De petita, amb el meu avi, caçava tords. Tradicions en dèiem. Rituals més ben dit. Anar a passar la nit a la barraca, aquella mena de trampa gegant formada per arbres i impregnada amb vesc perquè els tords s'hi enganxessin, em porta bons records. No per matar els pobres pardals, ni per menjar-los després passats per la paella. Era temps amb el meu avi, converses, històries i silencis. Però també són temps passats. Com totes aquelles tradicions que ho són fins que deixen de ser-ho. Perquè tots canviem, la societat avança, i el que un dia era normal, tradicional, ara és més que qüestionable.
Abans de continuar, que quedi clar que a les Terres de l'Ebre ni tots parlem igual, ni tots som del Delta ni a tots ens agraden els bous. I que tot i que no em considero activista animalista sé identificar perfectament quan alguna cosa és una animalada. El que acaba de proposar l'Agrupació de Penyes i Comissions Taurines no té ni cap ni peus. Demanen que es facin tallers a les escoles i que els alumnes visitin les ramaderies per trencar mites sobre el món dels bous. No són ni els temps ni el lloc.
L'escola, amb tot el que té a sobre, no pot ni ha d'assumir aquesta responsabilitat. Tampoc s'ha de fer càrrec d'ensenyar uns valors, el de l'espectacle amb l'animal de protagonista, que no estan en sintonia amb els temps actuals. Suposo que l'objectiu de l'entitat és mantenir viva una festa, si és que se'n pot dir així, abans que acabi morint. Però l'escola no és la via. I tampoc ha de ser còmplice d'un sector, que segons diuen, genera ingressos econòmics pel territori. Per sort, n'hi ha uns quants d'aquests i no s'expliquen en hores lectives i menys amb diners públics.
He vist correbous a la plaça del meu poble tota la vida. A la matinada, de capllaçats i d'embolats. L'excusa per berenar amb els meus amics a la festa major. Però van passant els anys i te n'adones que un animal amb foc a les banyes no pot ser l'excusa de res. Que de temps amb el meu avi en tenia en molts altres moments, i que de motius per passar la tarda amb els meus amics, també. De tradicions a les Terres de l'Ebre en tenim moltes i de precioses, d'aquelles que et fan sentir orgullós de ser d'allà baix. De les que potser sí que s'haurien d'explicar a l'escola. I ja acabo. Respecto els que volen mantenir els correbous com sigui. Però respecteu-me també a mi. Vull poder dir amb llibertat que aquesta no és la meva festa.