Kindergarten

El monstre que pot ser.

per Marc Duch, La Ràpita, 2 de febrer de 2015 a les 09:58 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de febrer de 2015 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

"Recordava tot el grup d’aquell època: la Maria, l’Anna, la Júlia però també els tres nois més entremaliats, els més divertits i de qui més va aprendre el Francesc, el Benet i l’Adolf". Foto: Cedida.


-Vinga xiquets seieu. que toca la història del cap ple de vent -anuncia amb fermesa el mestre. Està plantat al  bell mig de la classe rodejat de xiquetes i xiquets menuts. Estos es dirigeixen lentament als llocs assignats però sempre remolejant, caminant lentament i seguint jugant. Alguns dels més entremaliats pregunten en veu alta de què tractarà la història o directament fan peticions de l’estil –Sant Xordi i el Drac- o –La princesa valenta-. També s’escolta "podríem jugar al escondite". "Nonono, al mocadoret".


En tot això el mestre s’ha abstret pensant en aquell primer curs que va tenir a càrrec, aquell primer curs, tot just acabar la mestria, situat als límits del país i amb tant pocs recursos. Aquell va ser un curs curiós i allí va créixer tant. Aquells 10 nens li van ensenyar tantes coses.

El mestre no sabia si recordava el passat amb passió perquè ja era vell, si el recordava apenat pels moments que s’estaven vivint a tot el continent o si simplement era una qüestió de temps passat. Recordava tot el grup d’aquell època: la Maria, l’Anna, la Júlia però també els tres nois més entremaliats, els més divertits i de qui més va aprendre, el Francesc, el Benet i l’Adolf. Estos tres eren del que no n'hi ha, sempre anaven junts i les malifetes les pensaven junts. Venien de bones famílies, conservadores i poderoses.
El Benet venia d’ascendència italiana, amants de la bona parafernàlia i introductor de totes les idees més gamberres. La seva família va aportar els uniformes escolars, les bates i alguns berenars que ningú esperava. Estàvem tots molt contents amb el Benet i els seus amics i per això els deixàvem màniga una mica més ampla.

L’Adolf, ai l’Adolf, era un noi petit i educat, molt sa. Amant dels animals i de la vida sana, menut, però valent, intel·ligent, però una mica inconscient. La seua família alemanya (austríacs que s’havien fet passar per alemanys per poder integrar-se millor en el poble) venia d’una zona treballadora, però ho havien dissimulat a l’arribada al poble per poder-se relacionar amb les bones famílies. El petit d’esta casa tenia unes idees terriblement premonitòries. Però sobretot se li notava quan jugaven: ell sempre necessitava, el que ell en deia, espai vital. I per això va arribar a discutir amb els dos amics. Este era el vertader líder de tots tres, semblava que Benet havia de ser l’ànima de la festa però l’Adolf sempre acabava decidint.


Francesc sí que era el preferit. Sense voler-ho, s’havia fet un petit lloc entre nosaltres.  Una família espanyola que s’havia canviat de població per la feina de la mare i s’havien vist en aquell poble fronterer durant anys. Al final havia nascut el petit Francesc, que havia agafat les idees d’en Benet, les havia aplicat com li havia dit el bo de l’Adolf. Era petit també i no molt intel·ligent però seguia sempre de prop els altres dos gamberros, a més, la suma d’allò que havia aprés amb aquells dos, més la falta d’iniciativa, el van dur a conservar tot el que tenia, durant més de 40 anys. 

Quines tres estos!- ara estem pagant els pecats del passat.

Mar Duch                                                                                

I si vols més píndoles pots seguir llegint aquí.

 

Arxivat a:
LiterPills, LiterPills
Participació