Què diu Andreu Carranza sobre ‘A l’americana’?

La Biblioteca d'Ulldecona acollirà divendres que ve la presentació en societat de A l'americana, la primera novel·la del periodista, col·laborador i blogaire d’este diari digital, Antoni Manel Muñoz, Lo Mascarat.

Un viatge iniciàtic a Los Ángeles, un retrat, amb altes dosis d'humor descarat, sobre la societat nord-americana actual, com a paradigma del progrés i del freakisme desenfrenat, al més pur estil Lo Mascarat.

La presentació a Ulldecona, poble natal de Lo Mascarat, serà a les 19.30 hores i podeu reservar un lloc a través de l'esdeveniment que hem creat a Facebook. A l'americana també es donarà a conèixer dissabte 6 de juny a la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, on es presentarà com una de les novetats editorials destacades d'este 2015.
 
Però, quines sensacions li ha reportat la lectura de la novel·la a l'escriptor flixanco Andreu Carranza, recent guanyador del premi Josep Pla? Ell n'ha estat un dels seus principals avaladors, us avancem el pròleg que ha dedicat a Lo Mascarat:

                                   

Lo Mascarat m’ha tingut enganxat a la seua historia durant part del dia. He hagut de llegir el text de bursada, sense poder-lo deixar. I el que em sap més greu, m’ha fotut la sagrada migdiada enlaire! No tinc perquè enganyar i menys en un pròleg, (que ja se sap que no llegeix ningú). La prosa d’este xic m’ha impressionat, per la barreja de frescor, sinceritat, el to castís, desacomplexat, directe… i, especialment, la càrrega d’ironia... Esta és la clau: el gran sentit de l’humor que destil·la en cada capítol, cada frase, cada silenci. Prosa descarnada, sense embuts, que va directa al gra. A més, el relat, independent del pensament de l’autor, va construint un ritme, una melodia de fons que, a mi, subjectivament, em funciona com un “barrumbarrap” de “Lo Gitano Blanc”. En este i altres  sentits que ara explicaré, em recorda a la gran novel·la beat, On the road de Jack Kerouac, traduïda aquí com En el camí, i publicada als anys 50, novel·la autobiogràfica, com A l’americana  de  “lo Mascarat” , i símbol de tota la generació beat. Generació del jazz, els hipsters: terme popularitzat als anys 50 per esta tropa, paios i paies que experimenten amb les drogues, el sexe, el jazz... Una forma romàntica de viure la vida, oposats als squares, els estrets, els “puretas” que diríem en argot. A A l’americana, per a mi, també hi ha tot això, una forma romàntica de viure la vida, però amb nomenclatura “googel” i amb tot l’element friqui ianqui, una mostra genuïna, aiguabarreig d’hortera, cutre, kitsch... 

               Amb l’excusa d’anar a aprendre llengües estrangeres a la costa oest nord-americana, concretament a Los Ángeles, la Meca del cinema, Hollywood, i especialment Las Vegas i San Francisco; Lo Mascarat”ens dóna fotogrames d'este pastitx americà que podríem anomenar  “friianqui”. A més, el viatge també és iniciàtic per a Lo Mascarat, i per la forma, fresca, espontània de narrar. No sé si hauríem de considerar-lo com lo nou rei del Be Bop literari, o del “barrumbarrap”..., o com deia Neal  Cassady, el guru del moviment beat: s’ha d’escriure com es parla... No em feu gaire cas, sempre em deixo endur per la passió lectora i acabo fotent hipèrboles exagerades, no hi puc fer més.

         Un altre element que aconsegueix traslladar l’autor és la commoció dels grans espais americans, en oposició al nostre concepte d'espai urbà europeu, reduït, petit, microcosmos. Un component del viatge que l’autor no pot evitar és la critica social, la critica a la societat nord-americana actual, com a paradigma del progrés i la darrera modernor. Això que en literatura no s’ha de notar, perquè la historia s’ha de valdre per ella mateixa i no ha de servir com a mitjà, no la podem degradar a utensili, arma per a combatre; en esta obra sobresurt i es fa evident ja des de la primera frase. I això, esta forma natural i espontània, que forma part del diàleg interior de l’autor, no és de cap manera un llast, ni una carrega, ben al contrari, funciona. Així queden ben definides les dues llampants espècies americanes: els que porten xandall, els pobres desgraciats que no es poden comprar una aspirina, i la resta... Els capitalistes. Les dues races comparteixen la mateixa arrel “friianqui” de color fúcsia.

        Crec que no cal recomanar esta historia, se vendrà sola. El lector o la lectora que la tingue entre les mans no la podrà deixar, haurà de seguir fins al final i li quedaran ganes de més i més, com si hagués tastat una llepadeta d'esta nova droga anomenada “lo Mascarat”.