Sí, el procés s'ha acabat. I no ara, va acabar el 27 d’octubre de 2017 amb la dissolució del Parlament i la destitució del govern de la Generalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Entès el procés com la negociació d’un referèndum d’autodeterminació amb Espanya, arribant al punt d’intentar forçar-lo amb accions unilaterals per provocar la intervenció d’un tercer (Europa) que és el que foren les lleis de desconnexió de setembre de 2017 i el referèndum del primer d’octubre de 2017, tensant les lleis, però sense arribar a trencar-les, com reconegueren al Tribunal Suprem els advocats del govern de la Generalitat, argumentant que per aquells fets no se’ls podia castigar per res més que no fos desobediència, ni rebel·lió, ni sedició.
Però aquesta via ja està esgotada. El resultat del primer d’octubre és inaplicable, primer, per manca de voluntat política, reiteradament demostrada, segurament perquè encara no s’ha superat el 50% de vot a partits independentistes en cap convocatòria electoral recent i això impedeix rebre cap tipus de suport internacional i, segon, per manca de mitjans materials (el que es va dir estructures d’estat).
I amb superar el 50% dels vots, tot i que sí que seria suficient als països amb cultura política consolidada, no n’hi haurà prou a Espanya, degut a la seva pobra i breu tradició democràtica, caldrà un suport superior al 50% per forçar la negociació. Llavors, per què aquest comportament erràtic incomprensible del dos grans partits independentistes, ERC i JXC que genera tanta confusió?
ERC i JXC juguen al joc del covard, joc on el primer que abandona perd. Cap partit vol abandonar i perdre electoralment, cap s’atreveix a parlar clar i dir que el procés s’ha acabat (tampoc Ciudadanos, partit que en viu a la contra), no sigui cosa que fos acusat d’abandonar el vaixell, i per això es continua apel·lant a fer república i al mandat del primer d’octubre, però a la pràctica tots dos partits actuen sabent que s’ha acabat. L’exemple més clar, els pactes electorals amb el PSC o la votació d’investidura al Congrés. I d’aquesta contradicció, la indignació de molts votants.
La competició partidista sempre havia sobrevolat el procés. No nego pas que cap dels dos partits sigui independentista, el que dic és que l’estratègia per aconseguir la independència sempre havia anat en paral·lel a la competició electoral entre els dos partits, essent la darrera més important que la primera, i això duia a prendre decisions més aviat en lògica partidista que en lògica independentista, decisions com establir terminis rendibles electoralment per aconseguir la independència, o la declaració del 27 d’octubre de 2017 que no tenia cap sentit un cop s’havia decidit finalitzar el procés el dia anterior convocant eleccions. Una fugida endavant per no reconèixer que s’havia arribat a la fi del camí. I en la fugida endavant és on vivim instal·lats des d’aquell dia.
Un altre exemple d’aquesta competició partidista és la mutació ideològica dels dos grans partits independentistes, com si d’una fusió ideològica es tractés, els dos han estat jugant contínuament a fer de l’altre per reduir fuites electorals, demostrant l’aferrissada lluita electoral per un mateix espai electoral sobiranista, enlloc d’una competició per separat en dos espais electorals diferents que sí permetrien augmentar el perímetre sobiranista, el que es ara es diu eixamplar la base, i per últim, la retòrica de la unitat, una unitat més aviat per repartir costos electorals i que no perjudiques un més que l’altre, que cap altra cosa.
I ara estem al post procés, com que la independència no és realitzable a curt termini davant la fi de la via institucional, s’abandona la unitat d’acció que havia regit fins el 2017, ja que ara ja no té sentit i els dos partits retornen a la legítima competició partidista entre ells per obtenir més vots i poder a les institucions públiques.
Un cop feta aquesta reflexió, el que cal ara enlloc de lamentar el passat, és preparar-se per al següent procés, el que s’ha d’encetar quan es comenci a superar habitualment el 50% de vot independentista als diferents processos electorals. Cal generar una nova cultura política, anteposant els objectius de país enlloc dels del partit. Estaria bé retornar la serietat a la gestió de la Generalitat, que fa l’efecte que s’havia menystingut al considerar-la un instrument autonomista i no com un l’instrument real de transformació de la societat que és. I finalment, sentit d’estat, el que se n’havia dit fer país, si es que mai es vol ser un, de país independent. Quan abans es comenci abans es trobarà el camí.