Iniciem el camí cap a la primavera i ja comencem a sortir de la letargia del llarg l'hivern. Al meu humil parer, és una de les coses bones que té l'arribada del març, però no l'única, puix que per a mi la data més important marcada al calendari és el dia 1 d'aquest tan esperat mes, ja que se celebra el Dia Internacional de la Cadira de Rodes.
Al "capacitisme" i a les persones que miren les cadires de rodes amb estigma, aquelles que diuen que "jo no vull veurem o acabar en una cadira de rodes" se sorprendran quan sentin dir que celebrem aquesta cita internacional, pel fet que tenen un desconeixement molt gran del que representen les nostres cadires per a nosaltres i l'impacte positiu que tenen a les nostres vides.
Jo sempre intento que les persones del meu entorn no es dirigeixin a la cadira propulsada a través d'un joystick com a cadira elèctrica, ja que sembla que la persona que n'és usuària d'aquest tipus de material de suport l'hagin condemnat a una cadena perpètua i amb la seva fatal consecució. Prefereixo, i així ho faig saber, que anomenin aquestes com a cadira electrònica. D'aquesta manera li llevem una mica d'estigma a les nostres estimades companyes, les quals no es condemnen, tot el contrari, ens donen llibertat per fer tot allò que ens permeten les poblacions on residim i que moltes vegades -per manca de complir amb el concepte d'accessibilitat universal i disseny per a tothom- ens nega drets tan bàsics com l'ensenyament, l'habitatge, el transport públic, etc.
Reprenen el fil del "capacitisme", alguns dels països del nord d'Europa veuen amb normalitat que una persona utilitzi qualsevol classe de material de suport -cadires de rodes del tipus que siguin, escúters, tricicles, etc.- per dotar d'autonomia la seva vida. Tot el contrari del que passa aquí!
Un clar exemple és el d'una amiga i companya d'entitat que va canviar les crosses per una cadira de rodes manual. A aquesta li va acoblar un manillar electrònic per propulsar-la i d'aquesta manera no haver de fer esforços innecessaris. I sempre comentà lo sorpresa que es va quedar quan la gent pel carrer li preguntava: és que has empitjorat de lo teu? I quan ella responia que no, que ara estava millor que mai, i que havia guanyat en autonomia i en qualitat de vida, la persona que rebia aquesta informació es quedava a quadres i se sorprenia moltíssim. Com pot ser que una persona que ha passat de moure's bífidament -amb tot l'esforç i sacrifici del món- ara ho fes des d'una cadira de rodes? I, contestes allò! Doncs sí!
Amb les nostres cadires de rodes hem guanyat en autonomia i qualitat de vida i és per aquests motius i d'altres que no hi caben en aquest article, que celebrem l'1 de març, el Dia Internacional de la Cadira de Rodes. I, com he dit al títol, li agraeixo moltíssim a la meva estimada cadira de rodes les nostres rodades, ja que sense ella m'hauria perdut un munt de coses i les que em quedarien per perdre.
Al "capacitisme" i a les persones que miren les cadires de rodes amb estigma, aquelles que diuen que "jo no vull veurem o acabar en una cadira de rodes" se sorprendran quan sentin dir que celebrem aquesta cita internacional, pel fet que tenen un desconeixement molt gran del que representen les nostres cadires per a nosaltres i l'impacte positiu que tenen a les nostres vides.
Jo sempre intento que les persones del meu entorn no es dirigeixin a la cadira propulsada a través d'un joystick com a cadira elèctrica, ja que sembla que la persona que n'és usuària d'aquest tipus de material de suport l'hagin condemnat a una cadena perpètua i amb la seva fatal consecució. Prefereixo, i així ho faig saber, que anomenin aquestes com a cadira electrònica. D'aquesta manera li llevem una mica d'estigma a les nostres estimades companyes, les quals no es condemnen, tot el contrari, ens donen llibertat per fer tot allò que ens permeten les poblacions on residim i que moltes vegades -per manca de complir amb el concepte d'accessibilitat universal i disseny per a tothom- ens nega drets tan bàsics com l'ensenyament, l'habitatge, el transport públic, etc.
Reprenen el fil del "capacitisme", alguns dels països del nord d'Europa veuen amb normalitat que una persona utilitzi qualsevol classe de material de suport -cadires de rodes del tipus que siguin, escúters, tricicles, etc.- per dotar d'autonomia la seva vida. Tot el contrari del que passa aquí!
Un clar exemple és el d'una amiga i companya d'entitat que va canviar les crosses per una cadira de rodes manual. A aquesta li va acoblar un manillar electrònic per propulsar-la i d'aquesta manera no haver de fer esforços innecessaris. I sempre comentà lo sorpresa que es va quedar quan la gent pel carrer li preguntava: és que has empitjorat de lo teu? I quan ella responia que no, que ara estava millor que mai, i que havia guanyat en autonomia i en qualitat de vida, la persona que rebia aquesta informació es quedava a quadres i se sorprenia moltíssim. Com pot ser que una persona que ha passat de moure's bífidament -amb tot l'esforç i sacrifici del món- ara ho fes des d'una cadira de rodes? I, contestes allò! Doncs sí!
Amb les nostres cadires de rodes hem guanyat en autonomia i qualitat de vida i és per aquests motius i d'altres que no hi caben en aquest article, que celebrem l'1 de març, el Dia Internacional de la Cadira de Rodes. I, com he dit al títol, li agraeixo moltíssim a la meva estimada cadira de rodes les nostres rodades, ja que sense ella m'hauria perdut un munt de coses i les que em quedarien per perdre.