Fa uns sis anys que en Nicholas Samaras, fotògraf especialitzat en imatges subaquàtiques li va realitzar una sessió fotogràfica a l'Antonis Tsapatakis perquè es publiqués un reportatge sobre ell al número 87 de la revista Down Town Magazine Greece.
En Antonis Tsapatakis és un nadador grec amb mobilitat reduïda i usuari de cadira de rodes a conseqüència d'un accident de trànsit que va patir als 18 anys quan circulava en motocicleta.
Les imatges que li va prendre en Nicholas Samaras són visualment molt impactants, ja que es pot veure al nadador dintre d'una piscina dempeus al costat de la cadira de rodes, deixant entreveure que aquest no necessita els seus serveis dintre de l'aigua. Aquestes imatges l'any 2020 -tres anys després de la seva publicació a la revista grega- van ressorgir amb molta més força a les xarxes socials amb el títol "El poder del agua".
Són moltíssimes les vegades que em venen al cap aquestes inèdites imatges quan em trobo dintre de l'aigua de la piscina municipal del meu poble de residència fent els exercicis de manteniment del cos -jo no sóc ni de bon tros un atleta d'elit com és el cas d'en Antonis Tsapatakis, ni molt menys és la meva pretensió-, ja que jo com a moltes persones amb patologies necessitem l'aigua per no acabar atrofiades muscularment.
Dintre d'aquell líquid essencial per a les nostres vides ens podem equiparar a la resta de les persones mortals que són usuàries d'aquell equipament i per una estona no hem de fer ús del nostre material de suport per realitzar moviments dintre de l'aigua. Amb això no vull dir que detestem o estiguem fartes de les nostres companyes de mobilitat com a més d'una persona li pot passar pel cap, ho remarco perquè quedi ben clar. Més aviat gaudim d'una estona en un espai on visualment no existeixen diferències notables entre les persones que hi som allà.
Això no seria possible sense les adaptacions dutes a terme en les instal·lacions (accessos, vestidors, sistema d'entrada i sortida a l'aigua, etc.). Hi ha coses a millorar com passa en molts altres edificis que intenten complir amb el concepte d'Accessibilitat Universal, però en conjunt és un edifici que vetlla per la nostra inclusió i això fa que ens puguem moure amb autonomia i sentir-nos lliures.
Malauradament, aquesta llibertat no la gaudim a molts dels carrers, edificis, establiments i serveis dels nostres municipis per manca d'adaptacions. Poso en relleu els següents tres exemples: el no poder fer ús amb normalitat del transport públic -en aquest tema a vegades, com passa amb els taxis, se'ns nega fer-ne ús per no deixar-nos pujar amb el gos pigall o de servei, els quals estan emparats per llei i tenen accés a quasi qualsevol lloc-, d'entrar a molts edificis siguin públics o privats -em ve al cap el dia que vaig haver de fer-ne ús dels serveis d'una notaria, tot un repte!- o de poder elegir lliurement en quin comerç -incloent els dedicats a la restauració- ens gastem els diners, puix que aquella dita de què "jo em gasto els diners allà on vull", per a nosaltres ens converteix en "jo em gasto els diners allà a on han adaptat l’establiment per a poder entrar i poder elegir la compra o la consumició com a la resta de persones que componen aquesta societat".
En resumits comptes, com a societat hem de ser conscients que la llibertat de la comunitat de persones amb disCapacitat sense adaptacions, no existeix!
En Antonis Tsapatakis és un nadador grec amb mobilitat reduïda i usuari de cadira de rodes a conseqüència d'un accident de trànsit que va patir als 18 anys quan circulava en motocicleta.
Les imatges que li va prendre en Nicholas Samaras són visualment molt impactants, ja que es pot veure al nadador dintre d'una piscina dempeus al costat de la cadira de rodes, deixant entreveure que aquest no necessita els seus serveis dintre de l'aigua. Aquestes imatges l'any 2020 -tres anys després de la seva publicació a la revista grega- van ressorgir amb molta més força a les xarxes socials amb el títol "El poder del agua".
Són moltíssimes les vegades que em venen al cap aquestes inèdites imatges quan em trobo dintre de l'aigua de la piscina municipal del meu poble de residència fent els exercicis de manteniment del cos -jo no sóc ni de bon tros un atleta d'elit com és el cas d'en Antonis Tsapatakis, ni molt menys és la meva pretensió-, ja que jo com a moltes persones amb patologies necessitem l'aigua per no acabar atrofiades muscularment.
Dintre d'aquell líquid essencial per a les nostres vides ens podem equiparar a la resta de les persones mortals que són usuàries d'aquell equipament i per una estona no hem de fer ús del nostre material de suport per realitzar moviments dintre de l'aigua. Amb això no vull dir que detestem o estiguem fartes de les nostres companyes de mobilitat com a més d'una persona li pot passar pel cap, ho remarco perquè quedi ben clar. Més aviat gaudim d'una estona en un espai on visualment no existeixen diferències notables entre les persones que hi som allà.
Això no seria possible sense les adaptacions dutes a terme en les instal·lacions (accessos, vestidors, sistema d'entrada i sortida a l'aigua, etc.). Hi ha coses a millorar com passa en molts altres edificis que intenten complir amb el concepte d'Accessibilitat Universal, però en conjunt és un edifici que vetlla per la nostra inclusió i això fa que ens puguem moure amb autonomia i sentir-nos lliures.
Malauradament, aquesta llibertat no la gaudim a molts dels carrers, edificis, establiments i serveis dels nostres municipis per manca d'adaptacions. Poso en relleu els següents tres exemples: el no poder fer ús amb normalitat del transport públic -en aquest tema a vegades, com passa amb els taxis, se'ns nega fer-ne ús per no deixar-nos pujar amb el gos pigall o de servei, els quals estan emparats per llei i tenen accés a quasi qualsevol lloc-, d'entrar a molts edificis siguin públics o privats -em ve al cap el dia que vaig haver de fer-ne ús dels serveis d'una notaria, tot un repte!- o de poder elegir lliurement en quin comerç -incloent els dedicats a la restauració- ens gastem els diners, puix que aquella dita de què "jo em gasto els diners allà on vull", per a nosaltres ens converteix en "jo em gasto els diners allà a on han adaptat l’establiment per a poder entrar i poder elegir la compra o la consumició com a la resta de persones que componen aquesta societat".
En resumits comptes, com a societat hem de ser conscients que la llibertat de la comunitat de persones amb disCapacitat sense adaptacions, no existeix!