Sandra Granada, Albert Sala, Carol Rovira, Aina Casanovas i Marta Tomasa, l'equip d' Foto: TV3
- Com va ser viure des de dins l'èxit aclaparador d'Eufòria?
Crec que a tots ens va sorprendre el soroll que va fer el programa. Tots teníem la intuïció que podria anar bé, però tant? Feia temps que no es vivia un ressò així amb un programa de televisió a TV3. I això sempre fa il·lusió. Tothom que pot sintonitzar TV3 va veure en algun moment o altre el programa. Tothom sap què és
Eufòria. I això entusiasma. Fins i tot, hi ha gent de fora Catalunya que ha confessat haver après català gràcies al programa. Des de dins, diria que sempre és un incentiu veure que un projecte va bé, sigui un programa d’entreteniment o una ficció. És una gran injecció d’energia!
- Quan veu a la gent jove que lluita per fer-se un lloc al món de la música, la dansa o la interpretació empatitza amb ells i recorda els seus inicis?
Evidentment. És un món de clarobscurs: molt dur i cruel, però preciós al mateix temps. S’ha de tenir clar què vols, però tampoc no t’hi has d’obsessionar. Hi ha vida més enllà de la professió, i moltes vegades sembla que la nostra felicitat només depengui que ens diguin que sí o que no a un projecte. I el pitjor és que moltes vegades aquesta decisió ni tan sols depèn del teu talent, sinó de coses tan superficials com el número de seguidors, com si això garantís l’èxit del projecte.
Jo, amb els pocs anys que porto, intento viure la meva vida al màxim quan no treballo: viatjant, relaxant-me, fent tot allò que també em fa feliç. Perquè sé que quan ve la feina, és tan absorbent que no hi ha temps per a totes aquestes coses i que també formen part de mi. Penso que l’equilibri és primordial.
- Actriu, cantant, presentadora. En quina disciplina se sent més còmoda?
Estic fent la feina d’abraçar la diversificació. Durant molt de temps, ens han dit que val més que un actor no faci televisió o que si actua, no pot cantar, que això despista, que val més no presentar... Últimament, faig l’exercici de preguntar-me què em fa feliç i en què tinc traça. Tant és si algú pensa que no ho hauria de fer per a la meva carrera. M’estimo més fer això que no pas estar-me asseguda al sofà de casa.
He tingut la sort de poder compaginar aquestes disciplines amb la d’actriu. I penso que tot m’aporta, tot es retroalimenta. Fer de
coach d’interpretació és una faceta que mai hagués pensat que m’aportés tant en el terreny creatiu i personal. S’ha d’estar obert al que la vida et porti encara que no ho hagis planejat. Moltes vegades es crea màgia en allò més inesperat perquè suposa un repte. I, en tot cas, s’ha de tenir la intuïció esmolada per triar el que més t’aporti.
- Quan va decidir ser actriu?
De menuda, sempre m’encantava convertir-me en altres persones, disfressar-me, crear històries. Era molt imaginativa. Penso que el fet de criar-me a un poble, on et passes el dia al carrer inventant a què jugar amb els amics, m’ha marcat molt. Segurament seria una persona molt diferent si m’hagués passat el dia davant les pantalles, tancada a casa en lloc d’embrutar-me de fang i fer casetes amb palets.
- A través de l'afecte als personatges s'arriba a transmetre un missatge que potser no calaria en una part de la societat?
Si una cosa he descobert aquests anys, ha estat el poder transformador que tenen les històries. Quantes vegades un llibre, una pel·lícula o una sèrie ens ha fet de mirall de la nostra pròpia vida? Quants cops ens ha fet canviar de rumb en algun aspecte, ens ha fet tenir més empatia amb algú o ha fet que deixéssim de callar alguna cosa que portavem temps guardant? En el cas de la història d’amor entre Luisita i Amelia, tant a
Amar es para siempre, com en el seu spin-off, ha existit aquesta fletxa transformadora per a moltes persones d’arreu del planeta. I, com a actriu, poder fet bategar un personatge tan revolucionari és un gran regal.
- Com es va sentir fent l'Amelia? Es va empoderar a través d'ella i ella de vostè?
Jo vaig aprendre molt de mi mateixa amb Amelia. Sempre deia que si Amelia existís, seria la seva amiga. Em sorprenia com afrontava moltes situacions, la seva força interna i això em feia admirar-la. I quan passa això amb una personatge és una passada. De fet, em va costar molt acomiadar-me d’ella, va ser com un petit dol, un comiat trist, perquè amb ella deia adéu a moltes coses.
- Camarles, Madrid o Barcelona?
Tot. Al principi estava més instal·lada a Madrid, que és on més he treballat, però cada cop més, la maleta es queda oberta al menjador del pis, perquè no hi ha temps de tancar-la. Sempre estic en moviment. Des de que vaig fer
Eufòria, Barcelona torna a ser casa per a mi, hi he d’anar sovint per fer projectes i sempre tinc algun amic que m’acull a casa i aprofitem per posar-nos al dia. M’encanta. I el Delta és el meu bressol, casa en majúscules, i la veritat és que hi vaig molt sovint sempre que la feina m’ho permet. Retrobar-me amb la família, amigues, la gent que em coneix realment com a Carol, no com a Carol Rovira, em fa tocar molt de peus a terra.
- Què sent quan torna al seu poble, Camarles?
D’alguna manera em recorda qui sóc, d’on vinc, els valors que m’han inculcat des de menuda. I torno a ser filla. Sempre he sigut molt independent, als 17 anys vaig marxar a estudiar a Barcelona, als 20 vaig marxar a Londres, després vaig anar a Madrid. M'encanta fer viatges llargs quan tinc temps. Però quan torno a casa, em deixo cuidar com si fos una xiqueta una altra vegada. M’agrada trobar-me el plat a taula fet amb amor per la meva mare; veure videoclips amb mon pare, que és el més gran cosumidor de música que conec; jugar al parxís amb la meva iaia; anar a fer rutes amb bici amb el meu germà Àlex; cantar amb el meu germà Joan o quedar amb les amigues de sempre per posar-nos al dia. Hi ha coses que no canvien mai i que per mi són pilars.