25
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
28
de febrer
a la
13:39h
Segons la Vikipèdia, geosmina, que significa en grec «aroma de la terra», és una substància química produïda pel bacteri Streptomyces coelicolor i alguns cianobacteris que es troben a terra i són perceptibles típicament quan la terra s'humiteja; per exemple, quan plou. Este és el títol de l’òpera prima de la politòloga i escriptora Cinta Farnós (el Perelló, 1986), una novel·la què significa, a més, el rellançament del segell literari La Magrana.
La geosmina ens remet a la terra i, metafòricament, a l’arrelament, un dels grans temes d’esta història que parla del viatge intimista de la Llúcia, una noia que necessita trobar respostes a una infància sense vincles maternals.
- Geosmina suposa el vostre debut literari. Quin ha estat el camí que heu hagut de fer fins arribar a publicar en una editorial de prestigi?
- Vaig començar a pensar en escriure una novel·la quan vivia, precisament, a Irlanda. Des d’aquell moment inicial fins que vaig començar-la a escriure van passar tres anys. Durant aquells tres anys vaig fer cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, sobretot perquè el compromís d’anar a classe, compartir el teu treball i que la resta d’alumnes ho facen, també, t’obliga a no deixar mai de treballar. Quan vaig deixar l’ateneu una part inicial de novel·la escrita, i després vaig anar fent. Vaig acabar una primera versió a principis de 2019, però vaig seguir tot el camí que una escriptora novell amb falta de confiança, faria. Lectors zero, informes de lectura, revisió i més revisió. Vaig rebre el sí de Penguin a principis de l’any passat. Potser intentaria, si fos ara, no allargar tant el procés d’escriptura, perquè et trobes en què tant tu com la teua veu van evolucionant i has d’anar en compte que la novel·la tinga coherència.
Per saber qui és, la Llúcia, la protagonista de la novel·la també ha de fer un llarg camí, un viatge a Astúries, en busca de respostes. És tracta d’un viatge geogràfic, però també interior. La sensació, és que fins aleshores, la Llúcia sempre ha viatjat per marxar, per fugir d’una relació amb la mare que mai ha funcionat,...
La Llúcia crec que quan marxe del poble començarà la seva llibertat, i en certa forma és així, durant els primers anys. Després arriba el moment que s’adona que no pot acabar de deslligar-se de tot perquè en realitat de qui fuig, és una mica d’ella. Hi ha infinitat de maneres de no notar quan estem fugint, i ella les ha practicat totes, però quan es queda amb el buit al davant, els dies després de la mort de sa mare, és quan no pot no adonar-se’n més. I allò que inicialment era una fugida, potser no ho acabarà de ser, per fi.
- Què t’ha dut a parlar de les relacions mare-filla?
- Quan començo a escriure, ja siga un article o una novel·la, sempre parteixo d’un gran tema que es pot resumir en una frase. Jo volia escriure sobre la incapacitat d’estimar i d’arrelar-se. A partir d’aquí vaig pensar una trama, amb unes relacions que expliquessen el perquè algú com la Llúcia no acaba de viure enlloc. Els vincles amb el nostre voltant ens influencien, sobretot els de casa, perquè son les que hem mamat durant els anys tendres de la infància. Hi ha més causes que ens poden portar a tenir dificultats per sentir-nos arrelades, però com hem crescut diu molt de nosaltres.
- L’arrelament i el desarrelament, el sentiment de pertinença a un lloc, ve determinat també pel vincle amb els familiars més propers, en este cas amb la mare?
- En realitat, crec que el sentiment d’arrelament o desarrelament no té a veure tant en la vessant física de no ser allà on considerem casa nostra, sinó que ve més donat a la incapacitat de no generar una vida comunitària, unes xarxes que ens sostinguen i ens demanen compromís comú. És més la sensació d’estar amollada, solta, de no reconèixer més que la immediatesa del teu cos, i això crec que és molt més lligat als vincles personals que a un lloc físic.
- Sou membre de la Diàspora ebrenca i formeu part d’una de les moltes generacions d’ebrencs que han hagut de marxar del territori per trobar oportunitats laborals. És per això que parles del desarrelament?
- Quan vaig començar a escriure la novel·la no tenia la sensació de sentir-m’hi. No va ser un motiu per parlar-ne, precisament perquè no m’hi reconeixia. És cert que amb el temps que ha passat, pot ser que haja evolucionat més en esta sensació d’estar a cavall, també per les circumstàncies vitals.
- Quin vincle mantens a dia d’avui amb el teu poble, el Perelló?
- Doncs ara mateix hi passo un gruix important del meu temps. Abans de la pandèmia hi anava un cop al mes, ara m’hi passo com a mínim una setmana cada mes, i des de fa uns mesos, gairebé la meitat del temps. El teletreball facilita molt que puga ser així i jo puc permetre’m adaptar-me al que necessite en cada moment. És veritat, però, que el nivell d’implicació, a nivell polític o social, no l’he recuperat. Crec que a moltes de les persones que formem part de Diàspora ens passa, intentem mantenir debats i participar en la mesura del possible, però no deixem de sentir-nos una mica impostores perquè, en realitat, ja no hi vivim permanentment.
- Hi vaig viure uns mesos, just quan començava a pensar en la novel·la i el seu paisatge m’ajudava, tant per crear atmosferes com per acompanyar la personalitat de la Llúcia.
- Una de les frases que marquen el llibre és “Tant de bo, m’hagués escollit a mi”. És a dir, tant de bo, hagués posat la meua felicitat per davant dels altres o per davant de les circumstàncies que m’envoltaven. En definitiva, el poder de les decisions i de com ens poden marcar certes eleccions en la vida,... Al final sempre és millor prioritzar-se a una mateixa?
- En realitat el que cal és prendre les decisions sent molt conscient de les renúncies i havent-nos preguntat com ens afectarà la decisió que prenguem, no només en el present sinó si serem capaces de no arrepentir-nos-en. És difícil dir si sempre és millor prioritzar-se, però m’atreviria a dir que en la gran majoria de casos i decisions, és un sí. El que passa és que per les dones ens és molt difícil no caure en la culpa ni en el qüestionament de les decisions.
- Geosmina narra la relació entre una mare i una filla, però també és sobretot una novel·la de dones i dels vincles que s’estableixen entre elles. De fet, una de les dedicatòries de la teua novel·la va dirigida a “les dones de les manifestacions del 76 i a totes les que la història els ha matisat la veu i l’existència”. Per què centres part de la trama a esta època?
- La transició va ser un moment amb molta força, on hi havia moltes expectatives que al final van generar frustració. Aquelles primeres manifestacions multidinàries que es van fer al febrer del 1976 deixaven veure eufòria i confiança, aquella sensació d’obertura imminent. Els personatges de Geosmina que el van viure, també es trobaven en aquell moment de la joventut que encara tot és possible, que no tens límits, que tens tota la força i que saps que tot està, encara, a punt de passar. Però de sobte, d’una manera o una altra, tots s’han d’arreplegar i aquelles sensacions es van quedar aturades. Era un moment que s’avenia perfectament al que volia explicar i al que volia que visquéssen.
- S’ha estudiat i debatut molt sobre si la nostra personalitat, la construcció del nostre ‘jo’, ve determinada per l’herència genètica o per l’entorn social. A la novel·la la Llúcia renega d’una herència genètica que suposadament l’ha fet ser com és, però acaba descobrint com un entorn social que ella no va viure l’ha fet ser qui és. Al final, sembla que heretem les motxilles dels parents, no?
- Tot ens moldeja, però penso que no ens determina del tot, ni l’herència ni l’entorn. Podem continuar sent com som quan marxem dels nostres orígens, dels vincles que ens defineixen, és a dir, a pesar del canvi d’entorn social. Però no som les mateixes quan estem en un àmbit que en un altre. Podem fer un esforç per fugir d’allò que hem après a normalitzar, podem inventar-nos i provar un nou jo quan canviem d’àmbit. Però la llibertat deu semblar-se a no carregar motxilles que no són nostres. Jo sempre penso que som qui som quan estem soles, quan ningú ens mira, quan no interactuem. Som quan no fem. La Llúcia és capaç de veure què és seu i què no, quan pren distància i s’afronta al buit dels dies sola de viatge. Si no ho haguès fet així, potser només s’hauria arribat a qüestionar i a fer-se preguntes quan ja fos inevitable. Deixar les motxilles que no són nostres passa per comprendre com eren els altres i per què, i això és el què li passa a la Llúcia.
- En les darreres setmanes ja heu començat a presentar el llibre a les Terres de l’Ebre. Ho continuareu fent? Ens podríes avançar alguna data?
Sí, estic molt contenta de la resposta que està rebent Geosmina, de les Terres de l’Ebre. El 18 de març presentaré a l’Espai Guaix, d’Amposta; el 19 de març farem un vermut a la Irreal, parlant de Geosmina; el 31 de març tornaré a Amposta a la Biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó, a Amposta. De moment, estes són les que estan tancades.
La geosmina ens remet a la terra i, metafòricament, a l’arrelament, un dels grans temes d’esta història que parla del viatge intimista de la Llúcia, una noia que necessita trobar respostes a una infància sense vincles maternals.
- Geosmina suposa el vostre debut literari. Quin ha estat el camí que heu hagut de fer fins arribar a publicar en una editorial de prestigi?
- Vaig començar a pensar en escriure una novel·la quan vivia, precisament, a Irlanda. Des d’aquell moment inicial fins que vaig començar-la a escriure van passar tres anys. Durant aquells tres anys vaig fer cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, sobretot perquè el compromís d’anar a classe, compartir el teu treball i que la resta d’alumnes ho facen, també, t’obliga a no deixar mai de treballar. Quan vaig deixar l’ateneu una part inicial de novel·la escrita, i després vaig anar fent. Vaig acabar una primera versió a principis de 2019, però vaig seguir tot el camí que una escriptora novell amb falta de confiança, faria. Lectors zero, informes de lectura, revisió i més revisió. Vaig rebre el sí de Penguin a principis de l’any passat. Potser intentaria, si fos ara, no allargar tant el procés d’escriptura, perquè et trobes en què tant tu com la teua veu van evolucionant i has d’anar en compte que la novel·la tinga coherència.
Per saber qui és, la Llúcia, la protagonista de la novel·la també ha de fer un llarg camí, un viatge a Astúries, en busca de respostes. És tracta d’un viatge geogràfic, però també interior. La sensació, és que fins aleshores, la Llúcia sempre ha viatjat per marxar, per fugir d’una relació amb la mare que mai ha funcionat,...
La Llúcia crec que quan marxe del poble començarà la seva llibertat, i en certa forma és així, durant els primers anys. Després arriba el moment que s’adona que no pot acabar de deslligar-se de tot perquè en realitat de qui fuig, és una mica d’ella. Hi ha infinitat de maneres de no notar quan estem fugint, i ella les ha practicat totes, però quan es queda amb el buit al davant, els dies després de la mort de sa mare, és quan no pot no adonar-se’n més. I allò que inicialment era una fugida, potser no ho acabarà de ser, per fi.
«Volia escriure sobre la incapacitat d’estimar i d’arrelar-se. A partir d’aquí vaig pensar una trama, amb unes relacions que expliquessen el perquè algú com la Llúcia no acaba de viure enlloc»
- Què t’ha dut a parlar de les relacions mare-filla?
- Quan començo a escriure, ja siga un article o una novel·la, sempre parteixo d’un gran tema que es pot resumir en una frase. Jo volia escriure sobre la incapacitat d’estimar i d’arrelar-se. A partir d’aquí vaig pensar una trama, amb unes relacions que expliquessen el perquè algú com la Llúcia no acaba de viure enlloc. Els vincles amb el nostre voltant ens influencien, sobretot els de casa, perquè son les que hem mamat durant els anys tendres de la infància. Hi ha més causes que ens poden portar a tenir dificultats per sentir-nos arrelades, però com hem crescut diu molt de nosaltres.
- L’arrelament i el desarrelament, el sentiment de pertinença a un lloc, ve determinat també pel vincle amb els familiars més propers, en este cas amb la mare?
- En realitat, crec que el sentiment d’arrelament o desarrelament no té a veure tant en la vessant física de no ser allà on considerem casa nostra, sinó que ve més donat a la incapacitat de no generar una vida comunitària, unes xarxes que ens sostinguen i ens demanen compromís comú. És més la sensació d’estar amollada, solta, de no reconèixer més que la immediatesa del teu cos, i això crec que és molt més lligat als vincles personals que a un lloc físic.
Penguin Random House rellança el segell literari La Magrana amb 'Geosmina', el debut literari de Cinta Farnós. Foto: Sofia Cabanes
- Sou membre de la Diàspora ebrenca i formeu part d’una de les moltes generacions d’ebrencs que han hagut de marxar del territori per trobar oportunitats laborals. És per això que parles del desarrelament?
- Quan vaig començar a escriure la novel·la no tenia la sensació de sentir-m’hi. No va ser un motiu per parlar-ne, precisament perquè no m’hi reconeixia. És cert que amb el temps que ha passat, pot ser que haja evolucionat més en esta sensació d’estar a cavall, també per les circumstàncies vitals.
- Quin vincle mantens a dia d’avui amb el teu poble, el Perelló?
- Doncs ara mateix hi passo un gruix important del meu temps. Abans de la pandèmia hi anava un cop al mes, ara m’hi passo com a mínim una setmana cada mes, i des de fa uns mesos, gairebé la meitat del temps. El teletreball facilita molt que puga ser així i jo puc permetre’m adaptar-me al que necessite en cada moment. És veritat, però, que el nivell d’implicació, a nivell polític o social, no l’he recuperat. Crec que a moltes de les persones que formem part de Diàspora ens passa, intentem mantenir debats i participar en la mesura del possible, però no deixem de sentir-nos una mica impostores perquè, en realitat, ja no hi vivim permanentment.
- Bona part de la història es desenvolupa a Irlanda, on la Llúcia marxa per construir la seua vida. Per què heu escollit este país?
- Hi vaig viure uns mesos, just quan començava a pensar en la novel·la i el seu paisatge m’ajudava, tant per crear atmosferes com per acompanyar la personalitat de la Llúcia.
- Una de les frases que marquen el llibre és “Tant de bo, m’hagués escollit a mi”. És a dir, tant de bo, hagués posat la meua felicitat per davant dels altres o per davant de les circumstàncies que m’envoltaven. En definitiva, el poder de les decisions i de com ens poden marcar certes eleccions en la vida,... Al final sempre és millor prioritzar-se a una mateixa?
- En realitat el que cal és prendre les decisions sent molt conscient de les renúncies i havent-nos preguntat com ens afectarà la decisió que prenguem, no només en el present sinó si serem capaces de no arrepentir-nos-en. És difícil dir si sempre és millor prioritzar-se, però m’atreviria a dir que en la gran majoria de casos i decisions, és un sí. El que passa és que per les dones ens és molt difícil no caure en la culpa ni en el qüestionament de les decisions.
«La transició va ser un moment amb molta força, on hi havia moltes expectatives que al final van generar frustració. Aquelles primeres manifestacions multidinàries que es van fer al febrer del 1976 deixaven veure eufòria i confiança»
- Geosmina narra la relació entre una mare i una filla, però també és sobretot una novel·la de dones i dels vincles que s’estableixen entre elles. De fet, una de les dedicatòries de la teua novel·la va dirigida a “les dones de les manifestacions del 76 i a totes les que la història els ha matisat la veu i l’existència”. Per què centres part de la trama a esta època?
- La transició va ser un moment amb molta força, on hi havia moltes expectatives que al final van generar frustració. Aquelles primeres manifestacions multidinàries que es van fer al febrer del 1976 deixaven veure eufòria i confiança, aquella sensació d’obertura imminent. Els personatges de Geosmina que el van viure, també es trobaven en aquell moment de la joventut que encara tot és possible, que no tens límits, que tens tota la força i que saps que tot està, encara, a punt de passar. Però de sobte, d’una manera o una altra, tots s’han d’arreplegar i aquelles sensacions es van quedar aturades. Era un moment que s’avenia perfectament al que volia explicar i al que volia que visquéssen.
«Jo sempre penso que som qui som quan estem soles, quan ningú ens mira, quan no interactuem. Som quan no fem»
- S’ha estudiat i debatut molt sobre si la nostra personalitat, la construcció del nostre ‘jo’, ve determinada per l’herència genètica o per l’entorn social. A la novel·la la Llúcia renega d’una herència genètica que suposadament l’ha fet ser com és, però acaba descobrint com un entorn social que ella no va viure l’ha fet ser qui és. Al final, sembla que heretem les motxilles dels parents, no?
- Tot ens moldeja, però penso que no ens determina del tot, ni l’herència ni l’entorn. Podem continuar sent com som quan marxem dels nostres orígens, dels vincles que ens defineixen, és a dir, a pesar del canvi d’entorn social. Però no som les mateixes quan estem en un àmbit que en un altre. Podem fer un esforç per fugir d’allò que hem après a normalitzar, podem inventar-nos i provar un nou jo quan canviem d’àmbit. Però la llibertat deu semblar-se a no carregar motxilles que no són nostres. Jo sempre penso que som qui som quan estem soles, quan ningú ens mira, quan no interactuem. Som quan no fem. La Llúcia és capaç de veure què és seu i què no, quan pren distància i s’afronta al buit dels dies sola de viatge. Si no ho haguès fet així, potser només s’hauria arribat a qüestionar i a fer-se preguntes quan ja fos inevitable. Deixar les motxilles que no són nostres passa per comprendre com eren els altres i per què, i això és el què li passa a la Llúcia.
- En les darreres setmanes ja heu començat a presentar el llibre a les Terres de l’Ebre. Ho continuareu fent? Ens podríes avançar alguna data?
Sí, estic molt contenta de la resposta que està rebent Geosmina, de les Terres de l’Ebre. El 18 de març presentaré a l’Espai Guaix, d’Amposta; el 19 de març farem un vermut a la Irreal, parlant de Geosmina; el 31 de març tornaré a Amposta a la Biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó, a Amposta. De moment, estes són les que estan tancades.