Coses del futbol

per Aguaita.cat , 23 de maig de 2013 a les 10:25 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de maig de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Després d'anys, he arribat a la conclusió que si no m'agrada el futbol és perquè la part del cervell que normalment les persones fan servir per dedicar interès a este fantàstic i entretingut esport, jo la tinc empleada a pensar en 'mariconades'. I no serà perquè no haja intentat introduir l'esport en la meua vida.

El meu primer contacte amb el futbol ve de mon pare, gran aficionat a l'esport local, comarcal, nacional i internacional. Quan era menut, ell, el camarada Fonso (gran amic de mon pare) i jo dedicàvem els diumenges a anar de poble en poble i teníem més quilometratge que una puta a la capital per veure com jugava l'Ulldecona contra els diferents equips de la contrada. Arribàvem als diferents camps i ens col•locàvem en un lloc estratègic, centrats, per tindre controlades totes les jugades. Començava el joc i mon pare, l'amic, i la resta de l'afició es quedaven hipnotitzats veient com la pilota anava amunt i avall, mentre jo em dedicava a matar el temps donant voltes, veient les similituds que tenien els camps, com les formigues aprofitaven les pipes que tirava la gent a terra per emportar-se-les al formiguer, analitzant arbres inútils que els ajuntaments ubicaven per donar-li estètica ecològica al camp, entre altres parides que fa un xiquet de primària. La meua afició per la gastronomia ve d'aquella època, ja que em vaig aficionar a tastar els entrepans sostovats amb pernil ressec dels bars dels camps de futbol de les localitats. Quan em cansava de donar voltes, tornava amb mon pare i l'amic per sentir com feien safareig dels jugadors.

Quan acabaven els partits, entràvem als vestuaris per saludar el personal i més d'un cop els vam arreplegar dutxant-se com van arribar al món. Entrar en aquells vestuaris i sentir l'olor de mascle silvestre després de suar com a porcs va ser una experiència bastant desagradable. Hi havia una renglera de dutxes amb tots els futbolistes ensabonant-se, explicant acudits, comentant la jugada i criticant els contrincants mentre una muntanya de roba pudenta i plena de fang feia sentir la seua presència en un cantó del vestuari. Heus aquí per què la meua homosexualitat es va despertar tard.

Érem fixos a tots els partits, l'afició oficial de l'Ulldecona. Els jugadors ens estimaven com si fossen de la família. Jo mai vaig arribar a captar l'essència. I una mostra d'això és que després dels partits ens trobàvem els jugadors de l'equip pel poble i es paraven a xerrar amb mon pare, que em preguntava: "Que no els coneixes?", i jo no contestava res. Ell sempre s'excusava: "És que és una mica vergonyós". En realitat, el que passava és que no tenia idea de qui eren, ja que mai vaig prestar atenció al que passava sobre la gespa.

Les tardes de futbol eren espesses i avorrides, però no tot eren drames. De tant en tant, al camp passava alguna cosa que feia que la gent embogís, comences a insultar-se, cridar, i més d'un dia arribessen a les mans. Allò sí que m'agradava, a mi. I quan la cosa es calmava, llavors tornava l'avorriment. Els únics partits que tenia recel a anar eren els de l'Ulldecona contra la Galera, ja que hi havia una senyora, gran aficionada, que es dedicava a insultar a tots i tothom: "Destralers! Que sou tots uns destralers!", "'Àrbit'! T'arreplegaré del garganxó!", "Si entro al camp, vos fotré una tamborinada que vos arreglaré a tots". Era fan d'aquella dona. Sempre procurava ubicar-me prop seu perquè hi havia espectacle assegurat. La gran majoria d'hòmens li feien comentaris masclistes, i a ella tant se li rifava tot. "Tu el que has de fer és anar a casa a fregar", li deia un, "La casa la fregaré en lo teu cap d'imbècil acabat que tens", contestava ella. Com més cas li feien, més s'excitava i jo més bé m'ho passava.

El culpable de la Crisi del Petroli, la guerra de l'enciam i del naixement de Mariano Rajoy, però, sempre era de la mateixa persona, l'àrbitre. Si la pilota era el blanc dels jugadors, l'àrbitre ho era de l'afició. Vaig arribar a sentir vertaders disbarats cap a aquell home i la seua pobra mare. Devia cobrar molt bé, perquè per aguantar tota aquella garrulada s'havien de tindre dos collons i molta paciència. Fins i tot un dia l'afició va saltar al camp i li van arrear una panadera que el van deixar arreglat. Mai vaig arribar a descobrir-ne els motius.

El futbol comarcal i jo ens vam divorciar quan tenia uns set anys. El trio calavera vam anar a un poble d'estos que no apareixen al mapa on tenien un camp rudimentari de terra. Diuen que la curiositat va matar el gat, i aquell dia, en una de les meues voltes curioses i experimentals, vaig passar per darrere una porteria que no tenia ni xarxa, amb tanta mala sort que venia un jugador a tota merda per marcar el gol, i el va marcar contra el meu cap.

Anys més tard, mon pare va alquilar el Canal Satélite Digital, i la caseta de camp es va convertir en la nova seu futbolística on passar les tardes dels diumenges. Mentre ell i Fonso miraven el futbol, jo em dedicava a dibuixar, fer deures, jugar al Tente a la vora del foc, i més d'un cop vaig fer algun exercici d'alquímia pirotècnica d'amagat. Amb la comunió, la GameBoy, i posteriorment la PlayStation, van ser les encarregades de distreure'm d'aquelles tardes interminables.

Als nou anys, vaig decidir donar-li una darrera oportunitat, vaig escollir com a opció dels esports extraescolars el futbol sala, més que per gust, perquè tots els meus amics hi anaven. La notícia va fer que mon pare fos el més feliç del món. Tot i així, un hi naix, per a això, i evidentment, jo era bo per a moltes coses, però no per a aquella. Sovint, el millor era el més violent, el que la xutava més fort, el que s'emportava més gent pel camí, i també solia ser un negat per als estudis, una celebritat per a les xiques i un mal educat amb els professors. Al costat d'ell, jo era una floreta. Enmig d'aquell àmbit estava descol•locat, ja que no hi trobava la meua funció. Així que vaig idear una estratègia com els grans ideòlegs. Com que vaig deduir que la finalitat era marcar gols i que al centre de la pista feia més nosa que servei i podria prendre mal, em posava al costat de la porteria del contrari com qui no vol la cosa. Llavors, quan venia el meu equip, esperava que em passessen la pilota i xutava per marcar, i tot i que eren gols de merda, igualment comptaven per al marcador. A l'hora d'avaluar l'assignatura d'Educació Física, els professors no sabien com puntuar-me perquè havia marcat molts gols, però ningú havia vist com jugava, i és que en realitat poques suades i sacrificis vaig fer per aquell joc. Un dia, algú va tindre la brillant idea de posar-me de porter i em van dir que m'havia de tirar a per la pilota: mentalment, vaig pensar que a per la pilota s'hi tiraria sa mare. Crec que mai no han marcat tants gols a ningú.

L'experiència amb el futbol sala va durar any i mig, fins que un dia jugant un partit em vaig lesionar els tendons d'un dels genolls, i vaig decidir centrar la meua carrera esportiva en els escacs, que se'm donaven més bé i m'agradaven més que no pas aquella salvatgeria.

El futbol era l'estrella de Betlem que guiava els meus amics, però per a mi era massa, així que a l'hora del pati vaig abandonar-los i me'n vaig anar amb les xiques de la meua edat, que es dedicaven a fer tertúlia i t'assabentaves de totes les xafarderies de l'escola. Elles eren les encarregades d'organitzar les festes i activitats de classe, cantàvem, ballàvem, criticàvem... Tot s'ha de dir: que m'ho passava més bé amb elles o, si més no, hi tenia més 'feeling'. L'època que vaig viure més intensament va ser l'adolescència. Es va intensificar el safareig, les punyalades per l'esquena entre amigues, els clans, amors, desamors, dilemes, alegries, drames i sexe... Moltes d'elles estaven enxonades dels meus amics i a mi em va tocar fer de celestina més d'un cop. M'agradava i em sentia com si estigués fent un bé a la societat. La majoria d'enllaços, però, fracassaven, ja que les hormones d'ells encara no estaven preparades per abandonar les pilotes per un parell de mamelles.

Que el futbol i jo érem enemics, ho vaig concloure quan em van regalar el FIFA per a la videoconsola. Crec que en la història d'este joc ningú ha acumulat tantes targetes vermelles com jo. El primer dia ens vam caure malament i ja vam renunciar l'un a l'altre.

Acabat el Batxillerat i havent començat la carrera, a poc a poc un analitza la realitat i comença a vore els criminals i els fantasmes. Un jugador d'elit de Sudan o Camerun costa el mateix que alimentar durant un mes gran part de la població del mateix país. Arriba la crisi econòmica i tothom es queixa que no hi ha diners: els tenen els banquers, els polítics i els rics. Però a l'hora de parlar de futbol tothom calla, com si estiguéssem parlant d'un tema sagrat, intocable. La sodomia és immoral i antinatural, però vigilem! Si ho fa l'Església i amb xiquets, és una relliscada. Lluny d'assemblar-se a rics, polítics, banquers i capellans, els magnats del futbol són gent de bé. Fan negocis i pactes amb grans multimilionaris, com ara els Emirs de Qatar, que lluny d'assemblar-se a mentalitats diabòliques com Hugo Chávez o Fidel Castro quant a l'hora de redistribuir els diners del seu país, es dediquen a crear fundacions sense ànim de lucre per salvar el seu país de la pobresa mentre es mengen British Breakfasts i dinars francesos acompanyats d'ostres i concubines, i es dediquen a aplicar justícia religiosament als infidels a base de fuet i forca. Potser és que els aficionats del futbol encara no saben amb qui compartixen taula de negocis els presidents del club de futbol on paguen la quota de socis. I si no, que ho pregunten al seu Messies, un exentrenador de futbol que havia demostrat ser una persona solidària amb els problemes i injustícies del món mundial, i que davant la impertinència d'una periodista que li va preguntar sobre la vulneració dels drets humans a Qatar, l'únic que va saber contestar és que ell havia estat allí i l'havien tractat de meravella. Com deia Ausiàs March sobre els diners: "de jutge fan advocat".

Amb 22 anys, el futbol i jo encara no ens hem entès, i lluny d'entendre'ns, almenys no serà perquè un servidor no ho haja intentat. Davant les cabòries, els èxits i les desgràcies futbolístiques que marquen l'humor i els ànims del dia a dia de la societat, quan sento l'alegria dels aficionats que celebren i viuen amb intensitat la derrota d'un Barça o un Madrid, no com a equip, sinó pel que nacionalment simbolitzen; sense entendre-ho, a un només li queda pensar que és un 'friki' que està al món perquè hi ha d'haver de tot. Si és que, al cap i a la fi, el món funciona com una partida de futbol, a veure qui marca més gols a qui. A les classes baixes i mitjanes, ens estan guanyant per golejada mentre estem pendents del partit, en lloc de controlar la pilota, i tot augura que el partit tindrà una prorroga llarga, i que encara ens n'han de colar uns quants més, entre els quals, els que ens colarem a pròpia porteria.

Podeu llegir més articles de Lo Mascarat, aquí.

 

Arxivat a:
Lo reüll