OPINIÓ

​(NO)cturns

«Amb tantes llibertats retallades arbitràriament ens obligueu a viure en nits més llargues, més soles i amb molta més desesperança»

per Maria Mingorance , La Sénia, 28 d'octubre de 2020 a les 11:14 |
A les 18.00 la nit ja es fa present. A les 19.00 es situa com a protagonista de l'escenari del cel, on no es distingeix res més que alguna estrella del seu vestit. Tanmateix, jo des de les 17.00 que tinc la nit dins l'estómac cantant òpera, alguna ària tràgica que em fa cloure en mi mateixa.

Sempre he tingut la dissortada capacitat d'avançar-me a les tardors i als hiverns, suposo que tinc una ànima previsora (o amb memòria) que es prepara per rebre els cops de manera esmorteïda. Sempre em truco abans per simular la trucada del "no" i el "no" és, en si mateix, un dejà-vu.


Per això, si mai hi ha un "sí", afirmatiu, el pronuncio allargant la "í" com ho fan els focs artificials, perquè l'alegria dure una mica més. Tinc la sensació que els núvols fa temps que no ens deixen veure esta "í" que es ramifica en el cel en forma de palmera. I llavors cobra molt sentit (tant que esgarrifa i tot) el vers "Fins quan durarà/ aquest somriure? Disseca'l,/ per si de cas" del poema "Poal" del llibre Molsa d'Anna Gual.

Em deixo de retòrica, seré directa, perquè estic farta de rescatar somriures del passat: Quants nos més ens imposaran amb la gestió de la pandèmia i la crisi? Per a quan un sí? Un "sí, posarem més recursos en sanitat i en educació", un "sí, us acompanyarem en la vostra tristesa i ansietat", un "sí, us protegirem i us garantirem el pa i la llar". Però la realitat és que no us heu atrevit ni amb el "si" condicional de "i si provem alguna cosa diferent que no siga la prohibició?". 


Posar el cartell de "tancat" és molt fàcil, no ho és tant obrir altres portes. Un toc d'atenció! el toc de queda no suplirà l'efecte dels recursos que hauríeu de posar, però m'imagino que ja ho sabeu, sou experts en això de posar màscares a les paraules i intencions. Sapigueu, però, que encara us intuïm els rostres.

Amb tantes llibertats retallades arbitràriament ens obligueu a viure en nits més llargues, més soles i amb molta més desesperança. Em venen ganes de popularitzar les quedades per a plorar, però és que no hi podria acudir fins a les 22.00. Decisions nocturnes, les vostres, i necessitats diürnes, les nostres. Ens robeu més llum que la tardor.

 

Maria Mingorance
Soc Maria Mingorance López i soc de la Sénia, encara que la meua vida últimament ha estat repartida per diversos territoris, suposo que per la meua naturalesa inquieta. Estic graduada en Educació Infantil i Primària i actualment estic cursant una formació professional d'interpretació a l'escola Nancy Tuñon, a Barcelona. Això no són sinó proves d'allò que més m'agrada, l'educació i l'art (en totes les seus vessants, des de la poesia, a la música, la dansa i el teatre). Ambdós són eines imprescindibles per sacsejar pensaments i fomentar el canvi social.
@mariamingo239
18/11/2020

Nos-altres. Fins on capbussar-se?

28/10/2020

​(NO)cturns

20/10/2020

Elegia a la joventut, oda a l'art

07/10/2020

Contra muts i a la gàbia, mots i al carrer

29/09/2020

​Vint-i-cinc és igual a mil

22/09/2020

​Sobre l'empremta no digital

07/09/2020

​Mestres sense mar ni port

02/09/2020

​Berenar sola per preparar la tardor

20/08/2020

Veus noves al silenci

10/08/2020

Amb arrels i sense pressa

Participació