Tota la vida mirant el cel. Pensant si aquest serà un any dolent o pitjor. Si serà de qualitat o es malvendrà. Esperant desesperadament que aquesta sigui la bona. El meu avi i després el meu pare. Dues generacions que van treballar la terra amb mirades i anhels diferents però amb el mateix patiment de sempre. Si plourà prou i bé per aconseguir un bon oli en una terra de secà que no t'ho posa gens fàcil. Una zona d'oliveres amb un sistema de regadiu poc implantat i on el temps és vital. On cultivar la terra avui és una heroïcitat i on els baixos preus i la sequera cada cop més latent estan deixant un paisatge desolador amb tot de camps abandonats.

Ni aquí ni allà. Catalunya no és un país per als pagesos. Ni els que comprem ho valorem ni els que ens ho venen ho paguen dignament. Si a això li sumes els pocs recursos hídrics que tenim, el sector està abocat al desastre i nosaltres a un menjar sense origen i de qualitat més que dubtosa. Aquests dies pagesos i ramaders han tornat a sortir a l'asfalt per reclamar a l'Estat agilitzar la burocràcia i mesures contra la sequera. N'estan tips, de treballar per res i de sentir-se menyspreats en tots els sentits. Però ja ho diu la dita, no hi ha pitjor cec que qui no el vol veure. Ens estem quedant secs i estem governats per polítics curts de mires. Els d'ara, els d'abans i els de més enllà.

La nefasta planificació hídrica en un país on l'aigua no abunda ve de lluny. Però només se'n parla quan el cinturó estreny. Quan ja anem tard i poques opcions ens queden, apareixen els il·luminats de sempre amb idees estrafolàries. I entre ells, els pesats que tornen a posar al punt de mira el transvasament de l'Ebre. De veritat que no hem après res? A alguns els hi hauria de caure la cara de vergonya i alguns altres se'ls hauria de fer un exercici de memòria i una visita urgent al poc Delta de l'Ebre que queda viu. També s'han vist les presses amb les dessalinitzadores, un nou pedaç milionari que depèn d'una electricitat que tampoc tenim i que hem de pagar a preu d'or. I a la desesperada, ha tornat a aparèixer el comodí de la Moreneta.

Encara recordo el 2008 quan el conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar es va encomanar a la Patrona perquè plogués. Molts encara riem ara, sobretot perquè poc després es va complir el desig i amb ell va arribar una nova treva pel riu Ebre. Suposo que va passar perquè algun dia havia de ploure. Com ara, que sembla que la pluja d'aquests dies pot mitigar l'episodi de sequera extrema que estem patint. Sort de la Moreneta, perquè si hem de dependre dels governants, ho tenim negre. El cas és que creients o no, això només es pot solucionar assumint quin país tenim i fent una bona previsió. No només de les pluges que vindran, que ja sabem que seran més puntuals i fortes, sinó de quins cultius ens podem permetre. Si som un país que es pot permetre plantar alvocats, per exemple. La dependència del regadiu ens va en contra i la gestió de la transició cap a una altra manera de produir és clau per salvar la pagesia i perquè els pagesos deixin de mirar el cel per poder mirar la terra.