Mario Pons : «A L'Espill posem el marc de què legitima un estat a actuar de forma violenta contra la seua població»

El cineasta ampollero ha presentat este dijous 21 d'abril a Roquetes la seua nova pel·lícula, una comèdia romàntica basada en el drama de l’exili de l’Hilari Arasa

per Redacció, L'Ampolla | 22 d'abril de 2022 a les 08:39 |
Mario Pons ha estrenat este 21 d’abril a Roquetes la seua nova pel·lícula, L’Espill, on es reflectixen d’alguna manera fragments de vida comuns, amb exilis, drames, dualitats, amor, reivindicació i denúncia. Cinema amb més pur estil sirgador que es va gestar un estiu prepandèmic quan un jove de 63 anys mig camarlenc i mig francès es va aturar davant la paradeta de Sègula Films al mercat artesanal de L’Ampolla. Pons ha acabat el muntatge del film incloent-hi les reaccions que el públic li va fer arribar en diverses preestrenes i el resultat és una cinta que ens obre els ulls davant un espill on no ha de fer temor mirar-se. En parlem amb el director.

Mario, Hilaire Arasa és el protagonista de L’Espill. Com arriba a este personatge? Qui és?


L’Hilaire Arasa és un jovenot de 63 anys que un dia s’atura a la paradeta de Sègula Films del Mercat Artesanal de l’Ampolla, abans de la pandèmia. Vam estar parlant una estona i vaig notar que parlava un camarlenc o un ebrenc molt estrany perquè tenia un accent francès molt tancat però parlava també un tortosí molt marcat de la ribera, un ebrenc afrancesat. Aquell any va endur-se “La batalla de la memòria” i l’any següent va tornar i em va dir que li havia agradat molt, que li recordava a la pel·lícula No pasaran, album souvenir de Henri-Francois Imbert, un cineasta de París, i em va explicar la seua història. Ell és net d’exiliats del 39, resident a Narbona, mestre de tota la vida, músic, de jove actor de la Nouvelle Vague. Em va dir que el meu cine s’assemblava molt al d’Henri Francois Jean Eustache. Jo, la veritat, no els coneixia i a partir d’aquí em vaig interessar per conèixer l’Hilaire i de la seua ma a estos dos cineastes francesos que després he conegut, un en vida i a l’altre li fem un homenatge a traves de L’Espill, revisant la pel·lícula Mes petites amoureuses, en la qual l’Hilari és un dels protagonistes.

Aturar-se a la vostra paradeta, creus en les casualitats?


Només cal sortir al carrer i no quedar-se al sofà, anar al cine, gaudir dels concerts, gaudir de la música, compartir.

L’Hilaire personalitza un drama transgeneracional que encara perdura, encara hi ha molts Hilaires Arasa a França que no han fet potser el camí de retorn. Què l’ha impulsat a ell a fer-lo?

Una cosa tan senzilla i tan humana com arreglar les cases dels pares un cop s’ha jubilat. Ell sempre ha tingut una dualitat entre Narbona i Camarles on va néixer, els estius hi baixava a festes majors i sempre ha conviscut la vida alegre de les Terres de l’Ebre però en aquells racons grisos de la memòria que mai ningú li va explicar. Per exemple el seu iaio, Peret el Guarda, ampollero, sempre l’havia preservat de parlar sobre què va passar després de l’abril del 39 al nostre territori. Peret no va tornar mai a Camarles ni a l’Ampolla, va morir a Narbona i d’això va la pel·lícula, saber del seu iaio, de la seua iaia, del seu pare, del seu poble, què hi ha darrera per exemple de la repressió de l’1 d’octubre, de la violència.

Arreglar casa era l’excusa però ell vol respostes, i quantes es queden sense solució si no intentem ser a temps de buscar-les...

A la pel·lícula surt reflectit que l’oblit és la batalla que ens estan guanyant des de fa 80 anys, i l’Hilaire no és que lluite contra l’oblit sinó que poc a poc, a través de la mirada d’estos dos cineastes i d’un tercer, el cineasta local Fermin Martí, qui va rodar en super 8 les festes majors dels anys 70 i 80 a Camarles, a través d’ells, de la mirada d’estos projectors, de la meua interpretació a l’altra banda de l’espill, anem desgranant no la veritat, perquè cada casa té la seua, sinó el context d’esta veritat històrica i social. I cadascú que face la seua interpretació, jo només intento posar un punt de vista sobre una realitat, i és veritat que la pel·lícula tracta d’uns fets històrics que es desvelen al final, on posem el marc de què legitima a un estat a actuar de forma violenta contra la seua població i aquí tenim molt que treballar també a nivell intern, perquè l’ultradreta no només està fora de Catalunya, també la tenim dintre.

La teua pel·lícula podria ser una recreació històrica de la memòria dels exiliats, de la dignitat que mantenen quan es rebel·len contra una Europa en la que no creuen,però hi ha un element que ho condiciona tot, l’amor, quin paper juga?

Això és complicat perquè cadascú és un mon amb la seua trajectòria i té caixetes molt particulars com a vivència. Hilaire té una gran dualitat entre el Maig del 68 –ell és un jove del post maig del 68 i també del tradicionalisme de la bossa de pipes, el paquet de tabac i de  passejar pel canal agafat de la mà i parar compte del què diran. Coses senzilles i tan trascendents sobre qui som i quin model de relació tenim, i explica que hem d’evolucionar, ell parla molt del masclisme i s’hi reconeix, i al seu pare també, i veu que a les dones aquí se les ha tractat molt malament, en parla obertament, ell fa esta revisió i m’hi reconec també com home ebrenc. N’estem sortint de tota esta forma de malentendre l’amor. Esta dualitat entre la Catalunya o Espanya del tardofranquisme i el maig francés del 68 l’ha fet fracassar tota la vida, a banda i banda de la frontera inexistent dels Pirineus, i ens parla de la recerca d’este amor d’adolescència i a través de l’Espill ens hi apropem. Que cadascú face la seua lectura sobre allò que té, que pot perdre o que ja ha perdut.
 

El cineasta ampollero Mario Pons, en una imatge d'arxiu. Foto: Cedida


I a través de l’Hilari arribem a n’este llegat que arrosseguem des de la postguerra, coneixent també la situació dels presos polítics, de fet a ell li diuen Puigdemont a França?

Se li’n foten molt. Quan va venir el segon any no vaig dubtar en anar-lo a veure, vaig agafar la moto i vaig anar a fer un tomb per la Catalunya Nord i vaig estar a casa d’ell un parell de setmanes. Ell em va acollir com si fos un company exiliat, i amb la càmera el primer que vaig detectar és que se ni en fotien, com a català, li deien que estem bojos, Puigdemont!, o li preguntaven: com ho fareu per pagar els impostos? Una sèrie de banalitats i converses de bar que a ell li feien reaccionar de forma bastant còmica i vaig dir està bé riure de la desgràcia de vegades. Jo des de l’altra banda de la càmera m’emprenyava molt perquè a Catalunya estàvem vivint les hòsties i les sentències, amb els caps oberts i els francesos se’n fotien per pura ignorància, i també per jacobinisme, ja sabem que a França son molt centralistes i xenòfobs encara que no ho reconeguen, ho estem veient. Ell defensava no l’autodeterminació sinó la seua identitat com a camarlenc, com a ebrenc i això crec que és la vàlua d’una societat que tinga autoestima. I aquí entrem a parlar del catalanisme social.

I on està l’autoestima del catalanisme actualment?

És una pregunta difícil de contestar. Abans t’ho deia, hem de veure’ns reflectits en este espill i mirar allò que denunciem tots els dies d’Espanya i que tenim inherent als nostres codis de comportament tots els dies als nostres pobles. Ho sento però és així, parlàvem del masclisme, la xenofòbia, l’exclusió social, de les desigualtats econòmiques, del model de festes, de com es tracta la cultura, de com ens tractem entre nosaltres, que ho podríem fer millor, i bé, este individualisme salvatge que ens han fet viure, que ens ha tancat a casa, l’hem de portar a la part positiva, i cada individu d’esta comunitat s’ha de creure empoderat per sortir al carrer i tornar a fer allò que ens agrada, que és compartir, fer festes majors i comptar amb els nostres veïns. Almenys la pel·lícula va per aquí i dona valor a tota aquella gent que se l’ha jugat a la carretera, a les places, dient les coses, i només els mediàtics sinó els anònims que encara avui estan pendents de presó, de sentències, o artistes com Hasel que ara mateix estan tancats a la presó per cantar. Podem estar d’acord o no però la realitat és que a Espanya es tanca a la gent pel que es diu. Jo també em sento en alguns cercles censurat, per part de polítics catalanistes, també, i haver de viure la censura per part dels teus també és una cosa que et fa reflexionar sobre quin model de societat tenim, i sobre fins on pot arribar el màrqueting polític quan toquem de peus a terra i de vegades el que veiem és el contrari del que ens diuen.

Si alguna cosa caracteritza les teues creacions és sempre defensar la llibertat sense tamisos, quines repercussió té això?

No ho vull portar al camp individual. La crisi en la cultura i en el directe, este covid que ens ha vingut, este virus, és l’últradreta i tot allò que siga lliurepensament està perseguit en este país. Les plataformes digitals, els monopolis de la comunicació, del cinema o de la cultura, que no creuen en el cinema independent, per exemple, o no creuen en la música en català, ni en les lletres que diuen alguna cosa. La nova cançó ja deia moltes coses en ple franquisme i estava perseguida, i avui dia no ho podem dir, que estem en contra de o a favor de, o no m’agrades, no podem dir-ho. Quan em trobo que per exemple El periple, que parla d’exilis, de la desgràcia del món de la venda d’armes, es passa a la Ràpita, a Amposta, a moltes altres poblacions, i no es passa a la ciutat protagonista penses que alguna cosa passa greu sota l’hombra de l’àguila imperial que hi ha al mig del riu en aquella ciutat tan bonica que és la capital del Baix Ebre, i quan això greu passa a la dreta i a l’esquerra encara és més greu, i quan dir-ho significa perdre la feina estem parlant que alguns polítics s’haurien de fer mirar possiblement esta pretesa democràcia que es defensa a les urnes. Amb tot el meu carinyo i amor, que reflexionen.

També estem molt adormits com a societat, a l’hora de reclamar el que volem, i a més pandèmia ha ajudat a n’este adormiment general.

Se’n diu cultura del terror, la gent té temor, la gent està endeutada fins a les celles. Jo sóc autònom i arribar a final de mes és complicat, la gent que treballa al taller, al bar, és molt complicat sobreviure a un sistema neoliberal salvatge, que ha tocat sostre, i no sóc qui per fer la lectura del que hem de fer però la línia que ens estan posant separa del compartir, de l’estimar, del veïnatge, i anem cap al ‘odi, el terror, estem rabiant, i això no pot ser . És aquí on hem de reaccionar i tornar als sentiments positius que vivim cada família a casa i hem de tornar-los al carrer perquè si no s’apropiaran d’allò tan bonic que és el teixit social dels nostres pobles. Ja està passant a molt pobles de la costa, ho hem vist amb la bombolla immobiliària. El patrimoni de qui és ara mateix, del poble o dels fons voltor?. Cal reaccionar i reclamar allò que és nostre.

 

Arxivat a:
Entrevistes, General
Participació