L'aguaita.cat inicia a partir d'avui dijous 30 d'abril Tortosa davant el coronavirus: la sèrie fotogràfica històrica de Santi Martorell per a l'Aguaita.cat. Es tracta d'un reportatge documental, dut a terme pel fotògraf Santi Martorell que s'endinsa en la Tortosa confinada per la pandèmia del coronavirus i que mostra una sèrie d'imatges que, de ben segur, tindran un paper important en els arxius històrics dels propers anys.

Durant els propers dies viurem, per capítols, quina ha estat petjada de la pandèmia en cadascun dels aspectes de la vida de la capital ebrenca. Els carrers, els sectors productius, la sanitat, les primeres engrunes del desconfinament,...

Tot plegat una obra inèdita al nostre mitjà que els invitem a seguir. En este primer capítol observarem les imatges dels primers dies de confinament, marcades pel silenci i la vida als balcons.

Aquí unes paraules del fotògraf d'esta sèrie fotogràfica documental, Santi Martorell, qui va decidir sortir als carrers, càmera en mà, en els primers dies del confinament:

El que més m'ha impactat: el SILENCI, molt silenci. No hi ha gent, no hi ha vehicles. Volto pels carrers buits. Noto la mirada entre furtiva i encuriosida de la gent des dels balcons, proveït amb càmera, trípode i una armilla d'un color llampant on posa "premsa" amb lletres ben grans.  Faig fotografies a priori impossibles... grans superfícies, comerços de tot tipus, patis de col·legi, pistes d'atletisme... tot captat en dies i hores que haurien d'estar plens de vida i que ara resten en silenci. Tortosa s'ha transformat...

L'anècdota: Tortosa, les 12 del migdia, dissabte 21 de març. Estic al mig de la Generalitat, a l'altura del mercat. Planto el trípode, munto la càmera, em miro l'enquadrament, no em convenç, m'ho torno a mirar... de sobte, me n'adono que fa uns 5 minuts que estic al carril central del carrer més transitat de Tortosa i no passa cap cotxe. La foto no surt al recull, però en aquell moment vaig veure la magnitud de la transformació que havia sofert Tortosa en una setmana.

També ha estat molt gratificant veure les ganes de col·laborar de la gent, deixant-se fotografiar per poder reflectir com ens hem adaptat, com hem canviat costums, actituds, ensenyant gustosament les seues petites realitats, els seus móns ara reduïts a la mida dels seus balcons... viure la connexió entre el fotògraf i la gent, malgrat la distància existent des dels balcons i finestres fins al carrer, ha estat molt enriquidora, i m’ha ajudat molt a captar la meua visió fotogràfica d’aquest fet històric.