1 de 10

Quim Giró : «Abans de ser fotògraf, havia sigut voyeur, i ara amb la càmera, d'alguna forma també ho soc»

Entrevistem el fotògram empurdanés afincat a l'Ebre i autor del llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà"

Quim Giró prové de l'Empordà i des de fa un temps viu a l'Ebre. | Cedida
per Sílvia Berbís, Terres de l'Ebre | 22 d'abril de 2022 a les 19:45 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 d'abril de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El fotògraf empurdanés Quim Giró ha conegut les Terres de l'Ebre a través de l'objectiu de la seua càmara. Com a resultat, un llegat artístic en forma d'imatges en blanc i negre que retraten sobretot persones i, a través d'elles, l'observador capta l'alegria de la gent, la identitat de la terra, el seu llegat patrimonial i genuï, el ritme pausat del pas del temps. El llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà" aporta el valor d'una obra documental que posa en primer pla la gent ebrenca.

Vostè ve de l’Empordà, un lloc d’origen que també va retratar, i no fa tant que es va traslladar a viure a l’Ebre, on ara ens presenta este recull fotogràfic com a paisatge humà. L’Empordà i l’Ebre són dos paisatges diferents. Que té de diferent la seua gent respectiva?


Havia vingut del Nord, el destí em conduí a unes Terres del Sud. El paisatge marca la identitat, i en el cas de les Terres de L'Ebre, el riu és un element clau per entendre-ho. El riu vertebra el paisatge. El paisatge vertebra la seva gent. El seu reflex somriu.

D’alguna manera vostè ha descobert l’Ebre a través de la fotografia. Ha estat l’excusa diríem per visitar-les. Quina és la primera impressió que oferix este territori a algú de fora que ve desitjós de conèixer com és?


Exacte. La fotografia es va convertir en un mitjà per descobrir les Terres de L'Ebre. El temps va a un ritme particular, les presses no són bones conselleres, el descobrir, dixar-se portar, l'encant de la seva gent i la connexió amb la natura.

Creu que d’alguna manera haver vingut de fora, amb una visió “verge” sobre el territori, li permet sorprendre’s més per imatges que potser aquí ens passen desapercebudes a força de tenir-les ja assumides?

Totalment d'acord. Un elixir de vida alimentar-me de imatges fotogràfiques que descobria per primer cop.

Veient les seues imatges, diríem que la gent de l’Ebre té un toc distintiu d’alegria. L’ha volgut retratar intencionalment, esta alegria? l’ha buscat? Com?

L'alegria de la gent va ser un dels puntals que em va sorprendre i vaig retratar. L’he trobada en situacions diverses, en una festa, en un carrer, en el dia a dia...s'ha de dir que les fotos es van realitzar abans de la pandèmia (2018-2019) i marquen una època concreta.

Hi trobem verges i envelats de festes, flamencs inflables i espècies invasores, inflables aquàtics i retalladors... tot sembla tenir un toc de realisme màgic.

Un cúmul de sensacions, d'observar, d'estímuls constants, la ingenuïtat d'un nen que observa per primer cop el món.

Ha conegut tots els pobles de les Terres de l’Ebre, i s’ha voltat moltes festes, els bous, les curses de cavalls...com diria que és el nostre imaginari festiu?

Unes costums i tradicions molt arraigades en el territori, que és un eix vertebrador entre els seus habitants. La unió i solidaritat amb un objectiu comú, el gaudir de la vida, sent fidel a les tradicions.
 

La fotografia que il·lustra la portada del llibre. Foto: Cedida


De fet, potser perquè retrata molts esdeveniments festius, però no sempre, alguna cosa fa pensar que el temps passa lent, que es mantenen oficis, tradicions, ens arriba a sorprendre pensar que imatges similars s’haurien pogut fer fa 50 anys.

És probable, hi ha un sentiment d'avançar sense perdre la identitat que marca un tarannà especial en els seus habitants. El passat està present en moltes tradicions i costums, que en altres llocs s'han anat perdent.

Saber retratar escenes quotidianes ens fa veure d’una manera artística allò que en realitat tenim en el dia a dia sense parar-hi atenció. En este sentit, diríem que la seua fotografia és un espill que eleva la quotidianitat al rang de l’art. Ho veu així?

El fotògraf és un observador, interlocutor, narrador d'històries i escoltador. La fotografia humana és un compendi de relacions socials i una part de tècnica fotogràfica.

La periodista Anna Zaera diu al pròleg que el seu llibre és un homenatge a la comunitat, a unes comunitats en perill d’extinció. Crec que amb la globalització, societats tan marcades com les nostres corren el risc de perdre identitat?

Espero i desitjo que no siga així. Cal protegir els espais naturals i culturals, donar tots els recursos possibles per preservar una essència, sense renunciar als moments actuals.

També m’ha agradat que destaque com és de difícil “documentar la vida sense importància”. Li ha estat complicat captar les escenes que fotografia sense perdre naturalitat?

Abans de ser fotògraf, havia sigut voyeur, i ara amb la càmera, d'alguna forma també ho soc.

Com en el cas dels retrats de l’exposició que vam poder veure al Centre d’Art Lo Pati, escull el blanc i negre per fotografiar persones. Quina força té la imatge en blanc i negre per a vostè?

És una opció més, si be és cert com diuen, que el blanc i negre té un punt d'encanteri, d'imaginar, de profunditzar més en la imatge i de la no distracció que a voltes pot provocar el color.

 

Participació