Ja fa més de deu anys que la meva forma de desplaçar-me pels municipis d'aquest món és molt diferent de la que jo estava acostumat. Abans ho feia de forma bípeda i ara ho faig amb la meva estimada i incansable cadira de rodes. Moltes de vosaltres pensareu que amb el canvi de la manera de desplaçar-me pel món, el pitjor per a mi -i per a qualsevol altra persona- seria el fet de fer ús d'una cadira de rodes -quedar-se en una cadira de rodes, com col·loquialment es diu- per realitzar els meus desplaçaments quotidians. Però no va ser així, ja que pel camí vaig perdre moltes més coses significatives que la bipedestació, i la més rellevant va ser-hi, la pèrdua de la condició humana!
I així, és com vaig passar de ser una persona que tenia tots els meus drets inalterats -i que sense saber-ho era part d'un sistema existent d'opressió com és el de la interseccionalitat- a la pèrdua de la condició humana. Amb la conseqüència i pèrdua de categoria, passant a ser-hi una ciutadana de tercera, quarta o quinta categoria -vés a saber en quina categoria em trobo avui dia, puix que cada dia ho tinc menys clar- i ser a l'altra part del sistema opressor de la interseccionalitat, l'oprimida.
Hi haurà moltíssima gent que en llegir les línies de dalt pensi que sóc una mica exagerat i victimista. Però això està molt lluny de la realitat i trobo, que tothom té clar, que cada una de nosaltres percep i veu la vida de forma diferent i sobretot, això està condicionat per la manera que ens toca viure-la.
Per intentar explicar-me millor, poso uns exemples que crec que són molt aclaridors i d'aquesta manera podreu llegir el que ens toca viure en situacions molt quotidianes i podreu valorar en primera persona si sóc o no exagerat: Imagineu-vos que sou una persona usuària de cadira de rodes i una tarda en aquesta època de l'any sortiu a passejar en companyia per la vostra població. De sobte veieu un aparador d'una botiga on hi ha productes que us interessen i us fan falta, i per això decidiu entra-hi. Aneu fins a la porta i allà us trobeu que no podeu accedir a l'establiment per manca d'adaptacions. Així que mentre la vostra parella de passeig entra al local a tu et toca quedar-te al carrer. Dones un cop d'ull a l'entorn i et trobes amb la mirada d'un ésser caní, al qual la seva companya de passeig ha decidit lligar-lo a un fanal perquè té prohibida l'entrada al mateix establiment on a tu tampoc et deixen entrar i se't queda mirant com dient: a tu també t'han abandonat!
Passada aquesta experiència canina, continueu el vostre trajecte i arriba l'hora de prendre alguna cosa, un acte que faràs a uns dels establiments del gremi de la restauració del vostre municipi. El ventall de locals accessibles d'aquest tipus, no és que es pugui dir que és massa generós. Així que no te'n queda una altra que "acomodar-te" a la terrassa -aquelles que gràcies a la permissivitat dels consistoris que haurien de vetllar pels nostres drets, incompleixen les normatives d'accessibilitat universal i envaeixen les nostres vies públiques al seu gust-, una zona que -arran de la llei antitabac- ha estat "ideada" per la comunitat de fumadors. Abans que arribi la persona que us ha d'atendre, i sent sabedor que no podràs fer ús de l'excusat, et toca calcular l'estona que teniu pensat que duri en temps i trajecte la passejada per fer la teva comanda i poder arribar a la teva llar per buidar la consumició. Puix que aquí tampoc podràs accedir a l'establiment -com ja t'ha passat a l'altra botiga- a fer ús d'ell i evacuar la bufeta com qualsevol altra persona. Com és una tarda d'hivern acabarem demanant alguna cosa molt calenteta, per poder entrar en calor, ja que les compres que hem anat fent pel camí les hem fet a temperatura ambient. També has de tenir en compte que altres tipus de beguda et faran venir ganes d'utilitzar el lavabo de l'establiment. I com no, acabarem ben fumades, pel fet que estem a la zona de fumadores, però a diferència d'elles nosaltres no podem escollir fer la consumició a dintre del local i fumar la cigarreta a la terrassa. Un bon fermall per tancar la nostra passejada!
I, no vull entrar en detalls dels maldecaps que et suposa si un dissabte decideixes sortir amb colla, per exemple, anar al teatre i després a sopar fora de casa -condicionant la sortida al cent per cent a la resta de persones-, si vols fer una escapada de cap de setmana amb la teva parella o tens pensat anar de vacances. Llavors, has de dedicar moltíssimes hores a planificar totes aquestes i mai et sortirà com esperaves, ja que les adaptacions estan plenes d'interpretacions per part d'aquelles persones que les executen i no sempre és que siguin les més adients.
Amb tot això sobre el paper, vaig arribar a la conclusió que aquelles barreres que ens discriminen són més les mentals que no les arquitectòniques. Perquè aquestes últimes se solucionen amb voluntat. Però les mentals és picar molta pedra, puix que a la nostra comunitat ens concep com una cosa a protegir i no a incloure en la societat. I, moltes vegades com una càrrega econòmica per a la resta de la societat.
Són tots aquests els motius, que ja fa un temps, em van fer prendre la decisió de dedicar-me a defensar els drets de les persones amb diversitat funcional (disCapacitat) i enguany es complirà una dècada d'aquesta decisió. I, fent una reflexió en veu alta, em trobo que malauradament des d'aleshores molta cosa no ha canviat. Encara més, crec fermament que amb la crisi humanitària que vam patir l'any 2020 hem tingut un retrocés de drets i a molts estaments tan públics com privats aquesta crisi els serveix d'excusa per continuar discriminant la nostra comunitat.
L'any 2011, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va treure l'Informe Mundial Sobre la disCapacitat d'on va sorgir la frase següent: "La disCapacitat forma part de la condició humana", amb la qual volien fer entendre a la població que cap persona està exempta del fet que li sobrevingués una disCapacitat. Com ens podem imaginar, aquesta frase es va fer cèlebre a la comunitat de persones amb diversitat funcional (disCapacitat) i crida moltíssim l'atenció la contradicció que en aquest estat quan et sobrevé una disCapacitat et facin perdre aquesta condició, la humana.
I així, és com vaig passar de ser una persona que tenia tots els meus drets inalterats -i que sense saber-ho era part d'un sistema existent d'opressió com és el de la interseccionalitat- a la pèrdua de la condició humana. Amb la conseqüència i pèrdua de categoria, passant a ser-hi una ciutadana de tercera, quarta o quinta categoria -vés a saber en quina categoria em trobo avui dia, puix que cada dia ho tinc menys clar- i ser a l'altra part del sistema opressor de la interseccionalitat, l'oprimida.
Hi haurà moltíssima gent que en llegir les línies de dalt pensi que sóc una mica exagerat i victimista. Però això està molt lluny de la realitat i trobo, que tothom té clar, que cada una de nosaltres percep i veu la vida de forma diferent i sobretot, això està condicionat per la manera que ens toca viure-la.
Per intentar explicar-me millor, poso uns exemples que crec que són molt aclaridors i d'aquesta manera podreu llegir el que ens toca viure en situacions molt quotidianes i podreu valorar en primera persona si sóc o no exagerat: Imagineu-vos que sou una persona usuària de cadira de rodes i una tarda en aquesta època de l'any sortiu a passejar en companyia per la vostra població. De sobte veieu un aparador d'una botiga on hi ha productes que us interessen i us fan falta, i per això decidiu entra-hi. Aneu fins a la porta i allà us trobeu que no podeu accedir a l'establiment per manca d'adaptacions. Així que mentre la vostra parella de passeig entra al local a tu et toca quedar-te al carrer. Dones un cop d'ull a l'entorn i et trobes amb la mirada d'un ésser caní, al qual la seva companya de passeig ha decidit lligar-lo a un fanal perquè té prohibida l'entrada al mateix establiment on a tu tampoc et deixen entrar i se't queda mirant com dient: a tu també t'han abandonat!
Passada aquesta experiència canina, continueu el vostre trajecte i arriba l'hora de prendre alguna cosa, un acte que faràs a uns dels establiments del gremi de la restauració del vostre municipi. El ventall de locals accessibles d'aquest tipus, no és que es pugui dir que és massa generós. Així que no te'n queda una altra que "acomodar-te" a la terrassa -aquelles que gràcies a la permissivitat dels consistoris que haurien de vetllar pels nostres drets, incompleixen les normatives d'accessibilitat universal i envaeixen les nostres vies públiques al seu gust-, una zona que -arran de la llei antitabac- ha estat "ideada" per la comunitat de fumadors. Abans que arribi la persona que us ha d'atendre, i sent sabedor que no podràs fer ús de l'excusat, et toca calcular l'estona que teniu pensat que duri en temps i trajecte la passejada per fer la teva comanda i poder arribar a la teva llar per buidar la consumició. Puix que aquí tampoc podràs accedir a l'establiment -com ja t'ha passat a l'altra botiga- a fer ús d'ell i evacuar la bufeta com qualsevol altra persona. Com és una tarda d'hivern acabarem demanant alguna cosa molt calenteta, per poder entrar en calor, ja que les compres que hem anat fent pel camí les hem fet a temperatura ambient. També has de tenir en compte que altres tipus de beguda et faran venir ganes d'utilitzar el lavabo de l'establiment. I com no, acabarem ben fumades, pel fet que estem a la zona de fumadores, però a diferència d'elles nosaltres no podem escollir fer la consumició a dintre del local i fumar la cigarreta a la terrassa. Un bon fermall per tancar la nostra passejada!
I, no vull entrar en detalls dels maldecaps que et suposa si un dissabte decideixes sortir amb colla, per exemple, anar al teatre i després a sopar fora de casa -condicionant la sortida al cent per cent a la resta de persones-, si vols fer una escapada de cap de setmana amb la teva parella o tens pensat anar de vacances. Llavors, has de dedicar moltíssimes hores a planificar totes aquestes i mai et sortirà com esperaves, ja que les adaptacions estan plenes d'interpretacions per part d'aquelles persones que les executen i no sempre és que siguin les més adients.
Amb tot això sobre el paper, vaig arribar a la conclusió que aquelles barreres que ens discriminen són més les mentals que no les arquitectòniques. Perquè aquestes últimes se solucionen amb voluntat. Però les mentals és picar molta pedra, puix que a la nostra comunitat ens concep com una cosa a protegir i no a incloure en la societat. I, moltes vegades com una càrrega econòmica per a la resta de la societat.
Són tots aquests els motius, que ja fa un temps, em van fer prendre la decisió de dedicar-me a defensar els drets de les persones amb diversitat funcional (disCapacitat) i enguany es complirà una dècada d'aquesta decisió. I, fent una reflexió en veu alta, em trobo que malauradament des d'aleshores molta cosa no ha canviat. Encara més, crec fermament que amb la crisi humanitària que vam patir l'any 2020 hem tingut un retrocés de drets i a molts estaments tan públics com privats aquesta crisi els serveix d'excusa per continuar discriminant la nostra comunitat.
L'any 2011, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va treure l'Informe Mundial Sobre la disCapacitat d'on va sorgir la frase següent: "La disCapacitat forma part de la condició humana", amb la qual volien fer entendre a la població que cap persona està exempta del fet que li sobrevingués una disCapacitat. Com ens podem imaginar, aquesta frase es va fer cèlebre a la comunitat de persones amb diversitat funcional (disCapacitat) i crida moltíssim l'atenció la contradicció que en aquest estat quan et sobrevé una disCapacitat et facin perdre aquesta condició, la humana.