Temps de tomaques

Taula de tast amb un centre fet de tomaques. Foto: Roser Royo

Quan era menuda odiava les tomaques. Només m’agradaven sucades en pa o convertides en salsa per a la pasta. Crues, ni parlar-ne. Tants estius de la meua infància i adolescència collint i empastifant-me fins a les celles entre tomaqueres de la pera expliquen esta tírria inicial a la tomaca. Una tírria superada en escreix durant l’edat adulta i transformada des de ja fa temps en devoció. Potser per allò de voler recuperar gustos perduts, ara m’he convertit en una devoradora de tomaques i espero l’estiu amb deliri, perquè sé que és quan arriben i no hi ha res com menjar-se-les madurades al sol i acabades de collir. Per això no me vaig poder estar d’apuntar-me, fa unes setmanes, a una experiència de degustació nova i original: un tast de tomaques a peu de tomaquera.

Uns tastos que organitza des de fa tres anys el pagès d’Amposta Joan Castellà, un dels pioners de l’agricultura ecològica al territori i al país. Castellà porta anys recollint llavors antigues d'estes fruites autòctones i de fora. “Per recuperar aquells sabors d’abans”, diu. I és ben cert que, de vegades, les papil·les gustatives poden fer-te viatjar al passat, un poder només comparable al d’aquell altre sentit, l’olfacte, que de vegades és capaç de produir algun que altre sotrac al cor bategant quan ens retrobem amb determinades flaires que crèiem oblidades: el de la terra remoguda pel tractor, el de les garrofes acabades de partir, el de les ametles assecant-se al sol...

En este cas el meu viatge no va ser ben bé al passat, més aviat a l’estupefacció absoluta. Tota la vida vivint a pagès i haver de descobrir en estes alçades del meu recorregut vital que al món no només hi ha tomaques de la pera, de penjar i d’amanir, sinó que en podem trobar més de 300 espècies diferents. De fet, Castellà té controlades llavors de fins a 70 varietats diferents i enguany n’ha cultivat una quarantena a la seua finca d’Amposta. N'hi ha de tots colors, roges intenses, grogues, carabassa, rosades, marrons, morades, tirant a negre... De totes mides, des de les insignificants cherrys fins a tomaques de més de mig quilo. També les formes són infinitament variades: n’hi ha que semblen bombetes, d’altres peres, d’altres són rodones, d’altres tenen forma de cor, d’altres són curiosament allargades... Tenim la montserrat, la cor de bou, la bitxo, la pometa, la poma ple, la palosanto, la morada de Cuenca, la valenciana masclet, la rosa de l’Etern... Esta última porta el nom d’un pagès del Vallès que es va preocupar per preservar-la. És una tomaca rosada de pell finíssima i gust espectacular.

Tota una experiència tastar i assaborir, en una sola sessió, deu varietats diferents de tomaques a peu de tomaquera, dins l’ombra d’un hivernacle a la falda del Montsià. Un hivernacle amb aparença de parc botànic on cada varietat de tomaquera té el seu rètol explicatiu. I, enmig, la taula del tast, amb un espectacular centre, una mena d’au del paradís feta a partir de tomaques d’amanir. Enguany Castellà ha muntat vuit tastos. Tots els dissabtes de juny a les 10 del matí i a les 6 de la tarda. Per a ell és una manera de posar en valor un producte de la terra, el seu granet d’arena perquè determinades varietats que potser han perdut l’interès comercial puguin sobreviure a la cultura del fast food. Vist tot plegat no puc més que desitjar llarga vida als productes de la terra i a les idees que els revaloritzen.

Alguns dels participants en el tast de tomaques de Joan Castellà. Foto: Roser Royo