Arran el cas de George Floyd hi ha hagut un abans i un després en la consciència col·lectiva sobre el racisme, o això és el que molts manifestem al nostre dia a dia, i també a les nostres xarxes socials. De fet el mateix president nord-americà ha dit en les seves declaracions que el racisme és sistèmic o el que és el mateix: forma part de la nostra societat.
El racisme, com a malaltia que pateix la nostra societat, no està fora de nosaltres mateixos, fins i tot, de les persones que el patim pel color de la nostra pell o pel nostre origen.
Els casos que surten a la llum acostumen a ser la punta de l'iceberg: assassinats, abusos policials, violacions, etc. Però el racisme no solament és això, va més enllà, com per exemple quan dius "paki" -o similars-, o quan no deixes entrar a la teua botiga a una persona perquè et pot espantar la clientela del teu negoci per les seves pintes.
Aquella maleïda frase que comença "jo no sóc racista, però..." acostuma a anar acompanyada de paraulotes racistes. Sovint mos oblidem de les coses que ha hagut de passar aquesta persona "forastera" per venir, els sacrificis que ha hagut de fer per lluitar per un futur millor, sigui per a ella o per a la seua família. Realment creieu que algú abandona la seua llar perquè sí? L'experiència em diu que no, que la gent se la juga quan realment creu que allà on va tindrà una vida més digna.
Però el racisme i la xenofòbia no solament és amb els forasters, durant molts anys els que la patien eren persones nascudes aquí (o allí), però que pel seu color de pell o per les seues costums diferents ja eren marcats com a non grats, com ha sigut el cas del poble gitano o als Estats Units amb la població negra, que malgrat néixer allà se'ls ha tractat com a ciutadans de segona.
Ningú no tornarà la vida al senyor George Floyd, ningú no podrà reparar amb tots els diners del món la falta que els hi fa a la seua família i a la seua comunitat. Però espero, que si més no, hi haja pogut obrir una miqueta la consciència en aquells que pel simple fet de ser negre ja el miraven diferent.
El racisme, com a malaltia que pateix la nostra societat, no està fora de nosaltres mateixos, fins i tot, de les persones que el patim pel color de la nostra pell o pel nostre origen.
Els casos que surten a la llum acostumen a ser la punta de l'iceberg: assassinats, abusos policials, violacions, etc. Però el racisme no solament és això, va més enllà, com per exemple quan dius "paki" -o similars-, o quan no deixes entrar a la teua botiga a una persona perquè et pot espantar la clientela del teu negoci per les seves pintes.
Aquella maleïda frase que comença "jo no sóc racista, però..." acostuma a anar acompanyada de paraulotes racistes. Sovint mos oblidem de les coses que ha hagut de passar aquesta persona "forastera" per venir, els sacrificis que ha hagut de fer per lluitar per un futur millor, sigui per a ella o per a la seua família. Realment creieu que algú abandona la seua llar perquè sí? L'experiència em diu que no, que la gent se la juga quan realment creu que allà on va tindrà una vida més digna.
Però el racisme i la xenofòbia no solament és amb els forasters, durant molts anys els que la patien eren persones nascudes aquí (o allí), però que pel seu color de pell o per les seues costums diferents ja eren marcats com a non grats, com ha sigut el cas del poble gitano o als Estats Units amb la població negra, que malgrat néixer allà se'ls ha tractat com a ciutadans de segona.
Ningú no tornarà la vida al senyor George Floyd, ningú no podrà reparar amb tots els diners del món la falta que els hi fa a la seua família i a la seua comunitat. Però espero, que si més no, hi haja pogut obrir una miqueta la consciència en aquells que pel simple fet de ser negre ja el miraven diferent.