Les dos Catalunyes del vent

​​​«El model de venda d’un espai per una mitjana de 3000 € és la definició d’aquella frase tan famosa: pa per avui, gana per demà...» | Article d'opinió de La Guia de Vins de Catalunya

per La Guia de Vins de Catalunya , 20 de març de 2021 a les 17:31 |
Pexels - Skitterphoto
Fa dies que sentim l’enrenou de les diferències entre els partidaris i els detractors dels nous parcs eòlics a la Terra Alta. Es fa difícil posicionar-se perquè les raons que fan servir les parts oposades són molt diferents, però n’hi ha una de bàsica que ens fa prendre partit, i és el tarannà que rau per sota de la voluntat dels partidaris.

Hem llegit frases com “Que no hi ha més que cellers a la Terra Alta?”... Segur que hi ha més coses, però la majoria deuen estar fonamentades en l’ús productiu del territori. Bàsicament, el model de venda d’un espai per una mitjana de 3000 € és la definició d’aquella frase tan famosa: pa per avui, gana per demà. És possible que els propietaris que venen un espai concret per la instal·lació d’un molí no ho pensen degut a les seues urgències legítimes, però la raó perquè estos molins tinguen com a objectiu prioritari la Terra Alta no és cap altre que es tracta d’un territori devaluat per la proximitat de les centrals nuclears, com passa generalment a Tarragona; en conseqüència, el preu d’un tros per plantar un molí és la quarta part del que es demana  a l’Empordà, i per tant l’amortització de la instal·lació és molt més ràpida. De vent no en faltarà a cap de les dos zones, però.

 

Joan Arrufí, president de la DO Terra Alta i Salvador Puig, director general de l'INCAVI


Al marge de preus per metre quadrat i interessos personals i vitals dels implicats, però, es creuen més d’una i més de dues realitats; de fet, la raó per la qual ha estat Tarragona el territori escollit per ser devaluat respon no només a factors geogràfics com ara l’Ebre, sinó també a un factor històric que ni la independència solucionaria, la rèmora de la Catalunya nova i la Catalunya vella i el destí tradicional consegüent de la burgesia catalana per les vacances i els caps de setmana. L’utilitarisme dels més ignorants, ara, amb una bona dosi de cinisme afegit, s’atrevix a dir que quin sentit té espatllar un territori que no ho està, quan l’altre ja fa temps que és un desastre i ja no li ve d’aquí. És evident que tenim problemes greus a resoldre si algun dia s’assolix la condició d’estat, i la majoria passen per l’educació i l’aprenentatge de l’empatia.


Aixecar l’economia rural del territori català passa per repartir el pes de les instal·lacions per tot arreu on faci, en este cas, vent.

Tornant al tarannà dels partidaris, en lloc d’una mentalitat productiva el que hi ha a sota de les seves afirmacions és un “rendisme” que no és compatible amb la voluntat dels emprenedors agrícoles que estan aixecant l’economia rural de la Terra Alta. Els diners fàcils i ràpids tenen el mateix efecte que quan, en temps de la bombolla immobiliària, es venia una vinya per fer una promoció i vendre’n les cases: un cop feta la transacció ja no torna a rendir mai més, és terra cremada.

Aixecar l’economia rural del territori català passa per repartir el pes de les instal·lacions per tot arreu on faci, en aquest cas, vent. Lògicament, a Catalunya hi ha més llocs on passa això que la Terra Alta. És absurd que a Girona no hi haja ni un sol molí de vent, a la terra de la tramuntana: absurd i sospitós alhora, atès que només un projecte ha estat aprovat, però tant l’ajuntament de La Jonquera com els grups ecologistes s’hi han abraonat demanant “la redefinició dels objectius generals de la implantació d’aquestes energies a l’Empordà”, per tal de “posar fre i plantejar d'una manera consensuada una planificació racional abans que siga tard”. A Tarragona, però, ja han fet salat. Per això, potser abans de fer este tipus d’afirmacions que dixen meridianament clar el desconeixement de la realitat d’este repartiment, haurien de fer l’esforç d’anar cap al sud a fer, per exemple, el recorregut per carretera fins a Batea: trobaran una mà de molins en passar el Coll de la Teixeta, i més encara a la carretera a La Fatarella, Vilalba dels Arcs i el mateix terme de Batea. Tot este recorregut, a més, té a tocar totes les centrals nuclears que es van construir al territori català.

És per això que els interessos particulars d’uns quants propietaris amb esperit rendista no ens pot enganyar gaire: sap greu dir que els arbres no els dixen veure que darrere ja no hi ha bosc, sinó desert. L’equilibri que es demana i es necessita no existix, condicionat per realitats que venen de lluny i que formen part d’una identitat cultural molt antiga; la mateixa que espera les ocasions adients per tornar a imposar el seu criteri, com ha fet sempre.

 

Participació