Si Madrid havia de ser la tomba del feixisme, Tinder serà la tomba del sentir-se sol. Però Madrid va caure. I els diumenges per la tarde, la capitalitat de la soledat té una flameta per bandera.
Alguns direu que barrejo «xurras con merinas»; alguns encara escolten «xurros con melindros». Anava a parlar de la soledat, però Sol, Catalunya i les places del país s'han aixecat en dignitat. Los estudiants francesos s'han aixecat en guerra i, a estones, jo també voldria fotre una bona coça als antiavalots. Si defenses el capital, has escollit el bàndol perdedor. Però seguixo escoltant gent profundament estúpida defensant los rics, los tenidors voltors que aprofitaran les misèries alienes per acumular un poc més de capital.
El feixisme avança dia rere dia cap a les eleccions i la pandèmia de soledat, alimentada pel sistema capitalista, enllamborda el camí. Creieu que Tinder funcionaria en un món on sentir-se sol no fos una epidèmia? O que el feixisme podria avançar de la mateixa manera sense aquesta epidèmia? Alguns, fa uns anys, deien allò d'«es el mercado». Encara no sabeu que és una estafa dels de dalt? Que no hi ha lliure mercat, que no hi ha gent que se fa rica només en esforç i que ni tu ni jo superarem fàcilment esta misèria tan meravellosa en la qual vivim?
Quan sereu conscients que sou pobres però dignes? Que en la pobresa no hi ha menys dignitat que en la riquesa i que el concepte moral dels rics és una estafa tan ben creada que tenim l'aporofòbia penjant del cor i estrenyent, per si els nostres fills o natros mateixos semblem que no tenim. HÒSTIA! A ningú li fa temor no ser. Lo ser, ben tancadet i amagadet, però el tenir fins a les celles, com el consumir. Esta última frase te l'estic cridant i en cara de mala hòstia.
S'apropen eleccions i, si tens xarxes i les uses políticament, possiblement reps a diari un bombardeig d'estupidesa. També pot ser que rebis un bombardeig d'estupidesa sense mirar res de política. El que és probable és que, si ets a les xarxes, rebràs més estupidesa que material interessant, per molt que tingues un algoritme exquisit.
Estem sols i atemorits, les estructures tradicionals estan desdibuixadíssimes i els diumenges per la tarde són una daga al cor de la lluita contra l'ansietat. El dia a dia mos atropella i jo, que estic aquí reflexionant i sense fills, encara puc dedicar un temps a pensar en qüestions com què votaré i per què. Però tu, que estàs llegint això, que possiblement ets una mica menys llest, que tens una feina de 40 hores setmanals, fills i deutes, potser acabes dixant la decisió de què votaràs per a última hora. No perquè sigues menys capaç de pensar, sinó perquè, entre treballar, criar i sobreviure, potser ja no te queda ni temps per fer-ho. Però esta hora arribarà i, si no fas campanya contra el fatxa, el fatxa arribarà al poder.
Només hi ha un fatxa bo: el condemnat al silenci per la vergonya de dir el que pensa. Hòstia, Marc, però i la tolerància i el dret d'expressió? Finestra d'Overton i paradoxa de Popper. Veritat que fa un paràgraf t'he dit que eres menys llest? Ara entens per què? Perquè t'he d'explicar un altre cop què és la paradoxa de Popper sobre la tolerància i això de la finestra d'Overton. Que no me faré el llest, perquè, com la majoria que no hem estudiat comunicació o màrqueting, esta última l'he après per una sèrie francesa. Però almenys l'he après.
A per la cosa: la paradoxa és senzilla. Si som tolerants en tot, aquells que són intolerants poden acabar imposant la seua intolerància. Per tant, no podem ser tolerants en tot i hem d'escollir en què ho som. I llavors no som universalment tolerants, però és que hi ha discursos que no podem tolerar que s'escolten enlloc. I és tan senzill com que atempten contra els drets humans. I hòstia, si he de venir a dir-te que allò que atempta contra els drets humans és un perill, llavors ja no sé què estàs fent llegint un reaccionari d'extrema esquerra. I abans que me vingues en la llibertat d'expressió, una cosa és tindre dret a parlar i una altra que haguem de normalitzar qualsevol barbaritat que súrtigue de la boca d’algún fatxa.
La finestra d'Overton te la copio del Google, que me fa peresa explicar-la: és un concepte de comunicació política i sociologia que descriu el rang d'idees, opinions o polítiques que una societat considera acceptables en un moment determinat. És a dir, que hi havia idees, com les del feixisme, que fa vint anys eren de flipats de la ultradreta i gentola friqui, mentre que ara qualsevol adolescent estúpid amb mòbil pot caure en una amalgama de neofeixisme orwellià en los deu minuts que van dels gols de Lamine en la Roja, passant pel Chiringuito, Ubieto i, finalment, la masclosfera més infecta i incel (celibat involuntari: homes que no follen, suquen, aspenten i fan la culpa a les dones). Si no entens lo que estic dient, llegeix, busca al diccionari i comença a pensar per tu mateix.
I ara que t'he explicat tot el que t'he explicat, comences a vore per on van los trets o ets ja un cadàver intel·lectual?
La soledat mos porta al mòbil, a la tauleta de llum que mos salva de la soledat i dels mals Domenges. D'aquí que l'algoritme faigue de les seues i, si ets un tio jove d'entre 18 i 39 anys, acabes veient tios similars a tu. D'aquí a acabar veient feixistes dient tonteries n'hi ha molt poc. I jo no soc exemple de res, i menys encara de l’home regular, no per extraordinari sinó per raret, però fins i tot jo arribo a aquests continguts. No vull imaginar-me els meus alumnes, que encara estan desenvolupant la capacitat crítica, o tantíssima gent que no pensa per si mateixa. Perquè, per a molts, pensar i situar-se al món és un deliri. I apareix allò de sempre: si sempre manen los mateixos, si faran el que voldran, si total, per a què he d'anar a votar?
Però aquí hi ha una cosa que me sembla encara més perillosa. La soledat no mos porta només a consumir continguts, sinó també a buscar una comunitat. Algú que mos escolte, que mos digue que tenim raó, que mos explique per què les coses mos van malament i, sobretot, que mos assenyale un culpable. I mentre uns mos venen subscripcions, altres mos venen enemics. Fan negoci amb la nostra necessitat de sentir-mos estimats i els atres amb la nostra necessitat de pertinença. I massa vegades són exactament los mateixos.
Perquè potser el problema no és només que el feixisme sap aprofitar-se de la soledat, sinó que l'esquerra ha dixat perdre massa espais on la gent podia dixar d'estar sola. On són los ateneus, les associacions, los sindicats, les places plenes (ara sí) i les comunitats? Potser no n'hi ha prou a dir-li a la gent què ha de votar. Potser també hauríem de tornar a construir llocs on trobar-mos, estimar-mos i defensar-mos.
Hòstia bendita, espavileu i penseu! Penseu i llegiu! Dediqueu un ratet a reflexionar per vatros mateixos: lo pobres que som, lo molt que necessitem los serveis públics, les vegades que intenteu no pagar impostos i, sobretot, que els fatxes mai pensaran en natros. Los de l'esquerra de veritat, l'esquerra esquerra, aquella esquerra que dieu que fa aulor, que és poc sexy, que avorrix en discursos i que porta rastes, esta esquerra és l'única que posarà el cos per defensar-mos a natros los pobres, los poca-roba.
Però potser també és hora de dixar de buscar la solució a la soledat només dins d'una pantalla. De tornar a les places, de tornar a les associacions, de tornar a trobar-mos i de recordar que la dignitat no se compra, que la comunitat no se descarrega i que els drets se guanyen a cops, a cops contra el capital que no vol soltar ni un ral.
Perquè Madrid va caure, sí. Però no va ser per falta de gent disposada a defensar-la. (I que jo indepe m’haigue de vore citant Madrid.) Però els diumenges per la tarde, quan la flameta de Tinder torne a il·luminar la capitalitat de la soledat, recordeu que hi ha una altra manera d'encendre una flama. I que potser, en lloc de passar el dit per una pantalla, hauríem de tornar a aixecar el puny al costat d'algú. Qui sap si estos punys se poden convertir en dos mans que s’abracen.