En poques hores, el vespre de dilluns en hora dels Estats Units i la matinada de dimarts a Catalunya, un treball audiovisual dirigit per una ebrenca arribarà a la pantalla mundial més brillant. Serà el moment en què es coneixerà si la docusèrie Alexia, Labor Omnia Vincit, signada per directora i guionista rapitenca Joanna Pardos, resulta escollida per endur-se l'Emmy International com a millor documental d'esports.
Són només quatre els treballs d'entre tots els produïts arreu del món en els que s'ha fixat l'Acadèmia Internacional d'Arts i Ciències de la Televisió. La nominació, per tant, ja certifica el mèrit artístic i tècnic que tenen els quatre documentals a ulls dels de la il·lustre càtedra de la indústria televisiva. Així que, tot i l'expectació i la cirereta del pastís que representaria el premi Emmy, haver arribat a la gala de dilluns és una fita històrica en si mateixa per a qualsevol membre del sector.
Joanna, com porta esta espera?
Ara ja, nerviosa i emocionada perquè penses, ostres, m'ha passat a mi! Quan ho sento és com que ho expliquen d'una altra persona. M'emociona, la veritat.
És que són només tres els guardonats que han vingut a Espanya al llarg de la història dels premis, cap d'ells en el gènere del documental com és el seu cas o siga que no emocionar-se seria ser de pedra.
Sí, són d'estes coses que gairebé ni somniaries. De vegades penses, un Goya o un premi a nivell estatal, però ja quan estàs competint en l'àmbit mundial és una cosa que ni somnies. A més volia remarcar això que sobre que es tracta d'un documental, ja que malauradament a l'estat espanyol, el documental encara continua sent com el braç pobre, el fill ruc del cinema i treballem amb pocs recursos en el sentit que els nostres pressupostos en comparació amb altres països occidentals són pressupostos bastants baixos i que això en la carrera per a este tipus de premis, et posa en una posició de sortida més dèbil. Per tant, per als que fem documental encara és més difícil arribar aquí i estic orgullosíssima d'haver-hi arribat. Tinc la sort de treballar amb gent de molt talent i amb una dedicació brutal. De moment, hem aconseguit arribar, ja veurem el que passa després.
L'acompanya el seu equip dilluns als Estats Units?
No em poden acompanyar perquè estes gales són molt restrictives, tenen uns protocols extremadament acotats ... i fa ràbia, ja que el més xulo d'estes coses és poder-ho compartir. Tot i així, ja tenim previst fer una festa quan torne, guanyem o no, per celebrar que hem arribat fins allà. Els portaré al cor i després ho celebrarem en tornar.
Què en sap de com anirà la gala?
No sé massa cosa. El que m'he adonat en relació amb altres coses que hem fet aquí és que tot està molt estructurat. Fins i tot hi ha un ordre de sortida: catifa vermella, en ordre, segons criden a cadascú per la seua producció. Llavors, hem de caminar ràpid per arribar al photocall. Tot està com molt pactat. Has d'estar allà molt d'hora, cap a les quatre de la tarda ja que abans de la gala hi ha diferents coses: un còctel, un sopar… que jo pense: tot això estaria molt bé fer-ho després perquè quins nervis que siga tot abans! Quan arribarem a la gala a les 10 de la nit estarem ja desesperats i direm "que ens ho diguen ja!". Després hi ha una festa posterior i crec que serà divertit perquè al final, crec que tots hem crescut amb este tipus d'imatges del cinema dels Estats Units i de les festes i, viure l'experiència de veure-ho, doncs encara que siga per fer una mica el xafarder o viure una cosa que no has viscut mai, té la seua gràcia.
Joanna Pardos, nominada a un premi Emmy Internacional. Foto: Hugo Fernández
És allò que, encara que digues estes coses no van en mi, si arriba una oportunitat així tens ganes de viure-la, no?
Bé, fa curiositat, no? Fa curiositat i és com una sorpresa al final. És una cosa que no t'havies plantejat, ni t'hi veiés. I de sobte ha passat i t'hi poses de cara amb el sentit de gaudir-ho i que siga una experiència xula, guanyéssem o no.
"És com una fita més en l'objectiu pel qual estic treballant des de fa molt de temps i és el de visibilitzar històries de dones que fan coses extraordinàries"
Que significa el sol fet d'estar nominada?
El sol fet que una sèrie-documental com la d'Alexia arribe a este aparador mundial, és com una fita més en l'objectiu que és i pel qual estic treballant des de fa molt de temps i és el de visibilitzar històries de dones que fan coses extraordinàries. No només perquè l'Alexia té dos pilotes d'or, sinó perquè s'ha hagut d'obrir camí en un món que en principi no estava preparat per a les dones. Han hagut de trencar molts murs per arribar on estan. Llavors, que tinga un aparador d'este nivell, al final és com aconseguir el màxim al que un aspira quan escrius un relat. Quan tu fas un guió d'una pel·lícula, d'un documental, al que aspires és que el màxim nombre de persones el puguen veure, ja que el teu interès és que aquella història es conega, que les persones puguen sentir allò que tu has volgut expressar amb aquell guió, i com més passes fa esta sèrie, més enllà va este objectiu. No només per la història sinó per la dimensió social.
Una de les coses més meravelloses que van passar en la història d'Alexia Putellas va ser el moment històric en què vam tenir oportunitat d'explicar la seua biografia, la seua història, que era el moment de màxima explosió del futbol femení i que a més, els fets que han anat passant durant este any han anat provocant que esta explosió no pare. No paren de passar coses que fan que la lluita d'estes dones vaja més enllà i fins i tot tinga una repercussió molt gran per a totes les dones en tots els àmbits de la societat. El fet d'haver viscut este moment, d'haver pogut fer este documental i que arribe a este aparador mundial, fa que tot siga molt rodó per contribuir a una causa que va molt més enllà de la sèrie i de la nostra feina.
Precisament això, l'oportunitat de la temàtica en plena revolució femenina en el món del futbol i després tot el que ha passat amb el cas Rubiales, creu que pot ser un punt més a favor de cara al premi?
M'agradaria pensar-ho així, tant de bo, espero que això sume. És veritat que l'any passat el guanyador d'esta categoria també va ser la història d'una dona potent. Llavors, això no sé si pot ser una resta o suma el fet que nosaltres també estiguem explicant la història d'una dona que també ha trencat límits però, m'agradaria que fos així. M'agradaria, no t'ho negaré.
"La història va molt més enllà d'una història esportiva i, per tant, té una dimensió social que haurà interessat al jurat"
Quines creu que són les claus d'este documental que l'han portat al nivell on és?
Mira, com és a la categoria d'esports, crec que hem estat capaços de fer un documental diferent, ja que jo no soc una periodista especialitzada en esports ni havia fet res relacionat. Llavors, he abordat una temàtica esportiva des d'un altre punt de vista, li he posat una altra mirada que ha fet que este documental siga una mica diferent dels altres amb els quals podia trobar-se competint. I això es veu en diferents coses, ja que la història va molt més enllà d'una història esportiva i, per tant, té una dimensió social que haurà interessat al jurat de tots els països que han votat. Al final, quan ens dediquem al documental, intentem tenir un element més de generar compromís social, d'ajudar a pensar unes coses de manera diferent, posar elements per a la reflexió i això, sense dubte este documental ho té. No sé si tots els documentals d'esports hi posen esta mirada que va més enllà de l'esport.
Tampoc no és un documental que parle d'èpica com sol passar en temes esportius...
Sí, els documentals esportius sovint parlen de l'èpica, de les gestes d'alguns dels seus protagonistes, d'alguns dels atletes mundials, i acaben construint personatges molt heroics, sense fissures, grisos. Crec que Alexia en este documental aconseguix atrapar molt a l'espectador ja que és capaç de ser humil, malgrat el moment de triomf en el que es trobava i mostrar-se com una persona normal. Una persona que té llums i que té ombres. Crec que són estos els referents socials que acaben sent útils per a la societat, ja que al final no hi ha ningú que siga un heroi sense cap tipus de fissura. I això és el que és útil, que ens puguem veure reflectits i que també ells superen coses que són difícils, que passen mals moments i que també hi ha coses a la vida que els hi costa gestionar. Tot plegat, fa que siguen referents propers i útils per a tots els altres.
I la tercera cosa que destacaria és la factura audiovisual. Penso que ens hem apropat a una història esportiva, ens alguns punts d'una manera més poètica, amb una narrativa en alguns punts més ficcionada i potser no tan centrada en l'èpica. Jo crec que tots aquests elements el fan diferencial i haja pogut superar tota esta criba que ens ha dut fins aquí.
La directora del documental Alexia, Labor Omnia Vincit durant l'entrevista. Foto: Hugo Fernández
Són quatre els que han superat la criba a més d'Alexia hi ha també el documental mexicà 30 días para ganar, Harley i Katia per Austràlia i Two Sides de Sud-àfrica. Quins factors poden pesar a l'hora de prendre està última decisió del jurat?
Tant de bo, ho sàpigues, no en tic ni idea. Els he vist, no tots íntegrament, ja que d'alguns sol he pogut trobar el tràiler. M'agrada bastant el documental d'Austràlia, crec que és una història també, en este sentit, que té els elements dels quals et parlava abans. Desprèn humanitat, superació personal i a la vegada també parla de comunitats oprimides, és sobre una comunitat indígena. Penso que hi ha un punt que fa que este documental vaja més enllà i que seria també un bon candidat per guanyar. Arribats en este punt, entenc que tots els finalistes són molt bons i que de segur qui guanye el premi serà ben merescut.
L'òptica femenina sol estar molt present en els seus treballs. Esta impremta femenina i reivindicativa és una marca personal que hem vist a Alexia, a Bruixes, a Pioneras... Esta reivindicació fa que treballe amb més passió, ja que va molt vinculat a la seva persona i fa que tot això acabe sent un valor afegit als seus treballs?
Totes les persones que ens dediquem al cinema acabem buscant històries que tenen a veure amb alguna cosa que a tu et preocupa, que tu li trobes un sentit. Portar més relats al món que tinguen que veure amb aquella cosa que t'importa. No tindria sentit explicar coses que no t'importen. Per tant, és evident que és un motor super estimulant tractar un tema que per a tu és vital. I no només això, el fet de tenir sempre esta mirada fa que tu eduques la visió sobre el món i com més l'eduques més ho vas perfeccionant, la manera de treballar, de portar estes ulleres feministes.
"Seria molt interessant veure algunes de les grans obres del cinema dels últims temps explicades per dones"
Al final estem tan acostumats a llegir, escoltar, veure relats escrits i dirigits per homes, que malauradament a la història de la humanitat els homes són qui han narrat les històries i això provoca una necessitat de sentir també el relat des d'un altre punt de vista. Tot plegat fa que siguen molt interessants els treballs que estem fent amb esta mirada ja que ens estem apropant a nous enfocaments, noves visions que fins ara no ens havíem fet i, això sense cap mena de dubte té un valor afegit tan per a homes com per a dones, és a dir per a tota la societat. Això també dota de valor estos treballs. Per mi la mirada femenina sí és un motor, i no només un motor sinó un valor creixent. El fet d'aportar esta mirada fa que cada cop tingues més ganes de seguir depurant la manera de treballar i de fer-ho millor.
Es reconeix com a pionera del cinema amb òptica de gènere?
Això ja és molt gros però sí que crec que seria necessari que hi haguessen més perspectives i sobretot pensar amb el que perdem com a coneixement si no estan representades totes les mirades sobre els temes. Moltes vegades quan miro una pel·lícula, per exemple ara mirava la d'Eugenio de David Trueba, està narrada des d'una visió molt masculina. El paper que té a la pel·lícula la dona d'ell és un paper que a mi m'ha semblat superinteressant, sobre el que jo hagués posat la mirada, segur. Em preguntava, què passaria si ara fes la mateixa pel·lícula una dona? Segurament descobrirem a un Eugenio que és un home de la cultura del nostre país des d'un lloc molt diferent. Segurament seria un personatge nou i del qual podríem aprendre moltes coses: sobre la relació de parella, sobre les carreres professionals dels uns i dels altres i mirant la pel·lícula, m'ho plantejava. Seria molt interessant veure algunes de les grans obres del cinema dels últims temps en el sentit de què passaria si les expliquessen dones. Segur que creixeríem. És una mancança que crec que hem d'anar reparant poc a poc i jo estic molt orgullosa de formar part de les dones que anem omplint este forat que encara existix.
Joanna Pardos pot guanyar un dels Emmy Internacional amb el documental d'Alexia. Foto: Hugo Fernández
A banda del feminisme, en altres treballs seus com Radio Gaga es veu este punt de lluita pels drets en general dels desafavorits. Si no fos per esta capacitat d'intentar canviar el món a petita escala tindria sentit per a vostè el periodisme, la seva feina?
Mira, crec que quan parlem dels drets socials i això que deies sobre Radio Gaga penso que al final parlem de la mateixa cosa. A mi el que m'acaba movent és contribuir a la justícia social. Al final el feminisme és una injustícia social i la pobresa és una injustícia social i el
racisme, i l'homofòbia i així una llarga llista d'injustícies. Suposo que la majoria de periodistes que s'apropen a començar la carrera ho fan amb esta finalitat. Ja ens anem pervertit pel camí però penso que el que et porta a la facultat la primera vegada és esta ambició de canviar el món. De contribuir d'alguna manera, no a donar veu, perquè la gent ja té la seua veu, sinó a apropar-la als demés, a ajudar que totes les veus possibles s'escolten. Al final, jo he anat més enllà, no m'he quedat amb el periodisme, ja que moltes vegades se'm feia curt per a poder-me posar més a la pell dels personatges als que entrevistava.
Jo crec que el cinema és de les eines més útils que tenim per empatitzar amb la situació d'altres. Al final la justícia social té molt a veure amb la necessitat d'empatitzar. Quan nosaltres entenem el dolor d'un altre, podem fer coses per contribuir a pal·liar-lo. A vegades a la vida tenim l'oportunitat de posar-nos a la pell d'una persona sense sostre, d'una dona discriminada, d'unes jugadores de futbol que no tenen les mateixes oportunitats que els homes. Totes estes pells a les que ens podem ficar, tots estos cossos als que el cinema ens permet entrar per una estona i viure allò que aquelles persones estan vivint, segur que després ens fan actuar com a éssers polítics a l'hora de prendre decisions del nostre dia a dia. Això, encara que siga a molta petita escala, mentre tu estàs escrivint el guió d'una entrevista, d'un personatge, ho tens present: que representarà per a les persones que l'escoltem. Només que una persona pense una mica diferent o s'obre a pensar una cosa d'una manera diferent, ja és una gran victòria. Si sumem els relats de tots els que ens dediquem al dia a dia a contar històries al final és important per contribuir a la justícia social que és el que ens porta a estudiar això.
Ara ja fa uns mesos des que va fer el documental d'Alexia. Suposem que ja estarà posada en altres treballs. Van en la mateixa línia, en esta reivindicació?
Sí, tot just ara estic començant una producció que seguix en la mateixa línia i crec que va bastant més enllà, molt guerrera i que en els propers mesos es podrà veure a Netflix i podrem continuar profunditzant en totes estes temàtiques.