8 de març

Quan el «regidor» són elles

Cinc dones de la política ebrenca de diferents partits i poblacions exposen, en primera persona, com pateixen el masclisme quotidià

per Sofia Cabanes, Terres de l'Ebre | 8 de març de 2017 a les 07:00 |
D'esquerra a dreta: Carme Navarro (ERC), Mònica Sales (PDeCAT), Dayana Santiago (CUP-AE), Eva Amposta (Entesa pel Pinell de Brai) , Núria Ventura (Socialistes d'Ulldecona)
Aquesta informació es va publicar originalment el 8 de març de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Preguntes suposadament innocents que amaguen estereotips masclistes tan arrelats que poden passar desapercebuts. Paternalisme. Escenes gairebé teatrals per desacreditar-les. Judicis sobre la bellesa i el vestir.  El micromasclisme s'ha definit com una pràctica, legitimada per l’entorn social, de violència contra les dones. Subtil, passa desapercebuda en la vida quotidiana, però perpetua els rols i les actituds masclistes i la desigualtat entre gèneres.

Ser política en un món majoriament d'hómens obliga en ple segle XXI, malauradament, a pagar un peatge en què el preu el marca el gènere. Avui, 8 de març, dia internacional de les dones, ens hem fixat en cinc dones que fan política a les Terres de l'Ebre i que expliquen, en primera persona, com pateixen el masclisme quotidià.



Carme Navarro (ERC), presidenta del Consell Comarcal del Montsià
 

Carme Navarro. Foto: Cedida

 

«Quan se’m va presentar l’oportunitat de dedicar-me a la política, la preocupació d’alguns coneguts era la manca d’atenció que patirien mons fills»

 
Primera tinent d’alcalde d’Alcanar i presidenta del Consell Comarcal del Montsià. Ha estat candidata núm. 3 al Congrés per Tarragona. Empresària del sector de la restauració.
 
La meua generació hem hagut d’aprendre que el significat de la paraula normalitat  va més enllà d’allò que es vivia a casa.  En el meu cas, en l’àmbit familiar, les paraules compartir, col·laborar, distribuir o assumir han estat una constant. Sóc mare de dos fills i els estem educant  en estos valors, intentant que siguen conscients dels deures i drets que tenen com a ciutadans,  sense diferències envers el sexe que tenen.
 
Malauradement, esta normalitat no està encara integrada en la societat. Quan se’m va presentar l’oportunitat de dedicar-me al món de la política local i comarcal,  la gran preocupació d’alguns coneguts es centrà en la manca d’atenció que patirien els meus fills, obviant el paper que el seu pare té en este tema. No crec que a cap regidor, alcalde o conseller se li haja plantejat esta pregunta.
 
Una altra cosa que de vegades m’ha cridat l’atenció i que sovint hi he reflexionat, és el fet que, quan assisteixo a reunions, els homes, entre ells, sempre es saluden donant-se la mà. En canvi, quan han de saludar a la dona es dóna un beset a cada galta. A mi no em molesta, perquè em considero una persona pròxima i m’agrada saludar així. Però reconec que és un fet que em fa reflexionar.
 
He de reconèixer, però, que mai en el meu treball com a regidora m’he sentit qüestionada, ni he sentit rebuig per part de companys o veïns. Al contrari, puc dir que m’he sentit valorada i escoltada.
 
La presència de la dona laboralment i políticament és una realitat, i és necessari que continuem treballant per tal que es valoren les capacitats i habilitats, i no la condició de gènere.  Les dones són una condició necessària per al progrés econòmic i social del Montsià.

 
Mònica Sales de la Cruz, presidenta del PDeCAT a les Terres de l’Ebre
 

Mònica Sales. Foto: Cedida


 «Sovint el meu físic és present quan em presenten algú nou i això m'irrita molt»
 
Presidenta del PDeCAT a les Terres de l'Ebre. Regidora a l’EMD de Jesús  en les àrees de Cultura, Ensenyament, Turisme, Formació, Xarxes i mitjans i portaveu de l'equip de govern. Doctora en Filologia Catalana. Màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes. Professora associada del Departament de Filologia Catalana al campus Terres de l'Ebre de la URV.
 
Sóc una presidenta de partit dona, jove, mare i sense massa experiència política: un bon còctel d'ingredients per encetar trajectòria en un món ple de persones amb llargs historials polítics, majoritàriament hòmens.
 
Arribava al PDeCAT amb la sort de formar part d'un partit que té una dona al capdavant de la formació, Marta Pascal, amb qui comparteixo any de naixement, el fet que totes dues tinguem un fill menut i un projecte polític apassionant. Quan sento: on són les dones? contesto ben orgullosa: al Partit Demòcrata.
 
Fa 5 mesos que vaig assumir esta nova responsabilitat i fa 5 mesos que em moc en nous escenaris polítics, majoritàriament d'hòmens. Fa cinc mesos que si faig una tertúlia política sóc la més jove i, normalment, l'única dona. Inferioritat? Combatem-la!
 
No porto massa recorregut i poques experiències puc aportar, però m'adono que sovint el meu físic és present quan em presenten algú nou i això m'irrita molt. Considerar guapa o lletja una persona depèn de criteris subjectius i jo recordo sempre, quan algú fa festa dels meus atributs físics en públic, que dec ser presidenta per mèrits objectius i, per tant, hem de deixar els criteris subjectius a banda. El compromís, l'esforç, la constància, el rigor, la professionalitat... són les coses que valen. El color dels cabells, la talla, si duc vestit, pantalons, camisa, talons o ratlla d'ulls i rímel, no. I no em tallo si ho he de dir a algú, siga qui siga i represente el que represente.
 
Enmig de tot este món tan masculí i ple d'experiències, de vegades observes o intueixes que hi ha mirades receloses sobre una decisió presa, unes paraules dites, una acció demanada, una 'ordre' donada... No ho atribueixo només al fet de ser dona, que també, sinó que en este cas sobretot ho atribueixo a la falta de confiança en algun moment per la inexperiència i per la joventut. Però sí, sumem-li a més a més que sóc dona i que, com alguns em diuen (i jo odio perquè no ho interpreto així), tinc poder.
 
 
 
Dayana Santiago (CUP), regidora a Deltebre
 

Dayana Santiago. Foto: Cedida


«Rebo molt sovint un tracte paternalista»
 
És la primera regidora de la candidatura de la CUP-AE que ha entrat a l’Ajuntament de Deltebre. Treballa des de l'oposició. És integradora social.

Com a dona que em dedico a la política m’he arribat a sentir: “Per què t’has d’embolicar?”, “quina falta te fa ser criticada?”. Ja parteixen de la base que pel fet de ser dona i política se m’ha de criticar.
 
A nivell institucional rebo molt sovint un tracte paternalista. Se m’adrecen dient-me  “xiqueta”, quan no sóc l’única jove i em parlen com si no els hagués d’entendre.  Realment em tracten d'una manera com si no estés a la seua altura. Es tracta d’un tipus de paternalisme que considero masclisme perquè em tracten com si fóra més dèbil i vulnerable.

Als plenaris companys regidors m'han agafat del bracet per remarcar-me la postura que defensen i molts cops he hagut de fer constar que no fa falta que m'expliquen les coses com si fos inferior, perquè crec que els altres farien el mateix si fossen tractats d'esta manera. Però la veritat és que ho continuen fent.
 
 
Eva Amposta Serres (Entesa pel Pinell de Brai), primera tinent d’alcalde i regidora a Pinell de Brai
 

Eva Amposta. Foto: Cedida


 «Encara existeixen els que creuen que només els homes estan fets per a la política»

Regidora de desenvolupament local, cultura i participació ciutadana. Graduada en filosofia i actualment estudiant de turisme. Treballa com a tècnica de desenvolupament local i turisme al Baix Aragó. 

En el meu cas, el fet de ser dona que participa de l'engranatge polític institucional m'ha portat a viure situacions des de curioses fins a desagradables. I si al fet de ser dona li afegeixes els vint-i-pocs anys que tinc, la meva forma de vestir, de pensar, d'expressar-me i de viure la política, ja us podeu imaginar com de fàcil ha sigut fer visibles els micromasclismes que viuen (i desgraciadament creixen) en la nostra societat. He viscut escenes que pareixien més teatrals que reals, en què l'objectiu era desacreditar-me com a subjecte polític.
 
Una de les coses que més em va sobtar quan vaig entrar com a regidora a l'Ajuntament del Pinell, va ser l'estranyesa de moltes visites que he atès en trobar-me a mi, al meu perfil de persona. Mostraven sorpresa en adonar-se que una dona jove tenia responsabilitats polítiques. Este tipus de sorpresa m'indigna! És una sorpresa que posa en qüestió les teues capacitats i la teua dignitat com a persona. Estic segura que si fos un home es viuria la mateixa responsabilitat política com una forma de maduresa, de confiança, de seny... En canvi, sembla que les dones que estem fent política ho féssem al servei d'algú altre, i segur que este altre té imatge masculina. Esta és la sensació reiterada que he tingut els últims dos anys. Este pensament masclista de rerefons, que es viu de forma directa quan alguns subjectes es dirigeixen a tu amb superioritat.
 
 Encara existeixen els que creuen que només els homes estan fets per a la política, i no en tenen prou en creure-ho, sinó t'ho demostren en mirar-te i s'encarreguen que te n'adones quan et parlen. Incomprensiblement, encara hi ha un exagerat afany per perpetuar els estereotips sexistes en les institucions, i esta herència immerescuda l'hem de combatre entre totes.

 
Núria Ventura (Socialistes d’Ulldecona), alcaldessa d’Ulldecona

Núria Ventura. Foto: Cedida


«Al principi quan algú venia a parlar “amb el regidor d’Urbanisme” li havia de dir 25 vegades que el “regidor” d’Urbanisme era jo»

 
Regidora i alcaldessa d’Ulldecona en diferents etapes. Ha estat membre de l'Executiva Nacional del PSC, Primera Secretària de la Federació XVI - Terres de l'Ebre del PSC i diputada al Parlament de Catalunya des del 2006 fins al 2015.  Anteriorment havia treballat com a periodista en diferents mitjans del territori.
 
Quan vaig ser alcaldessa per primera vegada, mons fills tenien 5 mesos. En aquell moment era la primera alcaldessa dona que accedia a l’Ajuntament d’Ulldecona i em feien moltes entrevistes als mitjans del territori, tothom volia conèixer qui era, però la pregunta que es repetia sempre a tots els mitjans era “i ara què faràs en los xiquets? Com t’organitzaràs?”. Reconec que la primera vegada que m’ho van preguntar no vaig donar massa importància, però després quan es repetia de manera habitual ja vaig preguntar-me “a quants homes a punt d’accedir a l’alcaldia els hi heu fet esta pregunta?”, segur que la resposta era a ningú. Quan un home accedeix a l’alcaldia ningú qüestiona res sobre la seua vida privada, si té fills o no. No és una qüestió que estiga a debat. En canvi, quan una dona entra en política a primera línia, la primera pregunta que se’m feia era “i ara què faràs amb els xiquets?” com si s’acabés el món.
 
Recordo també que, al principi, quan vaig entrar com a regidora a l’Ajuntament, la primera cartera que vaig portar va ser la d’Urbanisme, una regidoria que majoritàriament sol estar liderada per hòmens, -perquè cal remarcar que malauradament encara hi ha regidories ‘d’homes’ i regidores ‘de dones’.-. Doncs bé, recordo alguna persona que venia a parlar “amb el regidor d’Urbanisme” i li havia de dir 25 vegades que el “regidor” d’Urbanisme era jo. Costa acceptar les coses. Després la gent s’acostuma i ja no passa. Però les dones tenim menys visibilitat i a la gent li costa tenir referents.
 
A nivell de partit, és cert que hi ha algunes persones, sobretot de generacions anteriors a la nostra, que et tracten d’una forma molt paternalista, pensant que una persona jove i a més dona mai estarà a l’alçada del que ells han representat. 

 

Participació