Vuitanta anys buscant el pare

Comença l'excavació per trobar un veí de Bot, Miquel Sanromà, desaparegut l'abril del 38, en plena caiguda del Front d'Aragó durant la Guerra Civil

per Sílvia Berbís , Bot, 21 de febrer de 2020 a les 18:25 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de febrer de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Als 91 anys, la Mariana seu a una cadira que li ha pujat la neta, Núria, fins a l’ermita de Bot. A pocs metres, un grup d’arqueòlegs, comencen a excavar el terra, al punt on, suposadament, Mariana ha de trobar les restes del seu pare, Miquel Sanromà, desaparegut l’any 38. Ella tenia nou anys l’última vegada que el va veure. Mai més, en més de 60 anys, ni ella ni la seva germana petita Juaquina, que en tenia tres, ni la mare Carme, en van saber res del pare. Aquell dia d’abril, durant l’èxode de persones provocat per la caiguda del Front d’Aragó i l’avenç de les tropes franquistes, estant tots quatre amagats en una finca propera al poble, Miquel les va deixar per anar a atendre sa mare desvalguda al poble i mai més va tornar. “Què li hauria passat?” és la pregunta que ha perseguit estes dones tota la vida. Ningú les hi va saber respondre fins que un dia, la cadena de silencis es va trencar. Encara uns quants anys més després d’aquella revelació, les autoritats, per fi, han decidit començar a excavar al mateix punt on, segons el testimoni, va quedar sepultat Miquel, junt a dos cossos més, que per les botes, eren militars.
 

Els arqueòlegs, fent els treballs d'excavació. Foto: S.B.


Els primers dies d’abril del 38, el veí de Bot Mariano Lahosa va ser obligat a anar a recollir els morts que havien quedat estesos pel terme de resultes dels combats i els bombardejos de l’aviació. Les víctimes eren portades a l’ermita. Mariano, quan ningú el mirava, va aixecar la manta que cobria el rostre dels tres morts que havia d’enterrar rera el temple i va reconèixer el civil. Era “cadete”, com coneixien a Miquel. En tornar a casa, li va explicar a la seua dona Mariana, i tots dos van decidir callar. “A ella l’havien xollat al rape, com a totes les dones d’esquerres del poble, i estava escarmentada. No es van atrevir a dir res per temor a represàlies, no ho van dir ni a la família”, explica Francesc Fontanet, que este divendres ha acudit a l’ermita amb una fotografia en blanc i negre on es veu el seu tio Mariano, la dona, i dos persones més. El secret es va trencar quan anys després s’havien de fer obres a l’ermita. El pare de Francesc, Josep, volia plantar una bastida a terra, i Mariano, que era el seu tio, va pujar a advertir-lo d’una zona on era millor no excavar: “Aquí no picos que n’hi ha tres d’enterrats, i no molt fons”. “I vostè com ho sap això, oncle?” “Perquè els vaig enterrar jo”. Josep va ser durant anys una baula més en la cadena de silencis, fins que finalment, va decidir explicar-ho als seus fills i  temps després va fer cridar Sisco Julve, fill de Mariana Sanromà, perquè li volia parlar. “Què saps tu de ton iaio”, li va començar a dir Josep a Sisco. “Que va marxar a donar de menjar a ma revesiaia i ja no va tornar, i no en sabem res més”, li va respondre. “Dis-li a ta mare Mariana i a ta tia Juaquina que el seu pare està enterrat a la paret de l’ermita de Sant Josep”, explica avui. “Quan li vam dir a ma mare ella va voler baixar –des d’Arnes, on viu- a parlar amb el tio Josep, i en quatre paraules ho van tindre tot dit: el primer que li va dir ma mare va ser: Josep, això no ens ho podíeu dir a abans?, i ell li va contestar: Mariana, tu ja saps el que vam passar... ja no va caldre parlar més”, apunta Sisco. A la Terra Alta, es va entendre durant dècades un silenci autoimposat per poder tornar a conviure després de la guerra. 

La fiabilitat del testimoni, i el fet que les filles del desaparegut estiguen encara vives, ha fet que, al cap de més anys encara des d’aquella revelació, i un cop estudiat el cas a partir de la recerca oral i històrica, la Direcció General de Memòria Democràtica haja decidit iniciar l’excavació.

 

La consellera Ester Capella saluda Mariana Sanromà, a l'ermita de Bot. Foto: ACN


De confirmar-se l'aparició de restes, la de Bot serà la vint-i-setena fossa que s’obre a través del Pla de fosses, el programa del Govern que des de 2017 planifica i prioritza l’obertura de fosses i els treballs per identificar-ne les víctimes. Les excavacions del Pla han facilitat la recuperació de les restes de 304 persones. D’estes, vuit han estat identificades amb el Programa d’identificació genètica: un sistema que disposa d’una base de dades amb perfils genètics de familiars de víctimes i perfils genètics de restes localitzades en fosses. Les dades s’encreuen per veure si hi ha coincidència genètica.
 

Pla general de l'ermita de Bot. Foto: S.B.


El Programa d’identificació genètica disposa actualment d’unes 2.000 mostres d’ADN de donants vius i d’uns 200 perfils genètics de restes de fosses. Entre estes hi ha les mostres d’ADN de la Mariana, que este divendres ha marxat de l’ermita de Bot cansada, però il·lusionada confiant que en els propers dies els arqueòlegs localitzaran les restes d’algun cos que el programa genètic identifique com el del seu pare, vuitanta anys després de veure'l marxar. Només així haurà tancat el cercle que va quedar obert aquell abril del 38, quan tenia 9 anys. "Tanqueu el dol i comenceu a recordar amb tranquil·litat", li ha dit la consellera de Justícia, Ester Capella, acomiadant-se de Mariana. "Almenys que surto alguna cosa d'esta excavació, perquè si no, després de tant tràfec i tanta revolució, n'hi hauria per llogar-hi cadires", apunta Mariana, sorpresa pel desplegament mediàtic i d'autoritats que, juntament amb els seus fills i néts i alguns veïns del poble, l'han volgut acompanyar en este acte per trobar el pare. 
 

Sisco Julve, un dels nets del veí desaparegut, acompanyat per la consellera de Justícia, Ester Capella i autoritats locals i territorials. Foto: ACN

 

Participació