A finals del mes de maig, a l'auditori de la Ràpita es va portar a terme la conferència titulada "El límit te'l poses tu". L'Àlex Roca -aquesta persona té un grau sever de disCapacitat- va ser-hi el ponent, com també és l'autor del llibre que porta el mateix títol. Des del meu humil punt de vista, trobo que aquest no és un títol del tot encertat ni per a la conferència ni pel llibre, ja que pot arribar a distorsionar la nostra realitat a les persones que no en formen part de la selecta comunitat de la disCapacitat (diversitat funcional). Pel que he anat observant, la majoria de les seguidores de les seves xarxes socials, així com les assistents a les seves conferències són persones sense disCapacitat que s'acaben impregnant del "capacitisme" que allà es desprèn.
No vull ofendre a cap persona, però aquests tipus de xous acaba tirant per terra tota la feina que van fent les entitats del territori i de la resta del país envers els drets de les persones amb disCapacitat. I si no, ens poden fer la següent pregunta: A les adolescents de les nostres poblacions que no han pogut cursar els estudis de secundària perquè els centres d'estudis no estan adaptats o l'administració pública no els posa els suficients suports per fer-lo, li diem que això els passa perquè "El límit te'l poses tu"? Podria posar mil-i-un exemples com aquest, però trobo que aquest ja és bastant aclaridor.
L'Àlex és un clar exemple de fet que les persones amb disCapacitat (diversitat funcional) hem d'estar tot el dia demostrant la nostra validesa a la resta de societat i com també hem de fer veure que som superheroïnes i invencibles.
Però, escrivint les línies de dalt m'ha vingut al cap una anècdota que escenifica molt fidelment la nostra situació a la societat, i que aprofito l'ocasió per deixar-la escrita per aquí: El 3 de desembre de 2018, des de l'entitat de persones amb diversitat funcional de la Ràpita, vam convidar les representants dels partits polítics que en aquell moment en formaven part del consistori municipal a fer-hi una mena de gimcana per alguns carrers de la població. Així, que vam recollir tot el material de suport (cadires de rodes, escúters, etc.) del que disposàvem a l'entitat i vam fer que per un moment -sense dramatitzar la situació- utilitzessin les sabates que nosaltres fem servir en el nostre dia a dia. Ho vam fer en dues tandes, ja que els nostres recursos són limitats. I, en la segona tanda em va tocar sortir amb el batlle i tres regidores més del municipi. Quan ens trobàvem a la cantonada del carrer Sant Isidre amb Constància va passar la família d'aquest -el batlle- pel seu costat i no el van reconèixer.
Això, ens ve a dir que en aquest món si no ets una persona amb disCapacitat que despertes les ganes de satisfer el "porno inspiracional" -com és el cas de la persona amb el que he obert l'article- de la resta dels mortals, no ets invencible, ets invisible!
No vull ofendre a cap persona, però aquests tipus de xous acaba tirant per terra tota la feina que van fent les entitats del territori i de la resta del país envers els drets de les persones amb disCapacitat. I si no, ens poden fer la següent pregunta: A les adolescents de les nostres poblacions que no han pogut cursar els estudis de secundària perquè els centres d'estudis no estan adaptats o l'administració pública no els posa els suficients suports per fer-lo, li diem que això els passa perquè "El límit te'l poses tu"? Podria posar mil-i-un exemples com aquest, però trobo que aquest ja és bastant aclaridor.
L'Àlex és un clar exemple de fet que les persones amb disCapacitat (diversitat funcional) hem d'estar tot el dia demostrant la nostra validesa a la resta de societat i com també hem de fer veure que som superheroïnes i invencibles.
Però, escrivint les línies de dalt m'ha vingut al cap una anècdota que escenifica molt fidelment la nostra situació a la societat, i que aprofito l'ocasió per deixar-la escrita per aquí: El 3 de desembre de 2018, des de l'entitat de persones amb diversitat funcional de la Ràpita, vam convidar les representants dels partits polítics que en aquell moment en formaven part del consistori municipal a fer-hi una mena de gimcana per alguns carrers de la població. Així, que vam recollir tot el material de suport (cadires de rodes, escúters, etc.) del que disposàvem a l'entitat i vam fer que per un moment -sense dramatitzar la situació- utilitzessin les sabates que nosaltres fem servir en el nostre dia a dia. Ho vam fer en dues tandes, ja que els nostres recursos són limitats. I, en la segona tanda em va tocar sortir amb el batlle i tres regidores més del municipi. Quan ens trobàvem a la cantonada del carrer Sant Isidre amb Constància va passar la família d'aquest -el batlle- pel seu costat i no el van reconèixer.
Això, ens ve a dir que en aquest món si no ets una persona amb disCapacitat que despertes les ganes de satisfer el "porno inspiracional" -com és el cas de la persona amb el que he obert l'article- de la resta dels mortals, no ets invencible, ets invisible!