01
d'agost
del
2022
Actualitzat
a les
18:09h
Va néixer fa 50 anys i als 11 ja va veure cremar la serra de Llaberia. Mig segle i sempre veient o apagant focs. Fins convertir-se en un expert en incendis, una de les veus més autoritzades en l'àmbit internacional. Entendre’ls és segurament la millor estratègia per combatre’ls i Marc Castellnou, inspector en cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), els entén com molt poca gent al món.
Li ve de casta...
Si des de petit, amb el pare, amb l’avi… la tradició familiar, un no sap fer gran cosa més, però bé, si has nascut a les Terres de l‘Ebre els focs els veus ràpidament, no és res nou.
Els d’ara, però, no són aquells…
Ara són més intensos i més ràpids, i també abans hi havia molta menys superfície forestal, perquè hi havia molt més conreu i ara no tant. Per exemple Tivissa, el meu municipi, ha triplicat la superfície forestal des que vaig néixer, i tot ha estat arran de la pèrdua agrícola i l’abandonament del món rural, especialment a l’Ebre, fet que crea una gran continuïtat de superfície forestal no gestionada, i això genera un major risc d’incendi. L’incendi de la Torre de l’Espanyol del 2019 no és possible 15 anys enrere. Els incendis actuals tenen més territori per cremar i a més pel canvi climàtic ho poden fer a molta més intensitat.
En un segle s’ha multiplicat la superfície forestal a Catalunya
Aquí al canvi del s. XIX al XX hi havia un 5% de massa forestal, molt menys que ara, i a part la cultura del foc estava molt present i a més la gestió del bosc era molt intensa, es pasturava, treien llenya, aprofitaven moltes parts i la càrrega de vegetació per cremar era molt més baixa. El meu avi quan apagava un foc era foc de superfície i d’alta intensitat en veien molt pocs. De fet als anys 90 quan deien que un foc saltava carreteres era molt estrany, era notícia, ara és normal que ho faci sense problema, i la gent està acostumada a veure estos comportaments. En 20 anys hem normalitzat coses que són molt molt extremes.
Quin ha estat el punt d’inflexió cap als focs de sisena generació?
El 2017 es va produir la inflexió amb els incendis de Portugal, que maten 64 civils, a Sud frica, a Grècia, als Estats Units…i ens donem compte a escala global que alguna cosa està canviant, i els analistes ens adonem que ha aparegut la sisena generació i que estem en una onada de grans incendis que recorrerà el planeta per canviar-lo. És la manera com els ecosistemes s'estan adaptant al canvi climàtic i no és nou, l'anterior vegada que això va passar és la petita edat de gel, per tant el 1400 - 1500 i també hi va haver una onada. Cada canvi ha vingut acompanyat d'una onada de grans incendis que canvia els ecosistemes del planeta.
Per tant teniu la sensació que combatre’ls és lluitar contra un procés natural?
En l’aspecte natural no passa res amb el foc, el que passa és que perdem moltes qüestions humanes, valors, economia, i per la manera com hem gestionat els boscos, que els hem empobrit, els ha fet més dèbils, per tant hauriem d’acompanyar estos boscos, ajudar-los, perquè les anteriors vegades que això ha passat els ecosistemes estaven molt més sans que ara.
Com tenim els nostres boscos d’estressats?
Els boscos estan totalment estressats, perquè tenen un clima que no és el que van néixer, és com una família a la que li han tallat el sou. El canvi climàtic va molt més ràpid del que podiem imaginar però com a societat volem protegir els boscos d’una forma insistent, perquè els volem conservar com son i hem de ser conscients que no els conservarem com són perquè necessiten adaptar-se al canvi climàtic. O siga, no és només el canvi climàtic, és també un problema de comprensió i de cultura forestal de la nostra societat, i evidentment la continuïtat forestal està lligada a l'abandonament rural i este abandonament està lligat al tipus de consum que tenim.
El consum que fem pot contribuir a crear un territori més capaç d’aturar incendis?
Nosaltres com a societat tendim a consumir un producte barat en grans superfícies enlloc de consumir producte local, que evidentment té un costos diferents però també unes repercussions sobre el paisatge i sobre la manera com vivim. Com a societat no tenim esta percepció este lligam sobre el territori i això ens fa extremadament vulnerables, però tot i així seguim insistint en només preocupar-nos-en quan li passa alguna cosa però no som capaços d’invertir en el territori. I les Terres de l’Ebre són una evidència a Catalunya pel que fa a abandonament.
Cada decisió personal influïx...
Però cada vegada cuidem menys el territori i l’estem explotant més. S’està fent un pla de país pel que fa a energies renovables en el qual s’ocupa un territori i se l’explota però no shi ’invertix, i hauria de ser proporcional, l’ús i la inversió, i ens preocupem molt quan crema però llavors seguim explotant el territori i fent lleis des de la ciutat que només afavorixen al que hi viu i penalitzen a qui viu al camp. Hem de ser conscients que el problema dels grans incendis que estem veient ara són conseqüència de les decisions que hem pres com a societat, i més que plorar el que hauríem de fer és acceptar-ho o, en tot cas, fer el possible per canviar-ho, però no seguir queixant-nos.
La gestió dels boscos com s’ha de fer?
S’ha de dixar que maduren, i els nostres boscos se’ls ha d’ajudar a ser diversos i a tindre estructures sanes. Fer això no és fàcil ni es directe. Gestionar un bosc no és explotar-lo ni tallar per treure fusta, és garantir que el bosc madure, que té estructures per mantindre la seua densitat sana, això vol dir que l’ecosistema és complet. I permetre diferents usos i maneres de renovar. La silvicultura, que és la ciència de renovar els boscos, és molt vella, però el que no ens podem permetre és dir, no toqueu estos boscos que son naturals, per ser naturals hauríem de dixar que funcionessen de forma natural, i això inclou els incendis de llamp, les plagues, tenir gran quantitats d’animals herbíbors que ara no tenim, i per tant si fan falten components naturals hi hem d’intervindre si volem que funcionen de forma natural. Ara els nostres boscos necessiten renovar-se i per tant necessiten poc a poc forats per anar-se renovant per tal que el nou bosc que nasque s’adapte al clima actual que tenim. Si nosaltres frenem això i evitem això perquè volem protegir els nostres boscos, bàsicament ho farà de cop una gran pertorbació que serà un gran incendi.
Ho estem veient…
Hem vist incendis de centenars de milers d’hectàrees a diversos llocs del planeta i molts propers, com pot ser Grècia, Portugal o el nord de França, i hem de ser conscients que aquí estem en esta amenaça. Si no permetem als focs de llamp que facen el forat ho hauriem de fer nosaltres gestionant o tenint permetent pastures o fent altres usos, però el que no podem permetre és que siga un museu que no el toque ningú perquè llavors el que fa és acumular energia i acaba sent un risc per a la societat, per a les vides, per a les persones, per als nostres bens i per a l’ecosistema perquè estos incendis de gran intensitat són devastadors, esterilitzen l’ecosistema i no permeten que es regenere de forma natural. No decidir res o decidir no fer res implica dixar-ho tot per què en un dia desaparegue.
I això és el que estem fent ara? No fer res?
Sí moltes vegades no fem res, davant del dubte no fem res. Moltes vegades per no perjudicar una espècie en concret posem en risc tota l’espècie i les altres, per protegir una papallona, una tortuga o un ocell posem en risc tot l’ecosistema que conté les altres espècies. Per protegir a cent podem posar en risc un, però no pot ser que per protegir un en posem en risc cent, i el que està passant és que davant del risc de fer alguna cosa que puga comportar un canvi el que es fa és no fer res i això el que provoca és que s’acumule energia per fer un canvi a gran escala i devastador. Llavors hauríem de ser capaços de gestionar un territori a petita escala per tindre impacte a gran escala. Tu et pots permetre gestionar 10 hectàrees d’un massís forestal com el del Port per protegir-lo contra grans incendis. El que no pot ser és dir no toquem 10 hectàrees i llavors posem en risc les 40.000.
Si no permetem focs de llamp de petita escala, seguim plantejant una estratègia des de la por?
Sempre estem plantejant estratègies des de la por perquè som una societat conservadora, sempre estem prenent les decisions en base a no perdre el que tinc i el que cal és prendre decisions per crear el que tindrem demà. Està clar que amb aquest nou clima, el que tenim ara no és el que tindrem demà, llavors si la nostra aposta és aferrar-nos al que tenim ara no estem construint el demà, no tenim cap impacte sobre el demà. En un incendi forestal quan es prenen decisions s’està decidint quin paisatge et quedarà demà. Llavors estem enfrontant uns problemes de forma defensiva quan ho hauríem de fer de forma creativa, i això ens fa dèbils perquè ens estem enfrontant al futur mirant-lo d’esquena, i així tens molt poca visió del que vindrà.
Vosaltres que estudieu què està passant, teniu prou veu a l’hora de decidir les estratègies a prendre?
Tenim veu per dir: compte que les coses no van com estava descrit que anirien i de fet des de fa 4 anys estem dient que les coses van tortes. Este estiu del 2022 l’únic que ha fet és posar en evidència que el que estàvem dient no era una exageració sinó que és on estem anant. És molt difícil que una societat accepte que no va bé, però Catalunya poc a poc ho està fent. O siga el primer pas per a que algú es cure és que accepte que està malalt, i Catalunya està fent este pas poc a poc, però l’està fent.
Per tant els focs petits haurien d'existir, però això és una pressió per a vosaltres...
Serien bons, són vacunes, està clar que són una pressió per nosaltres i és una pressió portada als tribunals constantment. O siga, no apagar un incendi el més ràpid possible és motiu de judicialització, encara que aquell incendi petit és el que t’ajudaria a apagar el gran després, però bé, és qüestió d’anar-ho explicant. No és un tema que solucionarem nosaltres, potser la propera generació serà capaç de solucionar-ho però s’han de posar les bases per a que això siga possible.
Esta és la responsabilitat de la nostra generació?
Sí, ja que ho hem espatllat, com a mínim posar les bases per al remei per tal que algú altre ho faça. Tot és bàsicament interessos o models però hem de pensar que tenim un canvi climàtic que no sabem com anirà i que el dia de demà necessitarem tenir la màxima biodiversitat possible, perquè com més opcions tingues, més possibilitats hi ha de que allò que puga anar bé per al dia de demà, ho tingues. Si no apostem per conservar esta biodiversitat ens podem trobar que el dia de demà no siga el que pot sobreviure per tant que ens quedem sense res. Per tant no hauríem de pensar egocèntricament en el que tenim, sinó en com les decisions que prenen impactaran sobre les opcions del dia de demà. Per això estem vivint un moment creatiu però no hauríem de prendre decisions per defensar lo nostre, sinó per crear les màximes opcions per demà. És un acte de ser generosos com a generació que hem viscut l'abundància, ser capaços de prendre decisions amb humilitat per a la generació que vindrà.
Això costa...
I això costa i a nivell d’incendis este és el gran repte. Este juny el repte era no perdre 100.000 hectàrees al Pirineu, i això va suposar prendre decisions de prioritzar i acceptar que incendis que no podien sortir d’on estaven creixessen perquè ens concentràvem en incendis que si creixien podien devastar 100.000 hectàrees al Pirineu, no és una qüestió de mida, és que en 100.000 ha hi ha molt ecosistema que se’n va. És una mida que no hem vist mai però per primera vegada al juny hi havia un incendi que podia afectar tota la vall del Segre, perquè una tempesta va dixar 28 llamps i vam haver de córrer, llavors cadascú es mira el seu incendi, cadascú es queixa però una visió general no la té tothom i este exercici Bombers ja l’ha fet i en l'àmbit polític es comença a entendre. Va ser la primera finestreta a mirar el que vindrà, que no seran incendis de 100.000 ha, sinó de 300 o 500 mil. Sempre he dit que l’incendi de la Torre de l’Espanyol del 19 va ser devastador, de 6.000 ha, però ens hi jugàvem l’entrada a tot el Montsant i cap a Prades, que és l’incendi d’unes 30.000 ha. Estes 6.000 són un tallafocs per 20 anys per l’incendi que pot vindre per Almatret i Mequinensa cap a Reus travessant Montsant i Prades. Un incendi amb tota la seua devastació es també una vacuna per a aquell gran incendi que és possible.
Tinc la impressió que antigament ja el tenien este coneixement. També tinc la impressió que portem molts anys parlant de la seguretat en el cas de les urbanitzacions. La legislació de protecció és suficient?
Ja fa molt temps que se’n parla, netejar i les cases s’han d’autoprotegir, és a dir, quan una urbanització rep l’impacte d’un cap d’incendi és molt difícil aguantar aquell incendi, per tant si les cases estan autoprotegides ja no tenen la càrrega de combustible al voltant, i estan separades de la vegetació, llavors la casa aguanta l’impacte, es crema el jardí i ja està. Altra cosa és que hi ha molta jardineria que és molt inflamable, les tanques de xiprés o les tanques de bruc sec, o les pergoles amb bruc sec, i encén els focus secundaris. A part hem d’entendre que la major part de prevenció d’incendis es va fer als anys noranta, i els incendis actuals són molt més ràpids i intensos. Incendis com el de Miami, o el de Montroig del Camp del 2007 o de Massanet de la Selva el 2003, que són incendis que entren en urbanitzacions i afecten cases estaven al voltant dels 30-40.000 kilowats metre d’energia. El del Pont de Vilomara de fa uns dies estava en 127.000 kilowats/metre, o siga tres vegades més potent pel que fa a energia.
Diguem que intentem adaptar-nos però els incendis actuals ens salten per sobre.
Són més potents, si tu tens un vidre contraincendis que és fins a 10.000 kilowats aguantarà això però si l’incendi és de 30.000 petarà. I és el que ens passa ara, tenim franges o prevencions per a incendis d’entre 8.000 i 12.000 kilowats i tenim incendis de 120.000, no funciona.
Fins a quin punt hi veu risc en urbanitzacions al voltant de Tortosa per exemple, o al Port? S'hi està fent la gestió d'autoprotecció?
Totes estes estan en risc, moltes d’elles tenen la franja, s’ha fet gestió, però cal actualitzar-ho, i seguir rebaixant la vegetació dins. Hi ha risc, sí, totes saben els risc que tenen però evidentment els incendis forestals d’alta intensitat l’impacte no és com estava dissenyat. La zona del Port és on una de les zones que tindrà més risc, portem un temps que hi plou molt però en el moment que s’asseque la càrrega allà és molt més bèstia que la que pugues tenir baix a Tortosa i a les urbanitzacions del litoral, la càrrega aquí a les TE és més baixa perquè és un lloc més sec que per exemple sud de França o literal gironí o barceloní. Però cal revisar estes urbanitzacions, cal separar les cases de la vegetació, cal no tindre tanques inflamables. Les típiques parres de tota la vida són a prova d’incendis.
Tot això té un cost…
Sí, però el que no pot ser és que perquè uns visquen en unes urbanitzacions o unes cases en unes zones privilegiades, la resta de societat haja d’estar menys protegida perquè se’ls ha de protegir a ells. Quan un vol construir una nau industrial ha de posar les mesures de prevenció, llavors quan un construïx una casa que està en una zona de risc d’incendi hauria de tenir les mesures de prevenció fetes, i això ha d’anar a càrrec seu, no pot anar a càrrec de tota la societat. El que no pot ser és que entre tots dixem de fer gestió forestal perquè hem de protegir propietats privades. Aquella propietat privada que ha assumit viure allà té un privilegi però té un cost diferent. i hauríem de ser clars en això.
Comenta l'alta càrrega que tenim al Port, quina gestió s'hi fa?
Els Ports és un parc natural i evidentment s’està fent molta poca gestió forestal. Està clar que la prioritat del parc és protegir les espècies i la biodiversitat que hi ha allà, però hem de ser conscients que no gestionar aquell espai i no tenir espais oberts implica dificultats d’extinció d’incendis i podem tindre el cas d’incendi que creme gran part del parc natural dels Ports. per tant tota la feina feta durant anys se’n pot anar. S’ha d’arribar a tenir una diversitat d’estructures forestals al parc que permeta que l’incendi no agafe inèrcia i este és un dels temes dels quals se n’està parlant per posar-hi remei.
Ja vam començar amb un juny molt complicat, com veieu l’agost?
És un mes que s'allunya dels solsticis i poden arribar les típiques tempestes d’agost, és l’esperança que tenim. La previsió meteorològica és que tornarem a tindre un agost extremadament càlid però la possibilitat de tempestes és la que ens comença a alliberar del risc. Evidentment som a la meitat d’estiu, i queda la segona meitat, i això portarà problemes però les zones de risc estan al prePirineu, i no pas a les Terres de l’Ebre, on este 2022 és un any que la primavera i l’hivern ha plogut molt, i diguem que este agost podem arribar a una campanya normal, però no extrema com es viu al nord de Catalunya.
La nostra generació ens hem d’acostumar a viure sempre amb este estrés als estius pel risc?
De la mateixa manera que t’has d’acostumar a viure amb el risc de la grip, i ara amb el risc de la covid, també amb el risc d’incendi i saber que també hi ha una vacuna, que són els incendis de baixa intensitat. Tu pots escollir no vacunar-te i afrontar les conseqüències i també pots escollir no gestionar els teus boscos i afrontar les conseqüències. Per tant són decisions que la societat pren de forma conscient i ha d’assumir les conseqüències. El que no pot ser és prendre decisions i després queixar-te i predicar el contrari, per tant és evident que hem d’aprendre a conviure amb els incendis, jo vaig néixer l’any 72 i n’he vist tota la vida a n’este territori i no es veu un final, i ara en tenim menys però són més ràpids i més intensos i això anirà a més cada vegada.
Vista la importància d'investigar com actuen els incendis actuals, com s'explica que els cossos no tingueu partida per a investigació?
Bé els cossos d’emergències no en tenim, la tenen els centres de recerca, que és com ha de ser, però els cossos d’emergència sí que fem recerca a l’hora d’aportar les dades, la nostra experiència i el nostre coneixement. Els Bombers som sensors recollint dades per tant no se’ns paga per fer recerca, sinó per apagar incendis, però per apagar incendis es necessita fer recerca, està bastant entrellaçat tot. El que sí que estem garantint és que la recerca tinga accés al món real, ja no és com fa 10 anys que la recerca deia una cosa i el món operatiu deia amen. Ara és el mon operatiu el que diu com són les coses i la recerca que hi ha de posar validesa, i en este sentit hi ha hagut un canvi important.
En el seu cas, continua estudiant?
Sí, he fet 50 anys, tinc 2 nens i una nena i m’he matriculat a un doctorat de física atmosfèrica i en això estem treballant perquè ho necessitem, veure com els incendis interaccionen amb l’atmosfera i s’estan fent cada vegada més intensos perquè tenen més energia. Este era un buit de coneixement que hi havia i ens hi hem posat.
I de recursos, com anem?
Estem millorant, s’estan renovant les generacions perquè hi havia moltes jubilacions i ens havíem quedat bastant pelats i s’estan renovant els recursos materials. Evidentment un cos de Bombers sempre necessita renovació de recursos però en este moment Bombers el que necessita és gestió de territori. Nosaltres no ens podem quedar sense recursos ni renovació però el que no podem fer és no tenir un territori gestionat perquè per molts recursos que tingues si no tens com fer-los servir sobre el territori no podràs fer res, llavors la urgència en este moment és la urgència del territori.
Qui l’ha de fer?
La societat, el món privat i el món públic, però sobretot s’han de fer lleis que ho permeten, perquè fins aquest moment hem legislat perquè gairebé no es puga fer.
Li ve de casta...
Si des de petit, amb el pare, amb l’avi… la tradició familiar, un no sap fer gran cosa més, però bé, si has nascut a les Terres de l‘Ebre els focs els veus ràpidament, no és res nou.
Els d’ara, però, no són aquells…
Ara són més intensos i més ràpids, i també abans hi havia molta menys superfície forestal, perquè hi havia molt més conreu i ara no tant. Per exemple Tivissa, el meu municipi, ha triplicat la superfície forestal des que vaig néixer, i tot ha estat arran de la pèrdua agrícola i l’abandonament del món rural, especialment a l’Ebre, fet que crea una gran continuïtat de superfície forestal no gestionada, i això genera un major risc d’incendi. L’incendi de la Torre de l’Espanyol del 2019 no és possible 15 anys enrere. Els incendis actuals tenen més territori per cremar i a més pel canvi climàtic ho poden fer a molta més intensitat.
En un segle s’ha multiplicat la superfície forestal a Catalunya
Aquí al canvi del s. XIX al XX hi havia un 5% de massa forestal, molt menys que ara, i a part la cultura del foc estava molt present i a més la gestió del bosc era molt intensa, es pasturava, treien llenya, aprofitaven moltes parts i la càrrega de vegetació per cremar era molt més baixa. El meu avi quan apagava un foc era foc de superfície i d’alta intensitat en veien molt pocs. De fet als anys 90 quan deien que un foc saltava carreteres era molt estrany, era notícia, ara és normal que ho faci sense problema, i la gent està acostumada a veure estos comportaments. En 20 anys hem normalitzat coses que són molt molt extremes.
«En 20 anys hem normalitzat coses que són molt molt extremes»
Quin ha estat el punt d’inflexió cap als focs de sisena generació?
El 2017 es va produir la inflexió amb els incendis de Portugal, que maten 64 civils, a Sud frica, a Grècia, als Estats Units…i ens donem compte a escala global que alguna cosa està canviant, i els analistes ens adonem que ha aparegut la sisena generació i que estem en una onada de grans incendis que recorrerà el planeta per canviar-lo. És la manera com els ecosistemes s'estan adaptant al canvi climàtic i no és nou, l'anterior vegada que això va passar és la petita edat de gel, per tant el 1400 - 1500 i també hi va haver una onada. Cada canvi ha vingut acompanyat d'una onada de grans incendis que canvia els ecosistemes del planeta.
Per tant teniu la sensació que combatre’ls és lluitar contra un procés natural?
En l’aspecte natural no passa res amb el foc, el que passa és que perdem moltes qüestions humanes, valors, economia, i per la manera com hem gestionat els boscos, que els hem empobrit, els ha fet més dèbils, per tant hauriem d’acompanyar estos boscos, ajudar-los, perquè les anteriors vegades que això ha passat els ecosistemes estaven molt més sans que ara.
Consultant les condicions meteorològiques, el passat dijous. Foto: S.B.
Com tenim els nostres boscos d’estressats?
Els boscos estan totalment estressats, perquè tenen un clima que no és el que van néixer, és com una família a la que li han tallat el sou. El canvi climàtic va molt més ràpid del que podiem imaginar però com a societat volem protegir els boscos d’una forma insistent, perquè els volem conservar com son i hem de ser conscients que no els conservarem com són perquè necessiten adaptar-se al canvi climàtic. O siga, no és només el canvi climàtic, és també un problema de comprensió i de cultura forestal de la nostra societat, i evidentment la continuïtat forestal està lligada a l'abandonament rural i este abandonament està lligat al tipus de consum que tenim.
El consum que fem pot contribuir a crear un territori més capaç d’aturar incendis?
Nosaltres com a societat tendim a consumir un producte barat en grans superfícies enlloc de consumir producte local, que evidentment té un costos diferents però també unes repercussions sobre el paisatge i sobre la manera com vivim. Com a societat no tenim esta percepció este lligam sobre el territori i això ens fa extremadament vulnerables, però tot i així seguim insistint en només preocupar-nos-en quan li passa alguna cosa però no som capaços d’invertir en el territori. I les Terres de l’Ebre són una evidència a Catalunya pel que fa a abandonament.
Cada decisió personal influïx...
Però cada vegada cuidem menys el territori i l’estem explotant més. S’està fent un pla de país pel que fa a energies renovables en el qual s’ocupa un territori i se l’explota però no shi ’invertix, i hauria de ser proporcional, l’ús i la inversió, i ens preocupem molt quan crema però llavors seguim explotant el territori i fent lleis des de la ciutat que només afavorixen al que hi viu i penalitzen a qui viu al camp. Hem de ser conscients que el problema dels grans incendis que estem veient ara són conseqüència de les decisions que hem pres com a societat, i més que plorar el que hauríem de fer és acceptar-ho o, en tot cas, fer el possible per canviar-ho, però no seguir queixant-nos.
«Hem de ser conscients que el problema dels grans incendis que estem veient ara són conseqüència de les decisions que hem pres com a societat»
La gestió dels boscos com s’ha de fer?
S’ha de dixar que maduren, i els nostres boscos se’ls ha d’ajudar a ser diversos i a tindre estructures sanes. Fer això no és fàcil ni es directe. Gestionar un bosc no és explotar-lo ni tallar per treure fusta, és garantir que el bosc madure, que té estructures per mantindre la seua densitat sana, això vol dir que l’ecosistema és complet. I permetre diferents usos i maneres de renovar. La silvicultura, que és la ciència de renovar els boscos, és molt vella, però el que no ens podem permetre és dir, no toqueu estos boscos que son naturals, per ser naturals hauríem de dixar que funcionessen de forma natural, i això inclou els incendis de llamp, les plagues, tenir gran quantitats d’animals herbíbors que ara no tenim, i per tant si fan falten components naturals hi hem d’intervindre si volem que funcionen de forma natural. Ara els nostres boscos necessiten renovar-se i per tant necessiten poc a poc forats per anar-se renovant per tal que el nou bosc que nasque s’adapte al clima actual que tenim. Si nosaltres frenem això i evitem això perquè volem protegir els nostres boscos, bàsicament ho farà de cop una gran pertorbació que serà un gran incendi.
Ho estem veient…
Hem vist incendis de centenars de milers d’hectàrees a diversos llocs del planeta i molts propers, com pot ser Grècia, Portugal o el nord de França, i hem de ser conscients que aquí estem en esta amenaça. Si no permetem als focs de llamp que facen el forat ho hauriem de fer nosaltres gestionant o tenint permetent pastures o fent altres usos, però el que no podem permetre és que siga un museu que no el toque ningú perquè llavors el que fa és acumular energia i acaba sent un risc per a la societat, per a les vides, per a les persones, per als nostres bens i per a l’ecosistema perquè estos incendis de gran intensitat són devastadors, esterilitzen l’ecosistema i no permeten que es regenere de forma natural. No decidir res o decidir no fer res implica dixar-ho tot per què en un dia desaparegue.
Marc Castellnou. Foto: S.Berbís
I això és el que estem fent ara? No fer res?
Sí moltes vegades no fem res, davant del dubte no fem res. Moltes vegades per no perjudicar una espècie en concret posem en risc tota l’espècie i les altres, per protegir una papallona, una tortuga o un ocell posem en risc tot l’ecosistema que conté les altres espècies. Per protegir a cent podem posar en risc un, però no pot ser que per protegir un en posem en risc cent, i el que està passant és que davant del risc de fer alguna cosa que puga comportar un canvi el que es fa és no fer res i això el que provoca és que s’acumule energia per fer un canvi a gran escala i devastador. Llavors hauríem de ser capaços de gestionar un territori a petita escala per tindre impacte a gran escala. Tu et pots permetre gestionar 10 hectàrees d’un massís forestal com el del Port per protegir-lo contra grans incendis. El que no pot ser és dir no toquem 10 hectàrees i llavors posem en risc les 40.000.
Si no permetem focs de llamp de petita escala, seguim plantejant una estratègia des de la por?
Sempre estem plantejant estratègies des de la por perquè som una societat conservadora, sempre estem prenent les decisions en base a no perdre el que tinc i el que cal és prendre decisions per crear el que tindrem demà. Està clar que amb aquest nou clima, el que tenim ara no és el que tindrem demà, llavors si la nostra aposta és aferrar-nos al que tenim ara no estem construint el demà, no tenim cap impacte sobre el demà. En un incendi forestal quan es prenen decisions s’està decidint quin paisatge et quedarà demà. Llavors estem enfrontant uns problemes de forma defensiva quan ho hauríem de fer de forma creativa, i això ens fa dèbils perquè ens estem enfrontant al futur mirant-lo d’esquena, i així tens molt poca visió del que vindrà.
«Ens estem enfrontant al futur mirant-lo d’esquena, i així tens molt poca visió del que vindrà»
Vosaltres que estudieu què està passant, teniu prou veu a l’hora de decidir les estratègies a prendre?
Tenim veu per dir: compte que les coses no van com estava descrit que anirien i de fet des de fa 4 anys estem dient que les coses van tortes. Este estiu del 2022 l’únic que ha fet és posar en evidència que el que estàvem dient no era una exageració sinó que és on estem anant. És molt difícil que una societat accepte que no va bé, però Catalunya poc a poc ho està fent. O siga el primer pas per a que algú es cure és que accepte que està malalt, i Catalunya està fent este pas poc a poc, però l’està fent.
Per tant els focs petits haurien d'existir, però això és una pressió per a vosaltres...
Serien bons, són vacunes, està clar que són una pressió per nosaltres i és una pressió portada als tribunals constantment. O siga, no apagar un incendi el més ràpid possible és motiu de judicialització, encara que aquell incendi petit és el que t’ajudaria a apagar el gran després, però bé, és qüestió d’anar-ho explicant. No és un tema que solucionarem nosaltres, potser la propera generació serà capaç de solucionar-ho però s’han de posar les bases per a que això siga possible.
Esta és la responsabilitat de la nostra generació?
Sí, ja que ho hem espatllat, com a mínim posar les bases per al remei per tal que algú altre ho faça. Tot és bàsicament interessos o models però hem de pensar que tenim un canvi climàtic que no sabem com anirà i que el dia de demà necessitarem tenir la màxima biodiversitat possible, perquè com més opcions tingues, més possibilitats hi ha de que allò que puga anar bé per al dia de demà, ho tingues. Si no apostem per conservar esta biodiversitat ens podem trobar que el dia de demà no siga el que pot sobreviure per tant que ens quedem sense res. Per tant no hauríem de pensar egocèntricament en el que tenim, sinó en com les decisions que prenen impactaran sobre les opcions del dia de demà. Per això estem vivint un moment creatiu però no hauríem de prendre decisions per defensar lo nostre, sinó per crear les màximes opcions per demà. És un acte de ser generosos com a generació que hem viscut l'abundància, ser capaços de prendre decisions amb humilitat per a la generació que vindrà.
Això costa...
I això costa i a nivell d’incendis este és el gran repte. Este juny el repte era no perdre 100.000 hectàrees al Pirineu, i això va suposar prendre decisions de prioritzar i acceptar que incendis que no podien sortir d’on estaven creixessen perquè ens concentràvem en incendis que si creixien podien devastar 100.000 hectàrees al Pirineu, no és una qüestió de mida, és que en 100.000 ha hi ha molt ecosistema que se’n va. És una mida que no hem vist mai però per primera vegada al juny hi havia un incendi que podia afectar tota la vall del Segre, perquè una tempesta va dixar 28 llamps i vam haver de córrer, llavors cadascú es mira el seu incendi, cadascú es queixa però una visió general no la té tothom i este exercici Bombers ja l’ha fet i en l'àmbit polític es comença a entendre. Va ser la primera finestreta a mirar el que vindrà, que no seran incendis de 100.000 ha, sinó de 300 o 500 mil. Sempre he dit que l’incendi de la Torre de l’Espanyol del 19 va ser devastador, de 6.000 ha, però ens hi jugàvem l’entrada a tot el Montsant i cap a Prades, que és l’incendi d’unes 30.000 ha. Estes 6.000 són un tallafocs per 20 anys per l’incendi que pot vindre per Almatret i Mequinensa cap a Reus travessant Montsant i Prades. Un incendi amb tota la seua devastació es també una vacuna per a aquell gran incendi que és possible.
Marc Castellnou, dins d'un dels vehicles del cos. Foto: S.B.
Tinc la impressió que antigament ja el tenien este coneixement. També tinc la impressió que portem molts anys parlant de la seguretat en el cas de les urbanitzacions. La legislació de protecció és suficient?
Ja fa molt temps que se’n parla, netejar i les cases s’han d’autoprotegir, és a dir, quan una urbanització rep l’impacte d’un cap d’incendi és molt difícil aguantar aquell incendi, per tant si les cases estan autoprotegides ja no tenen la càrrega de combustible al voltant, i estan separades de la vegetació, llavors la casa aguanta l’impacte, es crema el jardí i ja està. Altra cosa és que hi ha molta jardineria que és molt inflamable, les tanques de xiprés o les tanques de bruc sec, o les pergoles amb bruc sec, i encén els focus secundaris. A part hem d’entendre que la major part de prevenció d’incendis es va fer als anys noranta, i els incendis actuals són molt més ràpids i intensos. Incendis com el de Miami, o el de Montroig del Camp del 2007 o de Massanet de la Selva el 2003, que són incendis que entren en urbanitzacions i afecten cases estaven al voltant dels 30-40.000 kilowats metre d’energia. El del Pont de Vilomara de fa uns dies estava en 127.000 kilowats/metre, o siga tres vegades més potent pel que fa a energia.
Diguem que intentem adaptar-nos però els incendis actuals ens salten per sobre.
Són més potents, si tu tens un vidre contraincendis que és fins a 10.000 kilowats aguantarà això però si l’incendi és de 30.000 petarà. I és el que ens passa ara, tenim franges o prevencions per a incendis d’entre 8.000 i 12.000 kilowats i tenim incendis de 120.000, no funciona.
Fins a quin punt hi veu risc en urbanitzacions al voltant de Tortosa per exemple, o al Port? S'hi està fent la gestió d'autoprotecció?
Totes estes estan en risc, moltes d’elles tenen la franja, s’ha fet gestió, però cal actualitzar-ho, i seguir rebaixant la vegetació dins. Hi ha risc, sí, totes saben els risc que tenen però evidentment els incendis forestals d’alta intensitat l’impacte no és com estava dissenyat. La zona del Port és on una de les zones que tindrà més risc, portem un temps que hi plou molt però en el moment que s’asseque la càrrega allà és molt més bèstia que la que pugues tenir baix a Tortosa i a les urbanitzacions del litoral, la càrrega aquí a les TE és més baixa perquè és un lloc més sec que per exemple sud de França o literal gironí o barceloní. Però cal revisar estes urbanitzacions, cal separar les cases de la vegetació, cal no tindre tanques inflamables. Les típiques parres de tota la vida són a prova d’incendis.
«El que no pot ser és que entre tots dixem de fer gestió forestal perquè hem de protegir propietats privades»
Tot això té un cost…
Sí, però el que no pot ser és que perquè uns visquen en unes urbanitzacions o unes cases en unes zones privilegiades, la resta de societat haja d’estar menys protegida perquè se’ls ha de protegir a ells. Quan un vol construir una nau industrial ha de posar les mesures de prevenció, llavors quan un construïx una casa que està en una zona de risc d’incendi hauria de tenir les mesures de prevenció fetes, i això ha d’anar a càrrec seu, no pot anar a càrrec de tota la societat. El que no pot ser és que entre tots dixem de fer gestió forestal perquè hem de protegir propietats privades. Aquella propietat privada que ha assumit viure allà té un privilegi però té un cost diferent. i hauríem de ser clars en això.
Comenta l'alta càrrega que tenim al Port, quina gestió s'hi fa?
Els Ports és un parc natural i evidentment s’està fent molta poca gestió forestal. Està clar que la prioritat del parc és protegir les espècies i la biodiversitat que hi ha allà, però hem de ser conscients que no gestionar aquell espai i no tenir espais oberts implica dificultats d’extinció d’incendis i podem tindre el cas d’incendi que creme gran part del parc natural dels Ports. per tant tota la feina feta durant anys se’n pot anar. S’ha d’arribar a tenir una diversitat d’estructures forestals al parc que permeta que l’incendi no agafe inèrcia i este és un dels temes dels quals se n’està parlant per posar-hi remei.
Ja vam començar amb un juny molt complicat, com veieu l’agost?
És un mes que s'allunya dels solsticis i poden arribar les típiques tempestes d’agost, és l’esperança que tenim. La previsió meteorològica és que tornarem a tindre un agost extremadament càlid però la possibilitat de tempestes és la que ens comença a alliberar del risc. Evidentment som a la meitat d’estiu, i queda la segona meitat, i això portarà problemes però les zones de risc estan al prePirineu, i no pas a les Terres de l’Ebre, on este 2022 és un any que la primavera i l’hivern ha plogut molt, i diguem que este agost podem arribar a una campanya normal, però no extrema com es viu al nord de Catalunya.
La nostra generació ens hem d’acostumar a viure sempre amb este estrés als estius pel risc?
De la mateixa manera que t’has d’acostumar a viure amb el risc de la grip, i ara amb el risc de la covid, també amb el risc d’incendi i saber que també hi ha una vacuna, que són els incendis de baixa intensitat. Tu pots escollir no vacunar-te i afrontar les conseqüències i també pots escollir no gestionar els teus boscos i afrontar les conseqüències. Per tant són decisions que la societat pren de forma conscient i ha d’assumir les conseqüències. El que no pot ser és prendre decisions i després queixar-te i predicar el contrari, per tant és evident que hem d’aprendre a conviure amb els incendis, jo vaig néixer l’any 72 i n’he vist tota la vida a n’este territori i no es veu un final, i ara en tenim menys però són més ràpids i més intensos i això anirà a més cada vegada.
«Tu pots escollir no vacunar-te i afrontar les conseqüències i també pots escollir no gestionar els teus boscos i afrontar les conseqüències»
Vista la importància d'investigar com actuen els incendis actuals, com s'explica que els cossos no tingueu partida per a investigació?
Bé els cossos d’emergències no en tenim, la tenen els centres de recerca, que és com ha de ser, però els cossos d’emergència sí que fem recerca a l’hora d’aportar les dades, la nostra experiència i el nostre coneixement. Els Bombers som sensors recollint dades per tant no se’ns paga per fer recerca, sinó per apagar incendis, però per apagar incendis es necessita fer recerca, està bastant entrellaçat tot. El que sí que estem garantint és que la recerca tinga accés al món real, ja no és com fa 10 anys que la recerca deia una cosa i el món operatiu deia amen. Ara és el mon operatiu el que diu com són les coses i la recerca que hi ha de posar validesa, i en este sentit hi ha hagut un canvi important.
En el seu cas, continua estudiant?
Sí, he fet 50 anys, tinc 2 nens i una nena i m’he matriculat a un doctorat de física atmosfèrica i en això estem treballant perquè ho necessitem, veure com els incendis interaccionen amb l’atmosfera i s’estan fent cada vegada més intensos perquè tenen més energia. Este era un buit de coneixement que hi havia i ens hi hem posat.
I de recursos, com anem?
Estem millorant, s’estan renovant les generacions perquè hi havia moltes jubilacions i ens havíem quedat bastant pelats i s’estan renovant els recursos materials. Evidentment un cos de Bombers sempre necessita renovació de recursos però en este moment Bombers el que necessita és gestió de territori. Nosaltres no ens podem quedar sense recursos ni renovació però el que no podem fer és no tenir un territori gestionat perquè per molts recursos que tingues si no tens com fer-los servir sobre el territori no podràs fer res, llavors la urgència en este moment és la urgència del territori.
Qui l’ha de fer?
La societat, el món privat i el món públic, però sobretot s’han de fer lleis que ho permeten, perquè fins aquest moment hem legislat perquè gairebé no es puga fer.