Les condicions meteorològiques que s’han donat este dimecres a la tarda han permès incrementar un punt més l’optimisme: els Bombers han pogut seguir consolidant l’estabilització de l’incendi de Paüls, ja no creix des de fa hores, i una tempesta de pluja lleugera sense càrrega elèctrica impulsa el foc cap a la fase final. Segons ha avançat el cap d’intervenció dels Bombers, Joan Rovira, “esta fase final podria arribar en 24 hores” si no hi ha ensurts. Les condicions d’humitat que es preveu que continuen demà poden seguir sent aliades.
Per evitar revifades, un equip de drons sobrevolarà esta nit el perímetre afectat, de 30 quilòmetres de diàmetre. Al temps, el contingent que lluita des de dilluns a migdia per apagar el foc del tot comença a minvar, i també l’estructura de comandament. Paüls ha quedat desconfinat i d’esta manera, no queda cap poble amb restriccions de mobilitat degudes a l’incendi ni cap carretera tallada.
Pel que fa a les hectàrees cremades, el coordinador regional dels Agents Rurals a les Terres de l’Ebre, Xavier Gilabert, ha puntualitzat que es podria revisar a la baixa, perquè tot i que es mantenen les 1.125 hectàrees afectades en zona forestal, la majoria dins del Parc Natural dels Ports, es poden reduir les hectàrees agrícoles, inicialment comptabilitzades en 860 cremades, perquè dins del perímetre han pogut quedar terrenys protegits en estar en barrancs i fondalades.
Gilabert ha explicat, respecte a les possibles causes del foc, que abans d’arribar a conclusions caldrà acabar l’estudi per delimitar la zona d’origen, entre altres, per bé que sembla descartat tant que haja pogut ser un llamp, perquè no hi havia tempesta des de feia setmanes, i tampoc sembla provable que hagués pogut ser originat per maquinària.
Un incendi extrem
Els Bombers per tant afronten els últims embats d’un incendi que tenia camí per davant per agafar un potencial a cremar que l’hagués convertit “en un dels pitjors de la història”, tal com ha reconegut l’inspector en cap dels GRAF, Marc Castellnou. Es va declarar a l’epicentre d’un triangle geogràfic configurat per les serres de Cardó-Boix, Pàndols i Cavalls i el Massís del Port, un polígon de dimensions gegantines i en les condicions més òptimes per atiar les flames.
Perquè és un terreny que surt d’uns anys de sequera extrema seguits d’una primavera plujosa que ha fet créixer un herbassar ara rostit per les altes temperatures d’un juny amb 30 dies per damunt dels 30º. Un escenari propici al drama. A més, orogràficament escarpat i sense accessos per als vehicles pesants a les zones altes.
L’incendi -sense poder-se considerar de sisena generació perquè ha estat el vent de mestral el que el va conduir en el moment més crític, la nit de dilluns a dimarts i no va aconseguir autonomia pròpia de moviment-, sí que ha estat “extrem”, excepcional de mida per la seua posició, i “dels que més demanda física” ha exigit als Bombers.
Només la previsió de tots els escenaris possibles, inclosa la possibilitat que saltés el riu -com va fer després que el foc avancés muntanya avall a una velocitat que va arribar als 7 kms/hora, i la priorització d’evitar que s’escampés per Cardó, Pàndols i Cavalls o els Ports en funció del vent dominant, ha permès tancar l’episodi fins i tot amb una afectació inferior del que es podia considerar provable.
Va apropsant-se el moment de les conclusions i els aprenentatges, però n’hi ha un que ja és clar per als especialistes: alguna cosa caldrà fer en una època de transició climàtica amb incendis de sisena generació, tenint un país cada vegada més farcit de camps abandonats i en què a més s’han anat implantant progressivament habitatges disseminats.
