La segona entrada 1 del DIEC2 defineix cuidar com "Tenir cura (d'algú o d'alguna cosa)". Segurament és la primera definició que ens ve al cap quan ens encomanem cura entre nosaltres. Afecte fraternal o de sororitat que ens desitgem en moments que sabem que ens manca per moltes raons.
Segurament, també, amb la pandèmia és una de les cantarelles que més ens repetim: "cuida't!", juntament d'un xoc de colzes o de punys i una mirada càlida que ens acompanya mentre seguim intentant recuperar la vida d'abans, que segurament mai tornarà a ser igual, no solament per la pandèmia sinó també per les seqüeles que ens ha deixat, en especial en la salut mental, i en especial en els joves.
De per si, l'adolescència és una cabòria plena de drames i comèdies, però segurament viure-la enmig d'una pandèmia ho agreuja tot. Ja fa anys que no sóc cap adolescent, però no cal ser cap expert per saber lo dur que ha degut ser per ells i elles. Com també ho ha sigut per a nosaltres los joves que creiem tenir una espurna d'esperança en el nostre futur, però que el maleït atur que surt cada dia al telenotícies ens ensarrona.
Malauradament, la salut mental no té una única causa ni biològica ni social, ser supervivent de violència masclista, o patir assetjament, o la pressió social són altres raons, tal com ens va demostrar l'olímpica Simone Biles. De fet Los Angeles Times ha titulat el resum esportiu anual: “El año en que Simone Biles nos enseñó que está bien no estar bien”.
Perquè sí, perquè explicar que patim de salut mental, que ens deixem una pasta en la psicòloga que no és amiga, però que gairebé la convidem al dinar de Nadal també és un acte de valentia. Com també ho va ser la decisió de la Verónica Forqué de marxar de MàsterChef i saber-se ella mateixa que necessitava parar i que pressin però que no va ser suficient.
Amb La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio d'avui també s'explicaran moltíssims altres casos i situacions de persones que han patit o patim malalties de salut mental. I espero que no solament servisca per recaptar diners, sinó, també per visibilitzar i ajudar a conviure-hi. Saber que se'n pot sortir o no, però que sí que podem controlar-ho i conviure, cadascú amb la seua clau, en el meu cas personal allunyar-me de les xarxes socials i apropant-me a allò que sempre m’ha fet bé.
Segurament, també, amb la pandèmia és una de les cantarelles que més ens repetim: "cuida't!", juntament d'un xoc de colzes o de punys i una mirada càlida que ens acompanya mentre seguim intentant recuperar la vida d'abans, que segurament mai tornarà a ser igual, no solament per la pandèmia sinó també per les seqüeles que ens ha deixat, en especial en la salut mental, i en especial en els joves.
De per si, l'adolescència és una cabòria plena de drames i comèdies, però segurament viure-la enmig d'una pandèmia ho agreuja tot. Ja fa anys que no sóc cap adolescent, però no cal ser cap expert per saber lo dur que ha degut ser per ells i elles. Com també ho ha sigut per a nosaltres los joves que creiem tenir una espurna d'esperança en el nostre futur, però que el maleït atur que surt cada dia al telenotícies ens ensarrona.
Malauradament, la salut mental no té una única causa ni biològica ni social, ser supervivent de violència masclista, o patir assetjament, o la pressió social són altres raons, tal com ens va demostrar l'olímpica Simone Biles. De fet Los Angeles Times ha titulat el resum esportiu anual: “El año en que Simone Biles nos enseñó que está bien no estar bien”.
Perquè sí, perquè explicar que patim de salut mental, que ens deixem una pasta en la psicòloga que no és amiga, però que gairebé la convidem al dinar de Nadal també és un acte de valentia. Com també ho va ser la decisió de la Verónica Forqué de marxar de MàsterChef i saber-se ella mateixa que necessitava parar i que pressin però que no va ser suficient.
Amb La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio d'avui també s'explicaran moltíssims altres casos i situacions de persones que han patit o patim malalties de salut mental. I espero que no solament servisca per recaptar diners, sinó, també per visibilitzar i ajudar a conviure-hi. Saber que se'n pot sortir o no, però que sí que podem controlar-ho i conviure, cadascú amb la seua clau, en el meu cas personal allunyar-me de les xarxes socials i apropant-me a allò que sempre m’ha fet bé.