Intento fer un exercici de memòria i, sincerament, no ho recordo. No els veig a la grada cridant, ni insultant a l'àrbitre, ni comentant la jugada amb els altres pares a veure quina de totes era millor. Les seves filles jugaven a bàsquet. Només això. No venien als desplaçaments, no ens deien com havíem de jugar, ni feien comparacions absurdes. Només un "com ha anat?" i un "espavila" quan ens havíem de llevar per agafar el bus aquells dissabtes a primera hora del matí i amb un fred que pelava. I una frase, "si t'has compromès a jugar, això és el que toca". Cap trauma anys després, entenien que era un joc, que eren les nostres hores d'oci i que no érem el seu trofeu. 

Un pavelló, un centenar de nenes, i una grada plena de mares i pares. El cap de setmana vaig anar a veure la meva neboda de sis anys. Debutava en un campionat de patinatge. Il·lusió màxima, nervis, hores d'entrenament al darrere i tothom aplaudint. A totes, quan ho feien bé i també quan queien. Ningú muntant el numeret, simplement, tots animant. La competició només estava a la pista. I ben just. Em va recordar als meus anys jugant a bàsquet. Em vaig veure a mi mateixa, en aquells temps sense familiars a les grades, sense la pressió de les seves mirades, però amb la mateixa essència. La de passar-ho bé, la de la companyonia, els valors i el fer equip per sobre de tot. 

Cada setmana hi ha centenars de competicions a la majoria de pobles de Catalunya. De totes les disciplines esportives i de totes les edats. L'esport mobilitza milers de joves i també centenars d'entrenadors que s'hi deixen la pell sense cap retribució econòmica, dedicant-hi les hores que alguns pares no dediquen als seus propis fills. Ensenyant valors que a casa no es practiquen, defugint d'escridassades i d'insults. Perquè l'esport és sa. Però ho ha de ser en tots els sentits. I en alguns esports això no passa. Amb el futbol, el masculí, fa temps que molts han perdut el nord. 

Ni tots els nens seran Messi, ni la majoria viuran d'això. És preocupant que alguns pares projectin les seves frustracions en els seus fills. I intolerable la violència verbal que es viu en molts camps de futbol. L'últim fa pocs dies a Barcelona en un partit d'infantils, quan un espectador va proferir insults racistes a un nen de 12 anys. Ni protocols ni denúncies aturen a aquests pocavergonyes que embruten l'esport. Potser hauríem de deixar que l'esport de base tornés a ser un joc de nens. Que els grans es mantinguessin al marge, expulsar de la grada qui no se sap controlar, i que sense crits i sense pressions l'esport fos només això, esport.