Fa un segle i un any que Catalunya es va cremar. No hi ha referència d’un any més fatídic que el 1924 pel que fa a incendis forestals. El país va quedar farcit de clapes gegantines de cendra: el Cap de Creus, Montserrat, el Montseny, els Ports, el Montnegre... En 101 anys els focs han saltat tantes generacions com les persones, i cada vegada tenen més potencial de virulència a partir d’unes condicions que afavoreixen la seua voracitat. En este temps, també ens ho han ensenyat tot. Ara, a l'inici d’una campanya que es preveu molt complicada, incendis com el de Paüls o el de la Segarra, que encara desprenen olor de fum, només fan que recordar el que ja està aprés. El problema és que l’aprenentatge no deriva en actuacions efectives per revertir una tendència que no fa més que agreujar-se.

Els grans incendis de les Terres de l’Ebre

L’incendi de Paüls encara no s’ha donat per extingit, però es va controlar dijous passat a la nit. Ha cremat 3.300 hectàrees. És un dels grans incendis declarats a les Terres de l’Ebre en els últims 50 anys. Per les seues característiques, l’incendi recent més similar va començar a la localitat veïna d’Alfara de Carles el 1993. També va baixar en direcció al riu però, a diferència d’ara, els conreus que va trobar al voltant del canal Xerta-Sénia estaven treballats i van aturar l’avenç de les flames. Ara estaven erms. El foc de la setmana passada va arribar a fer un salt de 1.800 metres, i va seguir avançant. Va saltar el riu Ebre.

Si hagués prosperat el salt des de Tivenys, els Bombers tenien altres incendis de referència a la memòria: els que entre 1977 i 1978 van cremar al Perelló i a la serra de Cardó-Boix (10 anys després d’un altre gran incendi entre Tivenys-Tivissa i el Perelló), que juntament amb altres incendis al Pirineu i a la solana de Ports van propiciar precisament la creació del cos, així com els incendis del 1998 a Benifallet i al Solsonès van propiciar la creació dels GRAF. Com que sabien com podia actuar este foc, el van detenir abans de deixar-li per davant milers d’hectàrees disponibles.

A Catalunya, el 1994 va ser un dels pitjors que es recorden, amb 75.000 hectàrees cremades, de les quals 45.000 hectàrees a les comarques del Bages, del Berguedà i del Lluçanès. A l’Ebre es va declarar un incendi entre els termes de Nonasp, la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Riba-roja d’Ebre i la Fatarella que va cremar més de 5.000 hectàrees i on van morir quatre bombers del parc de Móra d’Ebre.

En este llistat de focs cal incloure també el de Riba-roja d’Ebre del 2005, i necessàriament el declarat a d’Horta de Sant Joan el 20 de juliol del 2009, de gran complexitat per la situació convectiva que es va formar sota una cinglera d’alzines. El foc avançava contravent. Va ser un incendi provocat i hi van morir cinc bombers dels GRAF de Lleida.

Més recent i ambientalment devastador va ser també el foc que va començar a la Torre de l’Espanyol el 26 de juny del 2019 i va cremar 5.000 hectàrees, majoritàriament de Flix però també de Vinebre, Marials, Llardecans, la Palma d’Ebre, la Torre de l’Espanyol, Bovera i la Granadella.

Catorze patrons i 64 peces

“A Catalunya tenim 14 patrons d’incendis”, afirma Marc Castellnou, l’inspector en cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, un cos d’elit en estratègia i tècnica en extinció d’incendis. Al sud de França únicament en tenen 6, de patrons. A l’interior de la península, 4. “Els focs en este país venen determinats per 64 variables”, continua, i talla de cop qualsevol idea de superficialitat sobre la percepció dels incendis. No, no tot és el vent. El vent és un element, però damunt del tauler d’escacs juguen moltes més peces. No sempre intervenen totes, però algunes les tenim de sèrie: la situació geogràfica, les condicions orogràfiques, els vents, el paisatge, el canvi climàtic, la sequera, la humitat atmosfèrica. Per això es fa complicat comparar incendis.

“És com un accident, per exemple, que passe durant una operació sortida no vol dir que siga igual a un altre accident, pot no tenir res a veure, cadascun té unes particularitats pròpies”, detalla Castellnou.

L’evolució de les generacions d’incendis

Incendis de vent com el de la Fatarella del 94 o el de Tivissa del 89 van ser salts clars a tercera generació de focs, amb paisatge continu i comportament intens i ràpid. El d’Horta del 2009, el de Sant Llorenç Savall del 2003 o el de Cardona del 2005 van ser un salt cap a la generació de la piroconvecció de pirocumuls, però encara petits. Eren focs de tercera generació però amb fenòmens intensos en un rang extrem. Episodis com el de la Jonquera i Cardó, tots dos al 2012, van ensenyar la tendència. “Es confirmaven que el canvi climàtic estava canviant els focs i facilitant grans incendis extrems que ja ens entren a pobles i a les urbanitzacions, són la quarta i cinquena generació, que engloba molts casos, com Maçanet 03, Montroig 07, Ventalló 06, Artés 17, Rocallaura 16”, explica Castellnou.

És però el 2021 quan els Bombers confirmen que estem en la 6a generació a Santa Coloma Queralt. A Corbera d’Ebre el 2022 es va generar també un pirocúmul a principis de juny.

No ensenyen, recorden

“Als incendis els queda poc per ensenyar, ens ho han explicat tot, però ens segueixen recordant les explicacions”, apunta este expert, una de les veus més acreditades del món en la matèria. Una altra cosa és que tenim tendència a l’oblit: “Hem passat dos anys de sequera extrema amb junys humits que ens han fet oblidar el problema, però enguany, acabada la sequera que ha fet abandonar més conreus, la calorada ens ha retornat als incendis extrems, ara ja de ple sisena generació a Guisona o el de tercera/quarta a Paüls”, exposa.

“De fons tenim una política de país que protegeix espais sense gestionar territori ni incentivar el món rural i pagesia. Necessitem preservar biodiversitat i volem parcs naturals però en una època de canvi climàtic, només els podem defensar dels focs amb una gestió activa del territori, amb població i activitat”, afegeix. En este sentit, remarca que “els incendis ens han ensenyat que no podem protegir la biodiversitat sense tenir un paisatge viu, que limita els incendis i afavoreix biodiversitat”. I conclou: “Cal entendre que la extinció dels incendis no pot aguantar un territori que ja és forestal en un 70% sota les condicions extremes que ens ha portat el canvi climàtic. Cal gestió, pagesia, ruralitat”.

Gestió pagesia i ruralitat

L’alcalde de Paüls, Enric Adell, segueix colpit i trasbalsat per tot el viscut durant la setmana passada. Uns dies que el marcaran per sempre, però amb la certa tranquil·litat que li dona saber el foc controlat i en vies d’extinció, exposa les idees clares a l’hora de definir què necessita el territori per ser capaç d’afrontar la nova generació d’incendis. “S’han de fer actuacions a curt, a mitjà i a llarg termini. Primer cal acompanyar tothom a recuperar la mínima normalitat, arranjar regs, camins, casetes i actuar en zones mal cremades; a mig termini està clar que hi ha un problema de gestió forestal, calen plans d’ocupació i arranjar infraestructures malmeses, i a més llarg termini és important tenir clar que tenim un problema amb l’abandonament dels camps i el sector primari, i això s’ha de reconduir”, afirma. Al seu parer, “qui pren les decisions ha de veure que per mantenir el paisatge s’ha de fer gestió, perquè estem en un parc natural i cal que hi haja gestió per conservar-lo, forestal i d’infraestructures, perquè si no a la propera potser es crema tot”, afirma.

Ell acaba de viure com a alcalde un gran incendi al seu terme. L’aleshores alcalde d’Horta de Sant Joan, Àngel Ferràs, el va viure fa setze anys. “Vist el que hem vist estos dies a Paüls, no sé si ha canviat gran cosa en tots estos anys”, lamenta. I reivindica: “L’Administració ha de posar fil a l’agulla, perquè si tenim figures de protecció del paisatge cal ajudar a la gent a que estiga endreçat, i calen ajuts i creure amb el territori, cal poder gestionar el paisatge”. Després del gran incendi d’Horta, l’alcalde creu que el Govern català “va ser diligent” per restablir els danys, però passat el temps, no s’ha actuat per evitar una temor a que es repetisca un gran foc al Port: “Els que hi vivim, patim, l’Administració hauria de calibrar més els problemes que ens porta la situació climàtica actual perquè 16 anys després, no sé si n’hem aprés prou”.

Queda el silenci

Quan l’aleshores alcaldessa de Vinebre, Gemma Carim, va anar a visitar camps cremats després de l’incendi del 2019 a la Ribera d’Ebre, li va impactar el silenci: “No se sentia res, no se sentien ocells, era desolador”, recorda. S’apaguen els focus, calla el soroll mediàtic, i queda molta feina per fer. Alguna, afirma, es va fer: “En aquell moment se’ns va escoltar molt, als alcaldes, vam crear uns plans d’ocupació i es va poder formar gent en gestió forestal, una gent a la que caldria aprofitar per seguir fent-ne”, afirma. Perquè el que se sent ara després de l’incendi de Paüls, li recorda al mateix discurs que es repetia després del foc iniciat a la Torre de l’Espanyol: “Sembla que no serveix de res el que hem aprés perquè aleshores es parlava de ruralitat, de consumir productes de la terra per evitar l’abandonament del camp, i com a consumidors també hi tenim un marge per actuar en això, i sabem que les zones rurals som els garants del paisatge, però seguim amb el mateix discurs”.

Després d’aquell incendi també es va moure la societat civil. L’onada de solidaritat que es va desprendre de veure tanta gent amb les finques cremades va propiciar el naixement de l’entitat Rebrotem, que va aconseguir reunir més de 112.000 euros que, amb l’ajut d’Unió de Pagesos, va poder entregar a la gent que tenia terres treballades i li van quedar cremades. “Hi va haver una onada de solidaritat brutal, i per sort vam poder contribuir a ajudar alguns afectats”, recorda Roger Heredia, membre de Rebrotem. Reclama també “polítiques des del territori, escoltant les necessitats i els greuges, perquè tenim identificats els problemes, i no pot ser que quan marxa l’últim camió dels Bombers ens quedem sols”.