16
de març
del
2023
Actualitzat
a les
11:44h
El cargolpoma (Pomacea maculata) és un dels grans maldecaps que patixen els arrossaires del deltadel’Ebre. Amb pèrdues de fins al 100%, molts conreus patixen la devastació provocada per l’espècie invasora, introduïda accidentalment l’any 2009. Des de llavors, la plaga ha colonitzat tot l’hemidelta nord i part del sud gràcies a la manca de depredadors i una alta capacitat de reproducció en aigua dolça. Per frenar-lo, una de les mesures agroambientals desplegades és l’assecatdelscampsdesprésdelacollita, d’octubre a abril. Així, d’un 63% de superfície agrícola inundada al Delta abans de la invasió, s’ha passat a un 35% de mitjana en els últims sis anys. Tot i els beneficis de fer-ho de cara a la gestió del cargol maçana, modificar el règim hídric comporta alterar un ecosistema d’alt valor agrícola i biològic. Per estudiar els efectes d’esta mesura en les emissions de gasosd’efectehivernacle i en la biodiversitat, investigadorsdel’InstitutdeRecercaiTecnologiaAgroalimentàries (IRTA) van mostrejar les taxes d’emissió de metà i van fer censos d’ocells, comparant les dades dels camps secs i les dels inundats, els hiverns de 2015 i 2016.Els resultats, que s’han publicat a The Proceedings of The Royal Society conclouen que l’assecat comporta una reducció molt significativa de les emissions de metà, un dels principals gasos d’efecte hivernacle, i alerten que els camps secs són menys atractius per a les aus, per la qual cosa els investigadors suggereixen fer una gestió més integrada.
L’estudi revela que el drenatge dels arrossars després de la collita ―que és quan es produeixen entorn a dos terços de les emissions de metà― va disminuir les taxes d’emissió d’aquest gas en un 82% el 2015, i un 51% el 2016. «En els camps inundats, la descomposició de la matèria orgànica produeix molt gas metà; en canvi, quan introduïm condicions aeròbiques al sòl, és a dir, quan aquest s’exposa a l’aire, s’inhibeix l’activitat microbiana que el produeix», explica MaiteMartínez-Eixarch, investigadoradel’IRTA. Ara bé, segons les observacions dels investigadors, l’afluència d’ocells aquàtics va ser menor en els camps secs, tant en termes d’abundància com de varietat. La diversitat d’espècies s’hi va reduir en un 75% el 2015 i un 57% el 2016, especialment en grups com les garses, els ibis i limícoles. Tots ells són aus que troben en els arrossars inundats un hàbitat ric en aliments, com ara zooplàncton o crustacis. En conjunt, més de 250.000 ocells aquàtics passen l’hivern al Delta, una de les principals zones humides d’Europa occidental en aquest sentit. «Segons un estudi recent, encara hi ha prou superfície inundada per albergar les aus que passen els hiverns al Delta, i caldrà vetllar perquè segueixi sent així», adverteix Néstor Pérez-Méndez, investigador de l’IRTA.
Siga com siga, la plaga del cargol maçana posa en relleu una idea: en les respostes contra les invasions, el remei s’ha d’estudiar tant com la malaltia. «En sistemes tan complexos, quan toques una tecla pots modificar-ne l’equilibri; cal veure quines tocar per alterar-los el mínim», assenyala Pérez-Méndez. Al Delta, s’hi solapen reptes com la producció alimentària, la reducció d’emissions agrícoles i la conservació de la biodiversitat. Per això, les decisions passen per la concertació: «Cal trobar un maneig adaptat en funció de les zones, un mosaic d’inundació i assecat, segons on valgui la pena», defensa Maite Martínez-Eixarch. L’estudi amplia, doncs, la panoràmica en els esforços per fer recular el cargol massana. Però la lliçó s’aplica més enllà del Delta: «La dicotomia observada es plantejarà en molts altres ecosistemes, per això es tan important la gestió integrada», conclou la científica.
L’estudi revela que el drenatge dels arrossars després de la collita ―que és quan es produeixen entorn a dos terços de les emissions de metà― va disminuir les taxes d’emissió d’aquest gas en un 82% el 2015, i un 51% el 2016. «En els camps inundats, la descomposició de la matèria orgànica produeix molt gas metà; en canvi, quan introduïm condicions aeròbiques al sòl, és a dir, quan aquest s’exposa a l’aire, s’inhibeix l’activitat microbiana que el produeix», explica MaiteMartínez-Eixarch, investigadoradel’IRTA. Ara bé, segons les observacions dels investigadors, l’afluència d’ocells aquàtics va ser menor en els camps secs, tant en termes d’abundància com de varietat. La diversitat d’espècies s’hi va reduir en un 75% el 2015 i un 57% el 2016, especialment en grups com les garses, els ibis i limícoles. Tots ells són aus que troben en els arrossars inundats un hàbitat ric en aliments, com ara zooplàncton o crustacis. En conjunt, més de 250.000 ocells aquàtics passen l’hivern al Delta, una de les principals zones humides d’Europa occidental en aquest sentit. «Segons un estudi recent, encara hi ha prou superfície inundada per albergar les aus que passen els hiverns al Delta, i caldrà vetllar perquè segueixi sent així», adverteix Néstor Pérez-Méndez, investigador de l’IRTA.
Siga com siga, la plaga del cargol maçana posa en relleu una idea: en les respostes contra les invasions, el remei s’ha d’estudiar tant com la malaltia. «En sistemes tan complexos, quan toques una tecla pots modificar-ne l’equilibri; cal veure quines tocar per alterar-los el mínim», assenyala Pérez-Méndez. Al Delta, s’hi solapen reptes com la producció alimentària, la reducció d’emissions agrícoles i la conservació de la biodiversitat. Per això, les decisions passen per la concertació: «Cal trobar un maneig adaptat en funció de les zones, un mosaic d’inundació i assecat, segons on valgui la pena», defensa Maite Martínez-Eixarch. L’estudi amplia, doncs, la panoràmica en els esforços per fer recular el cargol massana. Però la lliçó s’aplica més enllà del Delta: «La dicotomia observada es plantejarà en molts altres ecosistemes, per això es tan important la gestió integrada», conclou la científica.