El sector porcí de la UE farà menys producció. La previsió que tenen a curt termini des de la Comissió Europea és el d’una caiguda de l'1% de producció de carn, passant de 21,98 milions de tones de l’any 2025 a 21,76 milions de tones projectades per al 2026 i totes les exportacions a la baixa, amb el consum del ciutadà estabilitzat en 32,6 kg per unitat. La UE manté la seua autosuficiència superior al 115%, confirmant que produeix de forma sistemàtica més carn de porcí de la que consumeix. Amb tot, el capítol comercial és el que pitjor perspectiva té. Les exportacions de porcí que varen arribar als 4,9 milions de tones el 2020 continuen amb el seu ajustament, bàsicament propiciat per la demanda de la Xina; el 2024 es va tancar en 2,94 milions de tones, el 2025 es va recuperar poc fins als 2,98 i la previsió per aquest any apunta a un nou descens fins als 2,89 milions de tones.

La Comissió Europea, veient aquestes xifres, fa un advertiment dient que els preus elevats i un entorn econòmic molt feble, podrien reduir la competitivitat del producte en els mercats internacionals. Sembla, però, que es mantindria el balanç positiu comercial tot i l'entorn a la baixa. El porcí és un sector clau dins l'activitat agrària catalana. Catalunya és un país de molts porcs; aquest es consolida com el primer sector ramader del país amb una aportació de 2.258,39 milions d'euros al 2025, que representa el 55,87% de la producció ramadera i el 34,09% del conjunt de la branca agrària. Encara que el nombre d'explotacions porcines té una lleugera tendència a la baixa entre el 2015 i el 2026, menys del 6,3%, per situar-se en 5.242 explotacions. Per contra, el cens de bestiar augmenta un 7,8% en el mateix període augmentant fins als 8,19 milions de caps el 2025 amb una gran concentració territorial a Lleida que agrupa el 58% de la cabana; la resta estan entre la Garrotxa, la Selva i Osona. Menys explotacions porcines i més porcs que es reparteixen entre les instal·lacions existents; aquesta dada ens porta a l’opacitat del sector. El febrer del 2018 va haver-hi una denúncia filmada del programa de Salvados «Stranger Pigs». En la cinta es veia una granja porcina de Múrcia, propietat dels germans Carrasco, que venien la carn a l'empresa el Pozo, i on es veien porcs deformats per hèrnies i bonys gegants, greus úlceres infectades, canibalisme, animals morts entre els vius. Aquesta situació va tenir conseqüències internacionals per l'empresa el Pozo perquè el mercat belga va rebutjar tots els seus productes. La pregunta és òbvia, aquesta empresa no fiscalitza la carn que compra?. L'opacitat és contraproduent per als negocis perquè amaga el que és dolent que repercuteix en els consumidors.

La indústria vinculada a aquest sector a Catalunya es concentra principalment a les comarques d'Osona, la Garrotxa i la Selva on hi ha 144 establiments dedicats principalment al sacrifici i especejament de carn de porcí, concentra, així, el 40,7% del sacrifici de porcí de tot l'estat liderant clarament aquesta activitat.

Menys granges i més porcs reobre el debat del model agroindustrial a Catalunya després de la pesta porcina africana. El nombre d'animals per granja, en més de 30 unitats, fet que predisposa al maltractament dels animals; també ho fan les instal·lacions en mal estat. Sembla que les inspeccions són mínimes en aquest sector.

L'última dècada el nombre de porcs ha passat de 6,8 milions a 7,9 milions, un creixement del 15%, mentre el nombre d'explotacions s'ha reduït més d'un 5% passant de 5.566 a 5.267. Els censos agraris d'Idescat i l'INE ens diuen que hem passat de tenir 2,6 milions de porcs en vint mil granges (124 caps per explotació) a 8,12 milions en tan sols 4.435 explotacions (1.847 caps per explotació). Aquesta expansió va acompanyada d'un model d'integració, una fórmula de negoci per repartir costos i beneficis entre propietaris dels animals, propietaris de les granges, proveïdors de serveis i recursos naturals i els cuidadors de les granges; és una fórmula d'èxit i s'han repartit el risc en moments de crisi greus de preus. Model titllat per alguns com la Uberització del sector i que s'allunya del funcionament tradicional posant en el joc a diferents actors, advertint que es tracta d'un model agroindustrial fràgil.

En aquest model, els ramaders ja no són propietaris dels seus porcs, es converteixen en assalariats de les grans empreses i el cas és que, a Catalunya, més del 80% dels ramaders operen en aquest model integrat només en 5 empreses a tot el país; un model no té res de sostenible.

Cal que el petit ramader tradicional es pose a treballar en un model alternatiu que li permeta operar en condicions dignes i una de les claus per assolir-ho són els escorxadors de propietat municipal que han anat desapareixent, quedant-ne únicament 42 de titularitat pública a tot el país. Sense aquests escorxadors els ramaders que han fet l’aposta pel porc ecològic, com a alternativa a les grans companyies, o com a producció de proximitat, redueixen les seues possibilitats a zero.

Segons el professor de la UB Pere Castell, el creixement de la indústria en general respon a l'expansió de les economies d'escala. Per una banda, les internes, amb processos d'automatització que han facilitat la substitució de la mà d'obra per abaratir costos. I per l'altra les economies d'escala externes, la clusterització (que totes les fases de la cadena de producció de l'activitat estiguen concentrades en pocs llocs) que ha portat a un increment de la dimensió mitjana de les granges que estan produint molt més a uns costos més baixos i amb uns impactes més alts. El teixit empresarial del sector porcí es compon de 200 empreses integradores que gestionen el 81% de les explotacions i els petits productors independents que tenen el 19% restant; com en altres sectors les grans companyies ho dominen tot, feina mal pagada, moltes hores pels assalariats i els articles comercialitzats amb els preus que imposen perquè controlen tot el sector.

La indústria porcina a Catalunya està completament globalitzada. Exportem més del 65% de la carn que produïm i per produir-la, necessitem importar pinso perquè amb el que fem a casa no en tenim prou. El problema és evident: importem el pinso i exportem la carn, però la merda es queda aquí, juntament amb les plantes de biogàs o compostatge per reciclar tots els residus que deixa el sector. Cal recordar que cada quilo de metà escalfa l'atmosfera 80 vegades més que el CO₂ i que les granges catalanes generen cada any ni més ni menys que quaranta mil tones de metà.

També és nefast, per al clima i la salut humana, l'amoníac; segons dades de l'Agència Catalana de l’Aigua, a Catalunya tenim el 46% de les aigües subterrànies contaminades pels nitrats provinents dels fertilitzants dels purins que es llencen a terra mentre totes les administracions fan els ulls grossos quan en un mateix sòl s'hi llencen purins procedents de dues o més explotacions. Tal com està organitzat el sector només es podrà mantenir augmentant les exportacions internacionals, un àmbit on només poden sobreviure les grans empreses, que són les úniques que poden fer front a les fluctuacions del mercat.

El sector està en mans del mercat internacional i la gent local no té diners ni estratègies per reduir l'impacte d'aquestes granges sobre les quals no tenen cap capacitat d'influència. Aquesta indústria no està assumint els seus impactes ambientals, que són greus, sobre el subministrament d'aigua potable. Només a Catalunya, 142 municipis tenen problemes amb l'aigua potable, essent la segona comunitat en contaminació per nitrats i les poblacions. És molt urgent apostar per una ramaderia de qualitat, respectuosa amb les persones i l'entorn, posant fre als megaprojectes que estan destruint l'ocupació, el medi ambient i el medi rural produint molts impactes procedents d'aquests megaprojectes.

El sector carni de Catalunya, segons informes oficials, va emetre 20,5 milions de tones de diòxid de carboni que suposa el 30% de l'estat espanyol; som els que més contribuïm al canvi climàtic. Cal un replantejament de tot el sector, la seguretat animal, la contaminació o els residus i el que si cal de forma prioritària és controlar els megaprojectes, tornar al que és tradicional i a la proximitat per ser més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient, fent una reestructuració d'un sector que a hores d'ara està molt deteriorat. Reflexionem-hi.