Joanna Pardos: «Les dones són un boc expiatori permanent en totes les èpoques»

Emana energia. L'energia, però també el perfeccionisme, la passió i la genialitat, que aplica en el dia a dia a la seua feina, són ingredients que, lligats al seu compromís social, donen com a resultat una trajectòria professional sòlida i exitosa, com ho demostra el nivell que exhibixen els seus treballs. La directora rapitenca Joanna Pardos, guanyadora de dos premis Ondas i també del premi CIMA a la Igualtat, estrena documental este dimarts.

Dimarts veurem el documental "Bruixes, la gran mentida" al programa de TV3 Sense Ficció. Un treball que no només revisita i trenca mites sobre tot allò preconcebut o aprés que tenim de les bruixes sinó que buceja en el rol de la dona fa quatre segles i plasma paral·lelismes sagnants amb l’actualitat. 

Precisament l’objectiu de mirar cap al passat en este documental és per reflexionar sobre el present. És un mirall per veure els patrons que hem anat reproduint al llarg dels segles, i que han fet que arrosseguem fins avui els mateixos prejudicis sobre les dones i la maldat femenina. Uns patrons que han servit per apuntalar i fortificar la societat patriarcal on encara vivim. Precisament si la història de les dones assassinades per un delicte que mai va existir, la bruixeria, seguix estan farcida de mites és perquè no s’ha estudiat fins ara de manera rigorosa, ni s’ha explicat com un episodi important de la història de Catalunya. Això té un nom i es invisibilització. I si no posem a estes dones al lloc que els hi pertoca, serem còmplices. Ignorar allò que els hi va passar inevitablement ens fa còmplices. Tenim el dret i el deure de recuperar-les. Per nosaltres i per les que vindran. No pot ser que no és conega este primer gran feminicidi de la nostra història. 

Ens ajuda també a posar sobre la taula que les misèries de l’espècie humana es perpetuen: rancúnies, venjances, gregarisme... 

Ens ajuda a veure que combinant els ingredients que toquen: tractats de les elits intel·lectuals i religioses, un context de crisi (fam, morts, pandèmies...) i una societat espantada, es crea el còctel perfecte per abonar qualsevol teoria consipirativa que siga útil per al poder. L’estratègia de buscar un boc expiatori que carregue amb les culpes ha estat útil en tots els períodes històrics i ha pres diferents formes: contra els jueus, contra els comunistes, contra la població migrada. El que passa és que les dones son un boc expiatori permanent en totes les èpoques, fins i tot en l’actualitat, on encara -com reflectixen les testimonis del documental- moltes dones senten una culpa i responsabilitat que no els pertoca. Convé conèixer la conspiració contra les dones que va suposar la cacera de bruixes per estar atents i no caure en les mateixes trampes en el futur perquè si no, seguirem creant les bruixes que toque en cada moment pels segles dels segles. 

Creus que el documental i també tota la investigació que hi ha al darrera té el gran valor de canviar o reescriure el passat? 

Més que un valor és un desig, dependrà de la reflexió que en face l’espectador. Només que una persona tinga interès per conèixer què va passar amb estes dones i com este episodi sumat a molts altres ha configurat la visió que tenim de les dones avui, per mi ja és un triomf. El passat es reescriu en la mesura que visibilitzem a tots i totes les que hi van ser. Si ens dixem la meitat de la població, les dones!, doncs hem escrit només la meitat de les coses que van passar. A mesura que historiadors i, sobretot, historiadores s’interessen també per les dones de la història, clar que es reescriu la història. Però cal que això arribe a les escoles i als llibres de text. D’esta manera no només es reescriu el passat sinó també ampliem el potencial del futur. Com vam ensenyar a la sèrie Pioneras (#0 de Movistar) invisibilitzant les dones que han fet història en totes les disciplines, com l'art, la ciència, la medicina, la política, etc, el que fem és perdre la meitat del saber. És estúpid que ho seguim fent. Si ens ho mirem de la manera més egoista possible: Quin sentit té perdre este talent? 

Qui són les bruixes en l’actualitat a ulls de la nostra societat? 

Doncs al meu entendre, tot i que no sóc sociòloga, malauradament serien les mateixes que en l’època de la cacera de bruixes, però la manera d’apartar-les és més “subtil”. No les pengem a la forca però sí que algunes tenen veritables dificultats per sobreviure en l’ecosistema actual: els i les persones migrades, les prostitutes, les persones pobres, les persones grans (més les dones que els homes)... tot allò que a la societat capitalista-occidental li fa nosa.   

Resulta preocupant entendre que ara, com abans, en els judicis penals però també en els judicis socials, la dona quan és víctima per exemple d’abusos sexuals, passa a ser la sospitosa. 

És molt preocupant i tremendament cruel perquè a més de passar el calvari de ser víctima d’una agressió així s’han de sentir jutjades. Des d’una òptica més humana s’haurien de sentir abraçades i acollides per la societat i pel sistema però la realitat fa que tot el que envolta la vida de les persones víctimes d’agressions sexuals siga revisat amb lupa, com buscant aquell fet que “justifique” allò que els hi ha passat. Al meu entendre, és una mena de recerca d’una tranquil.litat per a la resta de la societat: “si a ella li ha passat això és perquè alguna cosa ha fet però a mi o als meus no ens passarà perquè no fem això o no som així”. Al nostre dia a dia les dones ens trobem amb judicis sobre la roba que portem, la nostra actitud, les activitats que fem etc. en canvi, no ho fem dels homes. Com si estos comportaments ens fessen més candidates a ser agredides. Això te unes conseqüències enormes: Primer que no posem el focus en els agressors, que son els que estan cometent el delicte i segon, perquè seguixen sent advertències adoctrinadores cap a les dones, de la mateixa manera que en l’època de la cacera: si tens un determinat comportament acabaràs a la forca versus si tens un determinat comportament t’acabarà passant alguna cosa, com una violació. 
 
Serà que sentiments com la por o la misogínia seguixen pesant tant en la justícia com en els judicis de la societat? 

Està clar que les persones que treballen als tribunals de justícia estan a la societat, no són extraterrestres, i tenen, per tant, els mateixos prejudicis que tenim la resta de la societat. De la mateixa manera que hi ha persones xenòfobes o masclistes al carrer les hi ha als jutjats. Seria tranquil·litzador pensar que estes persones son professionals que saben separar estos prejudicis però moltes sentències no indiquen això. Tal i com expliquen els dos jutges que participen del documental moltes de les decisions que es prenen als tribunals estan carregades d’estos pensaments patriarcals i misògins. Al meu entendre,l'únic que ens pot ajudar és la formació en gènere. És vital per a que la justícia siga justa. 

Alguns dels testimonis del documental, dones que han estat violades, exposen com de dur resulta saber que quan decidixes denunciar i per tant fer públic allò que t’ha passat, perds la credibilitat, que no existixes en este sentit. 

La falta de credibilitat de les dones és un tema important en el documental perquè així ho és en la història de les dones acusades de bruixeria. Res del que elles poguessen dir era cregut, ja tenien la sentència abans de ser jutjades. Esta falta de credibilitat en les dones i la creença en la maldat femenina no arrenca aquí, ja des d’Eva que "enganya" Adam i en conseqüència son expulsats del Paradís fins a l’actualitat la història està plagada d’històries, contes, llegendes i tractats científics (Darwin n’és un molt bon exemple) que parlen de la debilitat femenina, de la nostra incapacitat per controlar els instints, de la tendència de les dones a la manipulació, etc. Segles de deliberacions així, han dixat una petjada enorme i terrible en la concepció actual de la dona. I de manera natural això no marxarà. Si no  prenem accions l’únic que fem és perpetuar-ho. Per això és tan fàcil trobar paral.lelismes entre la història dels testimonis del documental i les dones assassinades per bruixes. Quan vam fer el guió mai vam imaginar que els sentiments entre una dona del 1616 i una dona del 2022 serien tan similiars. Ha estat esfereïdor comprovar-ho. Per tant, cal desvetllar-nos i fer canvis, i explicar la història de les dones víctimes de la cacera en tots els àmbits.

Des d’un altre punt de vista, i amb un altre to, has dirigit també “Pioneras”, un programa que revisita també el paper de grans dones que la història ha oblidat. Són dos treballs que no sé si com a dona o com a persona et fan sentir satisfeta pel valor que tenen des d’un punt de vista feminista. 

Em fan sentir satisfeta en el sentit que jo entenc la meva feina com un compromís social. Crec que el cinema i la televisió són una eina poderosíssima per convidar a la reflexió. Les pel·lícules, els documentals, les històries en general, ens permeten posar-nos en la pell de persones que viuen situacions molt diferents a la nostra, d’entendre i empatitzar amb visions del món antagòniques. Potser és una visió molt utòpica, però confio que totes estes reflexions que es fan a la pantalla contribuïsquen al canvi social.  Al final és a partir dels diferents relats que construïm els nostres pensaments. I és clar, la desigualtat que patim encara les dones és un tema que em preocupa i com que és transversal a totes les altres problemàtiques (la pobresa, la situació de les persones grans, les persones amb discapacitat, la crisi econòmica, la pandèmia...) doncs hi poso el focus sempre. Qualsevol situació és més difícil sent dona. Jo m’he criat amb referents de dones molt potents, la meua mare, la meua àvia i la meua padrina, i soc molt conscient de com ha estat la seua lluita per tirar endavant- És per això que intento posar de relleu sempre les dificultats extra amb què ens trobem les dones. Jo les he viscudes amb elles i he admirat molt la seua força i creativitat davant les adversitats, però les noves generacions ho hem de poder fer més fàcil o almenys en igualtat de condicions que els homes. És un deure.   
 
Pioneras va obtindre el premi CIMA a la Igualtat l’any passat, un premi que se sumava als dos premis Ondas que havies ja obtingut anteriorment, amb El Foraster primer i amb Radio Gaga després. Com valores els premis? 

Fan il.lusió clar, però és una alegria que dura poc perquè malauradament estos premis no generen un canvi en l'oferta de les cadenes d’estos tipus de continguts. Allò que per a mi seria un veritable premi és que les temàtiques socials i de gènere que hem tractat a Pioneres o RadioGaga es tractessen a les televisions públiques que paguem tots els ciutadans i ciutadanes. És una llàstima que només puguen sentir estes històries aquells que es poden permetre un canal de pagament.  

Radio Gaga ha apropat durant sis temporades la vida quotidiana de persones a qui no solem escoltar, que no tenen massa altaveus però amb les que establim vincles emocionals com forts. Perquè creus que passa? 

No sé si ho hem aconseguit però hem intentat apropar-nos a estes persones sense jutjar-les. Això fa que les escoltem des d’allò que compartim més que d’allò que ens separa. I realment hi ha moltes més coses que ens unixen perquè, encara que a molts no els agrade, no som tan diferents com imaginem i ens preocupen les mateixes coses. Les coses que ens fan patir i que ens fan feliços són universals, visques sota un pont o en una mansió de luxe: ens preocupen els fills i les filles, els pares i les mares, la salut, estimar i ser estimats, el futur... De fet l’únic que separa la persona que viu a la mansió de la que no té sostre és la sort o la mala sort. Escoltar ajuda a entendre i quan entens el judici canvia i neix l’empatia. I nosaltres hem posat molt esforç en escoltar. Espero que haja estat útil.  

Com va ser portar la furgoneta de Radio Gaga a la teua terra, al delta de l’Ebre? 

Molts dels programes que he dirigit han tingut parada al Delta de l’Ebre: El Foraster, RadioGaga, La recepta perduda, que és va emetre ahir el capítol del Delta. Això és així primer perquè me’n sento orgullosa i m’agrada ensenyar-lo. Crec que hi ha molts valors en la nostra manera de ser i de viure que convé posar de relleu: la manera d’estimar la natura, l’estima cap als nostres avantpassats, la capacitat de lluita, de fer equip, de prendre’ns l’adversitat amb humor i energia... Segon, perquè el Delta està en una situació molt crítica, i pel compromís que deia abans, és important que usem totes les eines que tinguem al nostre abast per cridar la necessitat de salvar-lo. I tercer, i este més egoïsta, perquè els programes aquí son un tret segur: sempre tenen bona audiència! 

Hem citat alguns projectes que has encapçalat al llarg de la teua carrera professional però també has estet guionista de This is Opera, a TVE, has dirigit la sèrie documental Dia Cero i La Vida Secreta de los Niños, Auténticos a La Sexta presentat per Alberto Chicote. Ja sé que una mare estima tots els fills però de quin treball n’estàs més orgullosa? 

Si, és una pregunta difícil perquè tots tenen la seua cosa especial però RadioGaga ha estat un abans i un després a la feina i a la vida. Amb 6 temporades hem tingut l’enorme sort de parlar amb centenars de persones amb històries que jo mai hagués escoltat si no em dediques a això. Se’ns dubte això et transforma, és com anar a un gimnàs de l’empatia. Crec que jo ara soc una persona més tolerant, més empàtica i més agraïda que abans de fer RadioGaga i això que et passe a la feina és un regal enorme. Des de la vessant professional ha estat un programa que ens ha permès fer una tele diferent, amb temps per escoltar i dixar parlar, sense pressa, on s’ha pogut parlar de tot sense dixar de fer una tele entretinguda i això costa de trobar en altres projectes. A més amb tants capítols amb l’equip hem viscut aventures molt boniques durant els rodatges, amb els testimonis que han participat, els premis... tot això ens ha unit molt i he conegut companys i companyes meravelloses que es quedaran per sempre a la meua vida. 

A més fa uns dies es va estrenar a TVE La recepta perduda. D’on treus l’energia? 

Quan t’ho passes bé, l’energia surt. M’encanta la feina que faig, que m’expliquen històries i explicar-les. Casi cada dia quan torno d’un rodatge penso en alguna cosa, alguna vivència, algun aprenentatge que es queda amb mi per sempre. Encara no hi ha hagut cap dia que no haja pensat: "Quina sort avui, haver viscut això". El dia que això no passe (que espero que no siga mai) llavors l’energia costarà més. Això no treu que els meus companys i jo vivim en un sector professional cada cop més precaritzat i que d’energia i ganes ens en toca posar-ne molta de la nostra part per tal que els projectes surten endavant. 

Perfeccionisme, passió, genialitat... cito alguns valors que t'atorga la gent que et coneix. Com et definiries tu professionalment? 

Perfeccionisme i passió és el que crec em definix millor. De fet, amb el perfeccionisme m’hi barallo cada dia, per tal que em deixe viure, si no m’esforço en frenar-lo no pararia mai de treballar. Sempre se m’acut alguna cosa a millorar i mai estic satisfeta. Però com ja ho sé intento controlar-ho. He gastat molt en teràpia per tenir el perfeccionisme a ratlla. I la passió és per a mi el sentit de la vida. No entenc la vida sense passió, seria molt avorrida, és el motor que hi ha darrera de tot allò que estimo, i amb la feina també és així. Per mi és sinònim de felicitat, quan m’apassiono em sento viva i contenta. Per mi la feina és el resultat d’una passió, d’una passió per les persones i per les històries.  

Cal renunciar a moltes coses per estar en este nivell i més enllà, creus que per ser dona cal renunciar a més coses? 

Més que renuncies, son tries. Esculls a què vols dedicar el temps i l’energia en cada moment. Però és cert que com a dona he de triar en més ocasions que els homes. I en cada tria hi ha alguna cosa que dixes fora, per tant, sí com a dona renúncies més. Ho visc cada dia, per exemple és molt més difícil per a les meues companyes dones dirigir que pels meus companys homes. És una feina amb jornades llargues i molta improvisació, i això fa que moltes dones que tenen persones al seu càrrec no s’hi puguen dedicar. De fet hi ha molts més homes dirigint que dones, i això no és casualitat. Tornem un cop més a perdre talent, concretament el de les dones. Existix en les dones la por de quedar-nos fora si decidim ser mare, jo la tinc i això és molt injust, perquè per ells no té cap peatge ser pares o cuidar els familiars.  

Sovint treballes a Madrid, tot i que vas començar a Barcelona, no hi ha prou oportunitats a Catalunya? 

En teoria hauria de ser el mateix perquè les productores amb seu a Barcelona podrien produir per qualsevol cadena o plataforma de l’àmbit que siga però a la pràctica hi ha més oportunitats i es produïxen més formats a Madrid. A Catalunya durant molt de temps les produccions televisives han estat molt enfocades a l’àmbit català, concretament a TV3 i ara la televisió catalana està en una situació molt crítica, amb un pressupost molt precari que fa que cada cop es puguen fer menys produccions amb condicions laborals i professionals dignes aquí. És una llàstima perquè això te un impacte enorme en la creativitat i la innovació de l’audiovisual a casa nostra. Sense diners no és pot potenciar el talent que tenim aquí i molts hem de marxar més sovint del que ens agradaria.