa ho hem vist amb l’1 d’octubre, l’abús d’autoritat i de poder. Al final el que està clar és que qui ataca ho fa perquè se’n sap guanyador i qui rep en pateix les conseqüències. També es un cas recurrent veure com algú de qui han abusat, en veure’s més fort que un tercer pot, perfectament, convertir-se en abusador.

És important en estos casos la perspectiva i el context. En este sentit, servix el que es va dir ahir al congrès dels 120 anys del naixement d’Arbó en una comunicació per veure el recorregut de la gent del Delta des del s. XIX. “Al Delta, per exemple, arran de la segona desamortització de l’Església, entre la segona i la tercera guerra carlista i, gràcies al projecte de canalització de les dos marges, la dreta i l’esquerra, cap al 1856 hi va aparèixer el latifundisme. Així, el Delta el van comprar grans terratinents que, entre altres coses, van  implantar una època de prohibicions, com per exemple caçar i pescar a les basses i per tant van relegar a una societat acostumada a no tenir diners però tampoc passar gana, a la misèria, amb la única opció de treballar per a ells.”

Durant aquells anys de penúria, de canvi i d’abús, els natius del Delta treballaven desermant zones d’aiguamoll, baixant pedra de la Sénia i del Mas de Barberans, treballant de sol a sol per tapar els ullals que els bous braus de la vall de l’Ebre deixaven al descobert després de pasturar el terreny estacionalment. En estes feines els cavalls també eren una eina indispensable ja que obrien els desaigües i sèquies per regar. Únicament paraven una setmana a l’any, on ajuntaven carros i carretes i es passaven la setmana torejant bous, bevent, cantant i menjant, a una plaça improvisada a qualsevol lloc de la ribera i també capllaçaven un bou i el feien córrer per després matar-lo i menjar-se’l entre tots.

Des dels anys vint del segle passat i, un cop el Delta va estar desermat, les tres ramaderies de brau que van sobreviure a la guerra, la de Tarranda, la del Xarnego i la de Margalef, van salvaguardar espais específics afavorint la biodiversitat fins a la implantació del parc natural del Delta de l’Ebre el 1983, que enguany complix 40 anys d’història. Espais com la bassa de l’Encanyissada, la Tancada, el Groguet, Les Olles o la pròpia illa de Buda. Espais que, de no ser per estos ramats de pastura en extensiu, haguessen passat a formar part del monocultiu de l’arròs, amb tot el que això implica.

Durant este darrer període, els natius ebrencs van anar recomprant la seua terra als terratinents i van començar a anomenar-los “sinyors”. Van continuar celebrant festes amb bous, vaquetes, embolats, entrades i capllaçats i van continuar celebrant la vida com es celebra a l’Ebre, on el denominador comú és el bou, la jota i l’aigua.

Ara, una nova fornada de “sinyors”, “sinyorets” i “sinyoretes”, de Barcelona també, han acceptat a tràmit una proposta de llei per prohibir modalitats de l’espectacle taurí a Catalunya, sabent que no tenen competències per fer-ho, sabent que es va regular el 2010 i s’estàn fent les coses bé al territori i sabent que això és un abús.

Mentre siguem una societat on jurídicament tenim dret a engordir animals en cadena intensiva, en condicions pèssimes per després matar-los als escorxadors catalans, no tenim dret a jutjar no solament els correbous sinó els espectacles cruents. És immoral i molt hipòcrita.

Per posar un exemple parlem de la cria de porcí, que enverina aqüífers a Lleida i Girona amb els seus purins per sacrificar-lo a llocs com Olot, on se’n sacrifiquen 14.000 cada dia per després, exportar-los a Holanda, on no hi ha granges d’este tipus per no contaminar els seus aqüífers.

La gent de l’Ebre, ruda i noble, estem acostumats a l’abús dels “sinyors”, a que ens diguen salvatges però, per a mi, salvatge és qui abusa.