Aquesta setmana s’ha fet viral un tweet de Joan Mangues on posava de manifest que s’ha de parlar sobre la salut mental del jovent. Les classes online, el confinament de caps de setmana o perimetral, els espais d’oci i d’esport tancats fan que la vida social dels joves s'haja trencat, i no solament això, sinó que les nostres expectatives de futur han quedat en no res, que no és res nou però sí que ha incrementat la incertesa i els desànims.
Però que a la vegada no sabem on podem buscar el nostre futur, perquè en un context sense pandèmia l’opció seria emigrar cap al nord i ser cambrers en un restaurant de Londres, o fer d’ “AuPair” als Estats Units; ara en canvi, aquesta opció està del tot descartada.
Hi ha qui diu que s’han d’enviar missatges en positiu i incentivar els joves a ser “entrepreneurs” i molts altres anglicismes que el que pretenen és mostrar un futur més esperançador i més bonic. Però la realitat és aquesta, no ens mereixem el futur que ens ve i molt menys deixar de lluitar per un futur millor, ho haurem de fer perquè no hi ha cap alternativa factible, però el mentrestant és el que ens té angoixats i angoixades.
L’única sort que tenim són els moments de cures i les noves dinàmiques socials que ens permeten tindre espais de confort o tranquil·litat i que ara ens els han tret sota el paraigües del bé comú.
Som la generació que ho hem fet tot molt bé: hem estudiat, hem fet voluntariat, hem estat als carrers quan veiem les injustícies d'este sistema. Però som també la generació que viurem pitjor que els nostres pares i mares. Els milenials i els centenials som els que hem crescut amb les pantalles i els que sabem perfectament on buscar la informació que volem saber.De la salut mental del jovent també n'haurem de parlar. Perquè la combinació de fer classes online, confinament de cap de setmana, centres esportius tancats, perspectives laborals nefastes i vida social reduïda a pràcticament res, en quedarem tocats
— Joan Mangues (@jmangues) October 29, 2020
Però que a la vegada no sabem on podem buscar el nostre futur, perquè en un context sense pandèmia l’opció seria emigrar cap al nord i ser cambrers en un restaurant de Londres, o fer d’ “AuPair” als Estats Units; ara en canvi, aquesta opció està del tot descartada.
Hi ha qui diu que s’han d’enviar missatges en positiu i incentivar els joves a ser “entrepreneurs” i molts altres anglicismes que el que pretenen és mostrar un futur més esperançador i més bonic. Però la realitat és aquesta, no ens mereixem el futur que ens ve i molt menys deixar de lluitar per un futur millor, ho haurem de fer perquè no hi ha cap alternativa factible, però el mentrestant és el que ens té angoixats i angoixades.
L’única sort que tenim són els moments de cures i les noves dinàmiques socials que ens permeten tindre espais de confort o tranquil·litat i que ara ens els han tret sota el paraigües del bé comú.