31
de desembre
del
2022
Actualitzat
a les
9:54h
No forma part de cap associació de pessebristes, ni exposa al públic general el seu betlem però el de la rapitenca Maite Curto és segurament l’exemple de com l’essència nadalenca pot quedar concentrada en la construcció d’esta joia que poca gent pot contemplar cada any. Una amplíssima estesa de figuretes, col·locades seguint el més mínim detall i envoltades d’un entorn conformat per horts, carrers d’artesans, cases, temples i, fins i tot, la mar. I com no, el naixement del nen Jesús esperant els Reis Mags.
Durant unes setmanes a l’any, el menjador de casa seua es converteix en un monumental pessebre, aixecat a base de moltes hores de treball, imaginació i també la col·laboració de Carlos, el seu marit. El comparteix amb familiars, amics estrets i alguns veïns. Poder-lo contemplar és sinònim de Nadal.
Quan era menuda havia anat molts cops amb els pares a un històric bar de la Ràpita, la Bodega. “Allà feien tot un pessebre enorme. Em quedava captivada cada cop que el veia i sempre demanava fer-ne un a casa”, explica. Però la veritat és que a casa no el va poder fer mai. “Érem més de fer l’arbre de Nadal i posar decoració típica d’esta època, però res més”, diu. Aquell cuquet d’infantesa es va convertir anys més tard en un propòsit. “Tenia clar que quan tingués casa pròpia, per Nadal, faria el pessebre”, i així va ser.
L’any 2006 va col·locar el seu primer pessebre al menjador. Era un naixement comprat de rebaixes amb els Reis Mags sobre els camells. “M’agradava molt, però me’l mirava i pensava ho veig molt buit, aquí falten coses”. Poc a poc, Maite Curto va anar comprant figuretes i el pessebre anava creixent. En els darrers 15 anys ha aconseguit posar en comunió personatges regalats, d’altres comprats als bazars xinesos o a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. “Alguns els repinto i els readapto al meu gust”, explica.
.jpg)
La qüestió és que any rere any, el que era un betlem ocupant un prestatge del menjador s’ha acabat convertint en l’espai protagonista de l’estància i tot gràcies a la inventiva i a la dedicació que li posa Maite. “Poc a poc vas veient que com més gran el vols fer, més car es tot i a partir d’aquí em vaig decidir a començar a fer objectes i construccions per mi mateixa, amb material principalment reciclat”. Així és com Maite ha acabat fent també d’artesana, aixecant el temple d’Herodes, una taverna amb tota mena de detalls o els comerços i cases d’un poblat que recorda alguns espais de la Ràpita. “La font la vaig fer pensant en La Fonteta del Nàutic, on hi passava cada dia de l’estiu quan tornàvem de la platja amb ma mare, per rentar-me els peus”. Tampoc hi falta la mar i les regates de muletes.
Enguany, muntar el Betlem li ha suposat una setmana sencera de treball, i més de 8 hores cada dia. El col·loca pel pont de la Puríssima i el guarda per la Candelera, com marca la tradició. Però, en realitat, “en el pessebre hi penso tot l’any”, explica. “Potser un dia estem fent el vermut i on tu veuràs un bastonets per a les banderilles de les olives jo hi veuré espases per al ferrer”, assegura. I és que el més petit detall està pensat al mil·límetre. Una setmana treballa amb fang per fer els formatges i embotits de la carnisseria. L’altra, fa les olles d’una cuina i la següent les mançanes de la verduleria. “Fer el temple d’Herodes m’ha costat més de 40 hores”, subratlla. “Començo buscant idees per internet. Carlos, el meu home, plasma la idea sobre el paper. I a partir d’aquí jo treballo amb els materials per anar construint el que em proposo”.
Tot i això, assegura que el seu “és un pessebre molt humil. Fet amb materials del dia a dia i majoritàriament reciclats”. De fet, Maite no es proposa portar la seua afició més enllà de casa. “Si entrés a una associació de pessebristes, implicaria fer pessebres per exposar. I exposar significa traure el pessebre de casa. Per a mi, el pessebre és casa i és compartir-ho amb la gent que m’estimo. Sense el pessebre no podria passar el Nadal. Jo espero el Nadal per poder posar el pessebre”, conclou.
.jpg)
“Enguany m’agrada molt com ha quedat, perquè cada cop s’assembla més a un poble”. I com serà l’any que ve? “La veritat és que ja no ens queda molt més espai, però potser l’ampliem amb una taula auxiliar. Crec que més menut no el faré”, diu somrient.
Mentrestant, per als que no el podeu gaudir, s’ha animat a compartir-lo amb tots els lectors de l’aguaita.cat. I, per cert, en tot estos anys tampoc ha deixat de fer l'arbre de Nadal, una altra joia que mereixeria un altre reportatge i que queda complementada amb una àmplia col·lecció de caganers de ceràmica.
Durant unes setmanes a l’any, el menjador de casa seua es converteix en un monumental pessebre, aixecat a base de moltes hores de treball, imaginació i també la col·laboració de Carlos, el seu marit. El comparteix amb familiars, amics estrets i alguns veïns. Poder-lo contemplar és sinònim de Nadal.
Quan era menuda havia anat molts cops amb els pares a un històric bar de la Ràpita, la Bodega. “Allà feien tot un pessebre enorme. Em quedava captivada cada cop que el veia i sempre demanava fer-ne un a casa”, explica. Però la veritat és que a casa no el va poder fer mai. “Érem més de fer l’arbre de Nadal i posar decoració típica d’esta època, però res més”, diu. Aquell cuquet d’infantesa es va convertir anys més tard en un propòsit. “Tenia clar que quan tingués casa pròpia, per Nadal, faria el pessebre”, i així va ser.
L’any 2006 va col·locar el seu primer pessebre al menjador. Era un naixement comprat de rebaixes amb els Reis Mags sobre els camells. “M’agradava molt, però me’l mirava i pensava ho veig molt buit, aquí falten coses”. Poc a poc, Maite Curto va anar comprant figuretes i el pessebre anava creixent. En els darrers 15 anys ha aconseguit posar en comunió personatges regalats, d’altres comprats als bazars xinesos o a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. “Alguns els repinto i els readapto al meu gust”, explica.
Detall del temple d'Herodes, a la dreta, i el forn de pa, a l'esquerra Foto: Sofia Cabanes
La qüestió és que any rere any, el que era un betlem ocupant un prestatge del menjador s’ha acabat convertint en l’espai protagonista de l’estància i tot gràcies a la inventiva i a la dedicació que li posa Maite. “Poc a poc vas veient que com més gran el vols fer, més car es tot i a partir d’aquí em vaig decidir a començar a fer objectes i construccions per mi mateixa, amb material principalment reciclat”. Així és com Maite ha acabat fent també d’artesana, aixecant el temple d’Herodes, una taverna amb tota mena de detalls o els comerços i cases d’un poblat que recorda alguns espais de la Ràpita. “La font la vaig fer pensant en La Fonteta del Nàutic, on hi passava cada dia de l’estiu quan tornàvem de la platja amb ma mare, per rentar-me els peus”. Tampoc hi falta la mar i les regates de muletes.
Enguany, muntar el Betlem li ha suposat una setmana sencera de treball, i més de 8 hores cada dia. El col·loca pel pont de la Puríssima i el guarda per la Candelera, com marca la tradició. Però, en realitat, “en el pessebre hi penso tot l’any”, explica. “Potser un dia estem fent el vermut i on tu veuràs un bastonets per a les banderilles de les olives jo hi veuré espases per al ferrer”, assegura. I és que el més petit detall està pensat al mil·límetre. Una setmana treballa amb fang per fer els formatges i embotits de la carnisseria. L’altra, fa les olles d’una cuina i la següent les mançanes de la verduleria. “Fer el temple d’Herodes m’ha costat més de 40 hores”, subratlla. “Començo buscant idees per internet. Carlos, el meu home, plasma la idea sobre el paper. I a partir d’aquí jo treballo amb els materials per anar construint el que em proposo”.
Tot i això, assegura que el seu “és un pessebre molt humil. Fet amb materials del dia a dia i majoritàriament reciclats”. De fet, Maite no es proposa portar la seua afició més enllà de casa. “Si entrés a una associació de pessebristes, implicaria fer pessebres per exposar. I exposar significa traure el pessebre de casa. Per a mi, el pessebre és casa i és compartir-ho amb la gent que m’estimo. Sense el pessebre no podria passar el Nadal. Jo espero el Nadal per poder posar el pessebre”, conclou.
El naixement, envoltat d'alguns comerços d'artesans i pastorets Foto: Sofia Cabanes
“Enguany m’agrada molt com ha quedat, perquè cada cop s’assembla més a un poble”. I com serà l’any que ve? “La veritat és que ja no ens queda molt més espai, però potser l’ampliem amb una taula auxiliar. Crec que més menut no el faré”, diu somrient.
Mentrestant, per als que no el podeu gaudir, s’ha animat a compartir-lo amb tots els lectors de l’aguaita.cat. I, per cert, en tot estos anys tampoc ha deixat de fer l'arbre de Nadal, una altra joia que mereixeria un altre reportatge i que queda complementada amb una àmplia col·lecció de caganers de ceràmica.