Era molt fan de "Se ha escrito un crimen". També de Perry Mason. Quina emoció quan sentia el
crec crec de la màquina d'escriure de Jessica Fletcher i aquella sintonia que ara no em podré treure del cap en tot el dia. Ja de petita m'enganxava a tot allò que tenia a veure amb la investigació criminal. A casa, no hi havia setmana que ens perdéssim "Quién sabe donde".
Parlo de principis dels 90, de contingut televisiu blanc, per tots els públics. Sense sang i fetge, sense violència explícita. Però no sempre. També començaven a aparèixer a Espanya altres gèneres televisius que vistos amb perspectiva ara ens semblen repugnants i inacceptables. La mort de les nenes d'Alcàsser va generar un dels espectacles més foscos de la televisió a casa nostra però també (i aquí és on vull anar a parar) màxims d'audiència mai vistos. Després en van venir d'altres. I encara ara no sé si n'hem après del tot.
Em va passar pel cap estudiar Dret, en algun moment Criminologia i finalment Periodisme. Carreres diferents però no tant. Em vaig decidir per la informació, però també he pogut escriure alguna pàgina de successos. I sempre ho he fet intensament. Decidida, alguns cops inconscient dels perills i la majoria amb plantejaments morals que no et demanen altres notícies.
Voldria que sortís aquesta imatge o vídeo si aquesta fos la meva mare o la meva germana? Rotundament no. La pregunta és, on és el límit de la informació de successos? Perquè sí, som morbosos de mena. Però ho expliquem bé o hi posem sang? S'hi val tot per l'audiència o es poden explicar les històries sense posar-hi budells?
No us estranyareu si us dic que he vist tots els capítols de "Crims". L'últim, la segona part del Castell d'Ulldecona, el van seguir 450.000 persones, un 18,3% d'audiència. El vaig mirar amb una estima especial. He nascut al poble del costat, he sentit moltes històries sobre aquesta història, i conec personalment al germà de la víctima, al Jeroni.
Sabia que és un tema molt dolorós i que, malgrat que a la zona se n'havia parlat molt, la família havia fet silenci. Em feia patir com es tractaria el tema, pensava, que siguin sensibles si us plau. I així va ser. En aquest cas, res a dir. Respecte per la víctima, veu a la família i nom i cara a l'assassí.
Si deia abans "en aquest cas" és perquè no sempre ho veig així. Admiració profunda pel format i l'explicació dels casos. Sobretot quan parlem de successos d'èpoques on els recursos audiovisuals eren pràcticament inexistents. Però hi ha hagut altres casos més recents on m'han sobrat imatges. Ni eren necessàries ni van donar més audiència.
També hi he trobat a faltar la sensibilitat. El d'Ulldecona és l'exemple que es pot explicar una història sense explicitar, que la sang es pot substituir per un bon relat i que se't poden remoure els budells sense ensenyar-los. Un exemple a seguir.