El nivell d’inflació que estem vivint, unit als efectes de la crisi pandèmica i la guerra a Ucraïna, ens aboquen a una crisi socioeconòmica de gran impacte sobre el conjunt de la població, i especialment cap aquells col·lectius més vulnerables. La urgència per donar resposta a les necessitats bàsiques d'estos col·lectius, cada vegada més grans i  més nombrosos;  haurien de portar qualsevol governant a actuar amb responsabilitat, impulsant accions que puguen donar resposta eficient, blindar drets i garantir la igualtat d’oportunitats.
 
Per tant, seria convenient defugir de discursos demagògics i rebaixar el nivell d’hipocresia en determinats sectors politicoeconòmics. Ho hem pogut observar, per exemple amb diferents accions portades a terme pel PP demanant ajudes per als consumidors més vulnerables mentre, al mateix temps, allà on manen,  rebaixaven o suprimien impostos als més rics.
 
És necessari recordar que l’any 2020, la taxa de risc de pobresa va arribar al valor màxim dels darrers quinze anys, i just quan començàvem a recuperar terreny, la invasió Russa d’Ucraïna ha tornat a disparar les desigualtats i el risc de pobresa.  Així, el 25,9% de la població de Catalunya es trobava en risc de pobresa o exclusió social l’any 2021 enfront del 26,7% del 2020. No hi pot haver recuperació si pel camí perdem una part de la nostra societat.
 
Esta situació d’emergència social que vivim i viurem, obliga tots els governs i administracions a respondre, assumint responsabilitats ineludibles, malgrat les limitacions pressupostàries que també pateixen. Un exemple d'estes limitacions el tenim amb la factura anual de llum que hauran de pagar els ajuntaments, molts dels quals tindran dificultats a causa del sobrecost que ha comportat l’encariment de l’energia. Fet, que de retruc afectarà també, d’altres partides pressupostàries d’altres àmbits.
 
Malgrat patir un sistema de finançament autonòmic injust, i un dèficit fiscal de l’Estat amb Catalunya, que només l’any 2019 va ser de 20.200 milions d’euros; el Govern de la Generalitat ha anunciat mesures encaminades a acompanyar els més vulnerables a través d’un pla de xoc social de 300 milions d’euros. Hi haurà també mesures tan diverses com la implantació del Bó Social tèrmic, destinat a les 100.000 famílies més vulnerables del país, les quals rebran un augment del 50% del Bó aquest mateix any. Això vol dir que estes famílies rebran una ajuda directa d’entre 173 i 541 euros per fer front als augments de la factura de la llum i el gas. Intentant revertir, en part, un dels problemes més crítics que hauran d’afrontar les famílies en els mesos vinents.
 
És injust que esta tardor, este hivern, tantes persones hagen de passar fred per culpa de l’augment del preu de l’energia; d’aquí que el Govern del president Aragonès intente reforçar estes eines, del tot imprescindibles per fer front a la pobresa energètica.
 
Estaria bé que el govern espanyol, més enllà de les seues polítiques, destinés una part important de l’excedent de recaptació producte de la inflació a reforçar les polítiques socials de les comunitats autònomes, que són les administracions competents en matèria d’atenció social; i que continuen mantenint els tres dels pilars fonamentals de l’estat del benestar: l’educació, la salut i els serveis socials.
 
També seria molt desitjable que el govern de PSOE i Podemos en lloc de pressupostar un augment en despesa militar que enguany serà de 24.000 milions d’euros, el doble que l’any passat; apostés per la inversió social i polítiques de promoció econòmica destinades a reduir la desigualtat i la pobresa creixent. Per exemple, reforçant l’Ingrés Mínim Vital, que va ser aprovat amb la finalitat de treure de la misèria a més de 830.000 persones del conjunt de l’Estat. Ara bé, la realitat és que després de dos anys des de la seva aprovació l'accés a la mateixa no arriba, ni de lluny, a l’objectiu fixat. Això equival, es mire com es mire, a un fracàs polític i social de primer ordre. Un fracàs que suposa, per exemple, que milers de famílies hagin perdut el seu habitatge mentre esperaven unes ajudes que no han arribat, ni arribaran mai, tal com està articulada la seva gestió.
 
Si repassem les dades podem veure com es rebutgen de mitjana el 80% de sol·licituds al conjunt de l'Estat. Vuit de cada deu sol·licitants reben un no per resposta. Però és que si mirem el que passa a Catalunya el rebuig és del 90%, la qual cosa suposa que Catalunya rebi només un 6% d'aquesta prestació malgrat tenir el 16% de la població; i això comporta més de dos milions de ciutadans en risc de pobresa.
 
No es tracta de fer una competició entre territoris per veure qui se’n beneficia més, però sí que cal ser honest a l’hora de valorar el grau d'eficàcia de la prestació. Per no parlar del nivell de qualitat de servei que pot oferir l’Institut Nacional de la Seguretat Social, si resulta que les mateixes oficines de l'INSS tenen a Catalunya un 27% menys de plantilla que a la resta de l’estat. El tancament definitiu de l’Oficina de Móra d’Ebre n’és el millor exponent.
 
Al marge de la qüestió competencial, l’objectiu ha de ser poder donar la millor atenció possible a la ciutadania. Així, si Catalunya disposa estatutàriament de la competència en atenció social; i, per tant, de prestacions pròpies, com ara la Renda Garantida de Ciutadania, i enguany engega també el Pla pilot per la Renda Bàsica Universal; semblaria una qüestió de lògica que també hauria de ser qui fes la tramitació i gestió integral de l’Ingrés Mínim Vital.
 
Davant la situació d’emergència social que patim; totes les institucions i administracions haurien d’esmerçar els màxims de recursos econòmics i humans, així com simplificar i facilitar les gestions de tramitació, per ajudar de manera integral les persones i famílies en situació vulnerable. És el nostre deure. Sumem esforços per enfortir la cohesió social, no deixem ningú endarrere.
 
Vanessa Callau
Senadora d’Esquerra Republicana de Catalunya