Santi Martorell : «Una cosa és disparar una fotografia i una altra molt diferent és fer-la»

Durant els mesos durs d'incertesa viscuts va esclatar la covid, Santi Martorell va ser els ulls amb què molta gent va poder observar què estava passant en els llocs on es dirimia la lluita contra la pandèmia a Tortosa. Amb la població confinada, ell va sortir al carrer per documentar gràficament aquella situació inaudita. L’aportació documental histórica d'aquell treball, el seu valor testimonial, el compromís social, l’enfoc i la impactant i magistral execució del fotoperiodisme, han estat els valors valorats pel jurat per atorgar-li el Premi Terres de l'Ebre de Periodisme. Ell el vol dedicar a tota la gent que va acceptar que la fotografiessen tot i la dificultat del moment. 

La sèrie fotogràfica sobre la covid que ha estat guanyadora del Premi de Periodisme de les Terres de l’Ebre podríem dir que va néixer d’un impuls interior. Com es va gestar en tu este projecte?

Quan d’un dia per l’altre ens van confinar, molta gent ens vam començar a plantejar si podiem fer alguna cosa. Quedar-nos a casa era com donar l’esquena a la realitat present. Llavors, vaig vore als foros de fotografia que havia fotoperiodistes de moltes ciutats que sortien al carrer a testimoniar tot el que estava passant, aprofitant les credencials de premsa que els permetien circular amb llibertat. Fer fotos és la meua feina, i vaig parlar amb l’aguaita.cat per saber si algú estava fent la cobertura gràfica a Tortosa. Em van dir que no els constava, i em vaig oferir a fer la feina. A partir d’aqui, tot va venir rodat. Gràcies a l’aguaita.cat se’m van obrir totes les portes, i el que inicialment anava a ser un reportatge de carrers buits i comerços tancats va acabar sent un foto reportatge de la majoria de realitats que conformava la pandèmia al nostre entorn directe.

D’alguna manera vas sentir que el que estàvem tots vivint havia de quedar plasmat documentalment, o siga, d’alguna manera el propòsit inicial ja va ser de documentació històrica?

A mesura que anava fent fotos, ens adonàvem que el material tenia força, i reflexava situacions delicades, dures, impactants i també esperançadores. Diria que va ser una progressió. De la idea inicial de deixar testimoni va anar passant a un treball de documentació històrica en tota regla.

Et vas vestir una armilla de periodista per primera vegada i un braçalet. Quines van ser les primeres sensacions?

Que m’enviarien a casa al minut 0!!! (és broma). Molts cops tenia que mirar dos vegades si dintre la motxilla de fotos ho portava, ja que eren uns elements que mai havia usat.
Va ser bàsic per poder moure’m seguint el meu criteri. A l’empara del braçalet i l’armilla vaig poder fer la feina amb certa facilitat. Quan pel carrer em creuava amb policies, jo diria que fins i tot ens vam mirar algun cop amb mútua admiració. Des del punt de vista personal, em va servir per reafirmar el més profund respecte a la funció foto periodística. Des de la perspectiva del moment, quan no sabíem res de la Covid, era conscient que em jugava poder emmalaltir, hi havia temors fundats i totes les notícies eren molt alarmants. No vull ni imaginar de quina pasta estan fets els reporters de guerra, que es juguen realment la vida.

Vas poder entrar també ens centres sanitaris i hospitalaris, la primera línia del front on s’estava dirimint la batalla. Explicaves les sensacions als texts que acompanyen el teu reportatge en capítols però què et va colpir més?

Entrar a la UCI del Verge de la Cinta. Va ser la experiència més impactant i intensa. Per a que us feu una idea, vaig passar de vore el que ens explicàven per la tele des de la distància i la seguretat de casa, a tenir devant mateix persones realment molt malaltes amb els herois i heroïnes que en tenien cura. Pacients molt greus, immòbils, entubats, que s’havien de moure amb grua assistits per 5 persones. Aquí suma la prudència personal de no tocar res, de no contagiar-me o no ser jo mateix vector de contagi, els cinc sentits ben alerta. Mentre feia les fotos, anava parlant amb la sanitària que m’acompanyava per tenir informació per escriure els texts que descriurien les imatges. Este diàleg va ser una font molt important d’informació de primera mà per copsar els neguits i les preocupacions que ells tenien i tenen. Sé que alguna de les persones que vaig fotografiar va morir dies després. És la dura realitat.
 
Com separes l’emoció, a l’hora de fer fotografies, de la tècnica per captar allò que vols i com ho vols?

M’encanta esta pregunta, és molt fotogràfica. Mira, quan els fotògrafs ens posem la càmera a l’ull, tenim la virtut de poder disociar el cervell, i estar al mateix temps engollint saliva perquè estàs devant d’una situació intensa, i al mateix temps estar pensant en la composició de la imatge, diafragma, iso, velocitat d’obturació, balanç de blancs i tota una colla de paràmetres que conformen el fer una foto. Per això pots estar admirant la valentia d’una sanitària que acabava de sortir d’un box i treure’s tot l’equipament de protecció, i demanar-li si podia parar-se a l’altura d’un dels focus del passadís, per a que la il·luminació fos correcta. També he de dir que hi ha límits, i el nostre es produïx quan baixes la càmera i dixes de fotografiar, que també em va passar en alguna ocasió, per exemple al tanatori. Feia massa mal.

Entrar en estos centres sanitaris et va fer veure la pandèmia d’una altra manera?

Sense dubte! Una cosa és viure i conèixer una realitat perquè algú t’ho explica, i l’altra és viure-ho en primera persona. Des que vaig fer el reportatge puc dir que he estat molt afortunat de ser espectador d’estes vivències en directe. I veure que la societat realment ens vam organitzar per fer front a una pandèmia que ens venia a tots de nou. Només cal recordar que els primers dies el personal sanitari es feia equips de protecció amb bosses d’escombreries per no dixar d’atendre els pacients. Què grans!

També vas poder captar la vida, que seguia a la maternitat, i la mort, en una funerària. El cercle de la vida que girava... però vas preferir que algunes imatges per la seua duresa no fossen publicades. Perquè?

Quan fas un reportatge així, sempre hi ha alguna foto que a posteriori, quan les veus a l’ordinador, penses: cal este missatge tan explícit per explicar el que vas vore? Normalment sí, perque al moment de disparar, ja estàs pensant el que explica i el missatge que diu. Però de vegades, en l’emoció del moment, fas alguna imatge que després dius: esta no. Es van publicar 200 i escaig fotografies, però n’han quedat unes 3500 a l’arxiu, de les més de 6000 que vaig disparar.

A les residències, aquelles no abraçades, les mirades... massa fred per a unes persones que segurament necessitaven molta escalfor.

Va ser un dels capítols que van arribar més a la gent. A la gent gran li costava entendre, molts no eren conscients al 100% del que passava. Va sortir el caràcter de la nostra gent gran, acostumada a patir, a tirar endavant en qualsevol situació. Cal remarcar el grandíssim esforç que van fer el personal de les residències per evitar que el virus hi entrés.

Hi trobes a faltar algun aspecte de la pandèmia que pel que fos no haguesses pogut captar?

Sí. Em va fer falta poder entrar a una casa i fotografiar el dia a dia d’una familia amb criatures. Com els pares feien mans i mànigues per aguantar als menuts confinats, o com feia la gent gran per tenir uns moments de desconnexió. No va poder ser, però hagués estat molt bé fotografiar a les famílies no només als balcons i des del carrer. 

Vas dedicar el teu premi a la gent que apareix a les imatges, perquè?

Ells són els protagonistes, sense dubte. Estic molt agraït a la gent que es va dixar fotografiar, molts d’ells anònims que la vida havia portat a ser el centre de la notícia. Era una manera implícita de dir: fés la foto i explica a la societat tot el que estem passant. S’ha de saber.

Havies mai, en treballs anteriors, establert vincles emocionals tan forts com en este?

Establixo llaços pràcticament en totes les feines fotogràfiques que faig, si no m’implico totalment no dono tot el que tinc per oferir. Però he de reconèixer que mai amb la intensitat d’esta feina, ha anat molt més enllà d’un reportatge. Estic particularment orgullós pel que significa i pels reconeixements que està obtenint, i per haver estat a l’altura i saber-ho fer, no tots els dies van ser magnífics, va haver dies de picar pedra i tornar a casa sense res de bo.

Alguna imatge en concret és per a tu especial?

Hi ha hagut vàries imatges. Algunes, a l’instant de fer-les. Altres, passats uns dies agafàven una certa entitat. Però ara, vist en retrospectiva, me quedo en una imatge que vaig fer a la llibreria la 2 de Viladrich el dia de Sant Jordi. És una imatge feta des de dins la llibreria, on es veuen en primer terme les piles de llibres, en segon plà la reixa tancada i el carrer al fons. Vaig tenir una conversa amb els propietaris i crec que és la imatge crua i dura dels comerços tancats, patint la profunda crisi econòmica i emocional. I en el cas de la llibreria encara més, ja que feia pocs mesos, al 2019,  havia estat reconeguda per la Generalitat pels seus 260 anys d’història. Sant Jordi és la gran festa, crucial per al sosteniment de l’activitat, un dia d’alegria, cultura i flors. Al 2020 no va poder ser.

Has tingut contacte a posteriori a la publicació amb algun d’ells, què t’han traslladat?

Ha estat una de les coses més boniques que han passat relacionades amb el foto reportatge. Alguns protagonistes em van buscar per les xarxes socials i em van escriure paraules d’agraïment i reconeixement, com va ser el cas d’una noia que surt fent-se una ecografia i que gràcies a la foto, va poder compartir este moment amb la seua parella que no havia pogut entrar per les restriccions. O la neta d’una àvia que surt a una foto de la residència per explicar-me l’emoció que va tenir al vore’s al reportatge.

També ha servit per posar de relleu la tasca dels fotoperiodistes, que com vas dir, de vegades concebem com un “complement” a la informació quan realment la imatge té un poder comunicador brutal. 

Això és un aspecte molt important, la posada en valor del pes de la imatge en el món de la comunicació. Hi ha molts fotoperiodistes que fan de la seua feina art pur, buscant la emoció, l’impacte, la bellesa, la poesia, l’estètica subjacent a situacions de vegades difícils o complicades.
 

Com va néixer la teua passió per la fotografia?

Soc una persona a la que de sempre li ha agradat “tocar botons”. Era l’any 1999, jo acabava de deixar la meua feina dels últims 6 anys a un estudi de gravació que compaginava tocant amb el Quicos. La meua dona se’m va presentar amb un regal i em va dir: per a que segueixes tocant botons. Era una càmera, la Nikon F80. Així va començar tot. Em vaig anar implicant fins que em vaig adonar que la fotografia era tot un món, i la tècnica fotogràfica era imprescindible per saber el que fas amb una càmera a la mà. Vaig viure tot el canvi d’analògic a digital, encara ara recordo el moment en que oficialment la qualitat de les càmeres digitals van superar a la diapositiva… quins records! Vaig començar a estudiar seriosament, cosa que continuo fent a dia d’avui, i puc dir que serà la meua professió per sempre. La fotografia ho té tot. No m’imagino la vida sense càmeres al voltant meu. Mai li agrairé prou que em regalés una càmera de fotos!!!

Què diries que cal per ser un bon fotògraf?

És un conjunt de coses, la composició del qual depén segons de quina disciplina fotogràfica estem parlant. Hi ha, però, coses comuns. La tècnica. Sense tècnica no hi ha foto. No és el mateix disparar una foto que fer una foto. La capacitat d’observació. Capacitat d’anticipació. L’instint per saber quan passarà alguna cosa. Sensibilitat. Passió per la fotografia. Paciència.
Arribar el primer i marxar l’últim. No guardar la càmera fins que has marxat del tot. Quants moments s’han perdut per haver guardat la càmera massa aviat. Dixar que les coses et sorprenguen. Fins i tot les més quotidianes.

I per ser un bon fotoperiodista?
 
Estar informat del que vas a fotografiar. Tenir com més cultura general millor. Repetixo anticipació i paciència, multiplicat per mil. Saber explicar molt bé la noticia que estàs cobrint, si pot ser només amb una imatge. Tenir una mirada fotogràfica molt incisiva.
Capacitat de sacrifici. Ser resolutiu. T’has dixat un accessori? No tens cap flash? Espabila’t.

Algun referent?

N’hi ha molts i molt bons. Per citar algú ben actual, Emilio Morenatti ha fet una feina meravellosa, molt poètica, amb les fotos del volcà de La Palma. S’han de vore. Seguint amb la feina de Gervasio Sánchez, un veterà fotògraf de guerra que treballa incansablement per dignificar la situació dels més desvalguts i oblidats, i alhora fa una crítica ferotge dels governs i institucions que miren a una altre costat devant les injustícies. Imprescindible.
La revista digital revista5w.com està feta per gent d’aquí on es realitza una feina de fotoperiodisme en profunditat de molt nivell, super interessant. I si voleu conèixer la feina dels millors fotoperiodistes del món, us recomano el concurs internacional World Press Photo. Cada any és cita obligada anar a vore la seua exposició a Barcelona.

Amb tantes imatges que prenem avui dia, quan consideres que una fotografia és bona i quan és simplement mediocre?

Gran pregunta. La democratització de la fotografia ha portat coses molt bones, i d’altres que no ho són tant. Avui, al món, es fan més fotos durant una hora que amb tot el segle XX, una brutalitat. Que tots portem un mòbil amb càmera a la butxaca ha permés que tothom tinga a l’abast el poder disparar una foto. Una altra cosa és “fer” una foto. Quan la foto parla per si sola, quan s’explica per ella mateixa de forma consistent, quan una foto t’atrapa, quan la composició, el missatge, la llum, el moment et diu alguna cosa… això és fotografia. Lo altre és una altra cosa. I no parlem dels filtres, la intel·ligència artificial i tot el que s’està implementant en els mòbils per a que la foto distorsione o directament canvie la realitat. Veig una insatisfacció humana subjacent en tot això que em preocupa. Tot això queda molt lluny de captar l’ànima de la persona o persones fotografiades. I et diré una cosa que a mi me preocupa enormement, i és la qualitat fotogràfica de les imatges que veiem a diari. Quan fa que no hem vist bones fotografies? Consumim a diari moltes fotografies, la qualitat de les quals dixa molt que desitjar. Ens passem dies i dies que només “mengem” fotos molt mediocres, i això ens està distorsionant el criteri fotogràfic. El fet és que donem per bones fotos que no tenen qualitat. Això ho considero molt negatiu.

Hi ha alguna especialitat fotogràfica que t’agrade especialment?

La fotografia és molt extensa, hi ha moltes especialitats. Com molts fotògrafs, he passat per diferents etapes, des de paisatge i fauna salvatge, passant per fotografia social, de moda, producte, institucional, arquitectura, macro, street… Però he de reconèixer que la fotografia amb molta vessant tècnica em crida molt. De fet, els reptes que comporta fotografiar coses difícils com metalls, vidres i textures m’han portat a la feina que estic desenvolupant des de fa 1 any, que és la fotografia numismàtica i museològica. És apassionant.

Este no és l’únic premi de fotografia que has guanyat, però què significa per a tu?

Per mi ha estat un triple premi. El primer, que s’hagi premiat una feina fotoperiodística per primer cop dins el certàmen posa en valor la feina gràfica. El segon, a nivell personal és el primer cop que em donen un premi per una feina fotoperiodística. El tercer, aconseguir el primer premi del concurs.

Tens algun projecte fotoperiodístic més en ment?

Ara estem posant en marxa un seguit de treballs que s’aniran publicant a l’aguaita.cat amb regularitat. I pel que fa al foto reportatge del Covid, hi ha un projecte molt bonic que s’està gestant i del qual encara no us puc donar detalls, espero que aviat es puga saber.