ENTREVISTA

Yassine Ouhdadi: «Una medalla d'or és el top, al màxim que aspira un atleta»

Entrevistem a l'atleta tortosí campió mundial en els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020

per Gemma Navarro, Tortosa, Terres de l'Ebre | 11 d'octubre de 2021 a les 16:00 |
Yassine Ouhdadi (27), d'origen marroquí, va arribar a Tortosa amb sis anys i es dedicava a ajudar als seus pares a la botiga d'alimentació. Amb vint anys una amiga el va invitar a córrer amb el seu equip d'atletisme, però ell no estava convençut, "preferia el futbol". Després de molta insistència, va acceptar.

Avui, set anys després, és medalla de plata en els 5.000 metres d'al Mundial de Dubai 2019, i ha assolit el primer or per a Espanya en atletisme als Jocs Paralímpics de Tòquio, en els 5.000 metres, categoria T13 (persones amb discapacitat visual lleu). Neixer amb catarates no operables en ambdós ulls, per ell, mai ha estat un impediment.


Vius a Tortosa, però ets provinent del Marroc. Explica'm una mica sobre els teus orígens.

Vaig néixer al Marroc, però quan tenia sis anys vam vindre cap a Tortosa, per buscar una vida més estable. El meu pare va arribar un any abans que nosaltres, entre el 2000 i 2001, i va demanar un reagrupament familiar. Nosaltres vam venir a finals del 2002. Som nou germans en total i per sort vam poder vindre tots junts, a la vegada. Hem tingut la fortuna de viure aquí quasi tota la vida. Després de vint anys ja em sento un tortosí més. 


Abans de dedicar-te professionalment a l'atletisme estudiaves o treballaves a algun lloc? A què et dedicaves?

Poc abans de començar l'atletisme vaig anar a França, que és on es van mudar els pares el 2012-2013 perquè amb la crisi la cosa estava molt malament. El primer que vaig fer en arribar va ser aprendre l’idioma, i ajudar als pares treballant a la botiga d’alimentació que van obrir allí, així com faig també a Tortosa, on tenen una altra tenda. A França vaig viure dos anys. El primer no vaig poder estudiar perquè no quedaven places. Al segon vaig començar a estudiar francès, però de seguida vaig tornar a Espanya pel tema de l’atletisme i vaig iniciar els tràmits per a poder entrar a la selecció espanyola.

Com vas descobrir la teua afició per atletisme?

Sempre m’ha agradat estar en contacte amb l'esport, però fins al 2014-2015 no vaig descobrir l'atletisme. Abans jugava molt a futbol amb els amics, i un dia una companya em va invitar a anar amb el seu grup a córrer. Al principi no volia, preferia el futbol, però va insistir tantes vegades que em va convèncer. Corríem dues vegades a la setmana, i m’anava enganxant a poquet a poquet. Com ja coneixia bastant a la gent d’allí va ser molt fàcil la integració. A l’inici l’asfalt no em cridava l'atenció, preferia fer muntanya, marxes... Però vaig començar per fer mitges maratons, de 10 km, i em vaig sentir molt còmode. Em vaig anar descobrint. 

Quin va ser el primer campionat important on vas participar?

El primer va ser a Itàlia amb motiu del Míting Internacional de Grosseto. Allí va ser on va començar tot, el 2019, perquè abans d'entrar a la selecció espanyola per atlètics has de passar una classificació perquè et donin una categoria per competir. En el meu cas, problemes visuals, hi ha tres categories: la T11 que no veuen res totalment, la T12 que es defensen i poden córrer amb guia, i jo que soc la T13 i no em cal córrer amb guia, que ens defensem bastant. Em van donar la T13 i em van dir quina marca mínima havia de fer per arribar al Mundial de Dubai, però no vaig arribar per dos segons. Passat un mes, a Barcelona, vaig fer la mínima i vaig aconseguir la plaça per al Mundial.

Quan estaves ficat en totes estes competicions, per a tu els Jocs Olímpics eren un objectiu molt clar o va ser casualitat? 

Realment mai m’haguera arribat a imaginar arribar tan lluny. Jo feia atletisme perquè m’agradava, com a hobby, però quan estàs ficat al mundillo van arribant coses. Va vindre el Mundial, on vaig fer plata, després l’Europeu, on també vaig fer plata i bronze, i els Paralímpics amb l’or... Si guanyes una medalla d'or ja no pots demanar més, és el top, al màxim que aspira un atleta. És com per a un futbolista guanyar la Champions o el Mundial, ja no es pot demanar més. 

Després de tantes hores de treball, suor, esforç i llàgrimes... Travesses la meta i guanyes l'or. Què set passa pel cap? Recordes la sensació?

És molt difícil recordar tot el que vaig pensar en aquell moment. No ho recordo tot… Tan sols pensar en tota la feina que hi ha al darrere: la família que t’està donant suport incondicionalment, els amics, l'entrenador... Tot el que està allí, però no es veu. Segurament em van passar pel cap mil coses que ja he oblidat. Va ser una alegria molt intensa que dura un no-res… El moment passa tan de pressa que després ni el recordes.

És tan immediat que s’esfuma...

Sí... Va ser… Espectacular.

I de fet vas guanyar a l’última volta. Va ser estratègia o un impuls final?

Ja ho tenia planejat, va ser la nostra estratègia: començar la cursa i mantenir-me darrere dels que anaven davant, sense deixar que s’allunyessin. Sempre estava pendent d’anar enganxat al grup davanter que anava fins a la meta, esperar fins als últims metres i intentar lluitar-ho fins al final. Per sort ens va sortir molt bé i ens vam endur la victòria. 

Què et va semblar Tòquio?

Primer de tot, quan arribés, dius “ai, quina calor!” (rialles). La resta tot espectacular, la veritat és que em va agradar molt Tòquio i la manera en què tracten a la gent allí. A més en uns Jocs Paralímpics, hi ha molts països, l'ambient a l'estadi és brutal. La Vila Olímpica, per exemple, veure a gent tan diferent, la desfilada… són coses que no es viuen en un Mundial o en un Europeu i criden molt l’atenció. 

Quin ambient hi ha entre els competidors? Es creen relacions de molta rivalitat o hi ha 'col·legueo'?

Als 5.000 punts, la veritat és que hi ha molt bon rotllo. Òbviament a l’hora de competir cada u va a la seua. Però després quan s'acaba ens donem la mà, ens parlem... inclús ens parlem quan ja no estem a Tòquio. Ara que hem tornat i que cada u està el seu país ens comuniquem per les xarxes socials, ens anem preguntant com va tot. I mai paro de conèixer a gent nova.

Nosaltres ho veiem des de la tele, però no sé com serà en primera persona: viatjar cap allà, quedar-se a dormir, veure altres competicions...

Bé, este any ha estat molt diferent, perquè amb el tema de la pandèmia solament podies anar a veure els d’atletisme, als de natació o ciclisme, per exemple, no podíem. Però després a l’hotel és molt guai, quedem per a parlar i hi ha una sala on ens reunim per veure als altres companys quan no anem a l'estadi... Hi ha super bon feeling, i home, s’agraeix molt. 

Parlant de la pandèmia, et va agafar just abans de començar els jocs de Tòquio, que es van ajornar. Com ho vas portar?

Al principi és dur. Perquè veus que els altres països entrenen i a Espanya no. Personalment, durant la pandèmia, estava angoixat, perquè pensava “és que no sé com arribaré a competir”. La majoria dels altres països podien sortir a entrenar fora excepte nosaltres i sempre et quedava aquella cosa de dir, “si els altres estan entrenant i jo no pos arribarem molt malament”. Per sort es van ajornar els Jocs, que era el millor per a tots i vam tenir temps de preparar-los amb molta calma, sempre pensant en fer-ho el millor possible. I així va ser, vam arribar en una forma en la qual és difícil arribar: sense cap lesió, molèstia i amb moltes ganes de competir. I es va notar.

Podies fer alguna cosa durant la pandèmia per mantenir-te en forma des de casa?

La primera setmana el que feia és pujar i baixar escales, però arriba un moment que et canses perquè avorreix. Però la segona setmana el Comitè Paralímpic espanyol ens va enviar a casa una cinta de córrer, llavors sí que podia entrenar i anar mantenint la forma.

Com ha canviat la teua vida? Tornes a Tortosa després dels Jocs i la gent et tracta igual o et miren pel carrer?

A Tortosa vaig estar uns deu dies després dels jocs. Sí que es nota molt el canvi quan passo pel carrer, la veritat. La gent abans ja em coneixia, però no tant. 

Sobre tu sabem que ets un campió mundial i poc més. Qui és Yassine? Quines són les teues aficions, el teu dia a dia, les teues inquietuds?

Soc una persona normal i corrent, molt tranquil·let. El meu dia a dia… Per mi l’any passat sols va ser pensar amb els Jocs, entrenar, descansar i tornar a entrenar. I vinga un altre cop. Ara mateix volia realitzar alguna cosa relacionada amb l’estudi, però no m'he pogut inscriure abans del mes de setembre i com les matrícules estan tancades no podré estudiar. Això sí, faré cursos d'anglès perquè és molt important per viatjar, a banda que em pareix superinteressant.

Què voldries estudiar?

M’agradaria estudiar alguna cosa relacionada amb l’esport, com a entrenador o ajudant. Tot sempre enfocat a l'esport.

Qui tens com a entrenador i on realitzes els entrenaments?

Estic al CAR, el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, a Barcelona, amb Benito Ojeda M’entreno allí tota la setmana i a vegades els caps de setmana baixo a Tortosa, amb la família, i allí Tortosa treballo amb Asis. Però sempre estic al CAR de Sant Cugat.

I ara mateix quins plans de futur tens? No sé si t’estàs entrenant per al pròxim Mundial, per als pròxims Jocs…?

Ara no estic al CAR, estic a França amb la família, però estic tornant a entrenar a poquet a poquet. El mundial de l’any que ve és a finals d'agost i vull estar allí, vull arribar de la millor forma possible. I els Jocs Paralímpics de París 2024, que se celebraran d’aquí a tres anys són el meu objectiu número 1, allí lluitaré per estar també.

Potser hi ha moltes persones a les quals se’ls hi ha passat pel cap dedicar-se a això, però no s’atreveixen. Que els hi diries?

Sí que és veritat que és un món molt difícil, però el que jo dic, i crec, és que la gent jove té energia per tot. El més difícil és començar. Perquè una vegada ja comences tanques les portes a totes les pors i t'acaba agradant molt. És el que em va passar a mi al principi, que no em volia apuntar a atletisme perquè pensava que no m'agradaria i que “córrer tampoc serveix per a res”. I mira ara. Realment si he de donar algun consell és este: proveu-ho. 
 

 

Participació