15
d'octubre
del
2018
Actualitzat
a les
20:37h
La nacra (Pinna nobilis) és el mol·lusc bivalve més gran de la Mediterrània i el segon més gran del món. Este bivalve gegant, exclusiu de les aigües del mar Mediterrani, pot arribar al metre d’alçada i als 40 anys d’edat.
L’espècie està catalogada com “en perill d’extinció” al Llibre Vermell de les espècies amenaçades, ja que actualment està sent atacada per una malaltia que l'ha aniquilat a tota la costa mediterrània ibèrica, incloent Andalusia, Múrcia, País Valencià i les Balears. Fins al punt que en molt poc temps les poblacions d’este mol•lusc s’han reduït més d’un 80%.
A Catalunya encara queden algunes poblacions en zones del Cap de Creus, però les més importants estan ubicades al delta de l’Ebre: a la badia dels Alfacs i a la badia del Fangar.
Als Alfacs hi ha la segona població més gran del món de nacres, amb uns 90.000 individus, que es poden observar molt fàcilment degut a que viuen fixades a l’arena, entre les mates de posidònia, a molts pocs metres de la superfície.
Patricia Prado, una de les investigadores de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), a Sant Carles de la Ràpita, afirma que les nacres son un símbol del Mediterrani. A l’IRTA s’encarreguen de vigilar les poblacions de nacra del territori, detectar els exemplars malalts i buscar una cura per a evitar l’extinció de l’espècie.
El que causa la seva mort és un protozou paràsit del grup dels “Haplosporidis”. Un microorganisme que penetra en el sistema digestiu de la nacra i l’acaba matant. “El senyal més clar que una nacra està malalta és que té les valves sempre entreobertes, perquè no les pot tancar”, apunta la investigadora de l’IRTA.
El “santuari” de les nacres
Segons Prado, quan la malaltia es va escampar pel litoral mediterrani, provinent de les costes andaluses, va afectar primer a les costes de Barcelona i Girona, saltant-se el Delta de l’Ebre. Segons va dir la mateixa investigadora fa uns mesos, els Alfacs són un “santuari” per a l’espècie: “encara que no sabem els motius, però aquí la malaltia va molt més a poc a poc”.
Ara que el bacteri ja ha arribat, cada quinze dies els investigadors fan controls en tres punts concrets. Però de vegades estes “visites” marines es poden allargar fins a un mes. Un dels impediments més forts que es troben és la manca de finançament. Per aquest motiu només es poden fer els controls d’unes zones molt limitades. “No queden diners per a fer els “monitorejos”. Seria necessari que se n’adonessin de l’important que és poder realitzar els estudis per a que poguéssim seguir treballant”, assegura Prado.“Les nacres són l’hàbitat de moltes espècies, des d’estrelles de mar i eriçons, fins animalons més petits que viuen a sobre d’elles, com si fossin una roca”, apunta Patricia Prado, senyalant la importància de l’espècie.
Este estiu l’Ajuntament de la Ràpita, conjuntament amb l’IRTA i la fundació Plegadis, van engegar una campanya de divulgació i protecció de la nacra. L’acció consistia en 6.000 tríptics que es van repartir entre els turistes, on es donava a conèixer les nacres i una sèrie d’indicacions per no malmetre el seu hàbitat. Una de les coses que es recomana a aquells que s’apropen a observar-les, és que no les toquen directament, que es comporten amb respecte i que vigilen amb els motors de les embarcacions, les ancores o les aletes de busseig.
Objectiu: evitar l’extinció
Ara per ara, sembla que l’única esperança per a la supervivència de l’espècie està en les nacres que estan als aquaris de l’IRTA, a Sant Carles de la Ràpita. Els investigadors estan buscant una possible cura, i s’espera que finalment s’adapten als vivers. “S’està treballant amb productes antiprotozoaris, però no pots soltar un producte químic al mig del mar, de cap de les maneres”, apunta Prado.
Fins ara, les nacres mai havien passat tant de temps en captivitat, però que perduren als vivers no és un pla molt segur, ja que, segons la investigadora, les nacres dels aquaris no tenen el paràsit, però estan agafant altres infeccions bacterianes associades als vivers.
De moment, només queda esperar que finalment les administracions escolten les demandes dels investigadors. I per altra banda, seguir treballant perquè les nacres s’adaptin a la vida dels aquaris, fins al punt de reproduir allí.
L’espècie està catalogada com “en perill d’extinció” al Llibre Vermell de les espècies amenaçades, ja que actualment està sent atacada per una malaltia que l'ha aniquilat a tota la costa mediterrània ibèrica, incloent Andalusia, Múrcia, País Valencià i les Balears. Fins al punt que en molt poc temps les poblacions d’este mol•lusc s’han reduït més d’un 80%.
A Catalunya encara queden algunes poblacions en zones del Cap de Creus, però les més importants estan ubicades al delta de l’Ebre: a la badia dels Alfacs i a la badia del Fangar.
Als Alfacs hi ha la segona població més gran del món de nacres, amb uns 90.000 individus, que es poden observar molt fàcilment degut a que viuen fixades a l’arena, entre les mates de posidònia, a molts pocs metres de la superfície.
Un eriçó marí sobre de les valves d'un exemplar de nacra. Foto: Cedida
Patricia Prado, una de les investigadores de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), a Sant Carles de la Ràpita, afirma que les nacres son un símbol del Mediterrani. A l’IRTA s’encarreguen de vigilar les poblacions de nacra del territori, detectar els exemplars malalts i buscar una cura per a evitar l’extinció de l’espècie.
El que causa la seva mort és un protozou paràsit del grup dels “Haplosporidis”. Un microorganisme que penetra en el sistema digestiu de la nacra i l’acaba matant. “El senyal més clar que una nacra està malalta és que té les valves sempre entreobertes, perquè no les pot tancar”, apunta la investigadora de l’IRTA.
El “santuari” de les nacres
Segons Prado, quan la malaltia es va escampar pel litoral mediterrani, provinent de les costes andaluses, va afectar primer a les costes de Barcelona i Girona, saltant-se el Delta de l’Ebre. Segons va dir la mateixa investigadora fa uns mesos, els Alfacs són un “santuari” per a l’espècie: “encara que no sabem els motius, però aquí la malaltia va molt més a poc a poc”.
Ara que el bacteri ja ha arribat, cada quinze dies els investigadors fan controls en tres punts concrets. Però de vegades estes “visites” marines es poden allargar fins a un mes. Un dels impediments més forts que es troben és la manca de finançament. Per aquest motiu només es poden fer els controls d’unes zones molt limitades. “No queden diners per a fer els “monitorejos”. Seria necessari que se n’adonessin de l’important que és poder realitzar els estudis per a que poguéssim seguir treballant”, assegura Prado.
Este estiu l’Ajuntament de la Ràpita, conjuntament amb l’IRTA i la fundació Plegadis, van engegar una campanya de divulgació i protecció de la nacra. L’acció consistia en 6.000 tríptics que es van repartir entre els turistes, on es donava a conèixer les nacres i una sèrie d’indicacions per no malmetre el seu hàbitat. Una de les coses que es recomana a aquells que s’apropen a observar-les, és que no les toquen directament, que es comporten amb respecte i que vigilen amb els motors de les embarcacions, les ancores o les aletes de busseig.
Objectiu: evitar l’extinció
Ara per ara, sembla que l’única esperança per a la supervivència de l’espècie està en les nacres que estan als aquaris de l’IRTA, a Sant Carles de la Ràpita. Els investigadors estan buscant una possible cura, i s’espera que finalment s’adapten als vivers. “S’està treballant amb productes antiprotozoaris, però no pots soltar un producte químic al mig del mar, de cap de les maneres”, apunta Prado.
Les nacres en captivitat a la seu de l'IRTA, a Sant Carles de la Ràpita. Foto: Cedida
Fins ara, les nacres mai havien passat tant de temps en captivitat, però que perduren als vivers no és un pla molt segur, ja que, segons la investigadora, les nacres dels aquaris no tenen el paràsit, però estan agafant altres infeccions bacterianes associades als vivers.
De moment, només queda esperar que finalment les administracions escolten les demandes dels investigadors. I per altra banda, seguir treballant perquè les nacres s’adaptin a la vida dels aquaris, fins al punt de reproduir allí.