Elena Moya : «La generació que ve té una mentalitat més avançada i oberta»

L'escriptora tarragonina situa a l'illa de Buda la seua última novel·la "La otra orilla", ambientada als anys 60

per Sílvia Berbís, Deltebre | 15 de gener de 2022 a les 08:45 |
L'escriptora Elena Moya, amb la seua última novel·la. | Cedida
Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Va néixer i créixer a Tarragona i viu i treballa a Londres, però la periodista i escriptora tarragonina Elena Moya va escollir el Delta de l'Ebre per desplegar la trama de la seua quarta novela, La otra orilla, ambientada a l'illa de Buda dels anys 60. Una història de lluita de classes entre dos pobles dividits per un riu, per la guerra i per antigues picabaralles, ja que és una època on encara estan molt presents les conseqüències de la guerra civil.

Comentes que el delta és un lloc de tensions, pel fet de ser un espai on xoquen les aigües del riu i el mar. Fins a quin punt creus que l’ambient on siga que visquéssem, la natura, ens condiciona i ens aporta tensions, ens tranquil·litza o ens conforma el caràcter?


Em sembla que la geografia ens marca més del que pensem. La gent dels països càlids sol ser més oberta que la dels països freds, és una realitat. Tan el delta, com Morella (on vaig ubicar la meua segona novel.la), han estat comunitats aïllades al passat i això ha fet que els seus habitants siguen món més resilients que a d’altres llocs on tot ve més donat. S’han hagut d’espavilar molt per continuar endavant.

Tu ets de Tarragona i vius a Londres però ens consta que t’has documentat profundament per escriure esta novel·la, incloent estades al delta. Què hi has sentit, quines sensacions, què t’ha aportat el delta a l’hora d’escriure l’obra.


M’ha aportat moltíssim. Vaig fer diversos viatges i sempre tornava impregnada de sensacions, de cels estrellats, postes de sol magnífiques, una claredat a l’alba que només havia llegit als llibres, de la tranquil.litat del riu... i també de la força del vent, dels mosquits que emprenyen, de les etapes de l’arròs. Al Delta vaig aprendre a mirar i a escoltar els ocells, a sentir com cavalgaven els cavalls de Buda, a escoltar el riu al canal del Mitjorn. A sentir la seva pau quan marxen els autobusos de turistes, a sentir la gent a les festes tradicionals, escoltar els problemes que tenen, com ho soporten. Vàren ser experiències molt humanes que guardo com a tresors. A la cuina de casa encara tinc unes espigues seques d’arròs i per Londres porto una bossa amb la tela típica de quadres taronges (clars) i negres.

La novel·la està ambientada als anys 60... perquè no hagués pogut ser ara? Què sospites que ha canviat en estos 50 anys en aspectes que tenen molta transcendència en la novel·la: culturals, socials, polítics?

Sí, la novel.la, com les anteriors, en el fons va de les conseqüències de la guerra civil a la vida de les persones, per això la història recorre bona part del franquisme i la transició a la democràcia. És un tema molt important per a mi perquè crec que encara no som conscients d'allò que encara reialment ens pesa el franquisme, la guerra i quatre segles de nacional-catolicisme. Encara ens hem de treure el seu pes del damunt.

“La otra orilla” és la història de l’Asun però conté també la història de la seua mare Remedios, o com ens condiciona el passat encara que no el coneguem del tot... Què diries que ens ensenyen estes dos dones?

Espero que l’Asun servisca com a exemple de que el destí d'una persona està en les seues pròpies mans, per més traves que ens posen o per més que en el fons el món no és gens just i allò de la igualtat d'oportunitats és un sopar de duro. Tot i així, podem fer molt per millorar i espero que la meua protagonista siga un exemple.

De fet els personatges femenins són molt potents a totes les teues novel·les? Ho planifiques així per reivindicar el paper de la dona o no és buscat?

No ho tenia planificat, però és veritat que al final m’han sortit quatre protagonistes. Suposo que com a dona em resulta més fàcil posar-me a la pell d’una dona, però també és veritat que les dones tenim molt per reivindicar: si mires les organitzacions més poderoses del món (bancs centrals, governs de països importats, les grans empreses tecnològiques, petrolieres i bancàries), estan totes bàsicament dirigides per homes blancs, de mitjana edat i hereosexuals. La dona no és ni de lluny el 50% d'este nucli de poder. Encara falta molt. A la literatura també tenim un superàvit d’herois masculins, encara necessitem moltes heroïnes femenines.

També la guerra civil, o més aviat l’herència que encara en tenim, explica moltes coses de les novel·les anteriors i d’esta...

Sí. La Guerra Civil i el Franquisme encara pesen molt a la nostra societat perquè ens van limitar les llibertats. Això, i el catolicisme, han imposat uns cànons o pautes de comportament que només afavorixen a qui establix les regles, tallant la llibertat de tota la resta. Ens hem de treure este pes de sobre per que cadascú de nosaltres puga viure reialment com vol (evidentment, respectant els altres).

Hi veus futur esperançador respecte a la concepció de les dues Espanyes que encara arrosseguem en el sentit de construir una democràcia més avançada, més social i més justa?

Sí! Veig que la generació que ve està molt més avançada democràticament. Tenen una mentalitat més avançada i oberta, es tracten amb més respecte, per les idees o les creences dels altres. Hem avançat molt. Però Espanya i Catalunya no seran plenament democràtics fins que esta generació arribe al poder, i encara falta molt per això. Els governants i empresaris que tenim ara encara es van educar a les darreries del sistema franquista o la transició: estan encara contaminats per idees antiquades – i en molt casos discriminatòries també, amb les dones, els gais etc. Aquí falta molt per aconseguir la igualtat – i a la resta del món també.

Creus en el creixement personal individual com a motor del canvi o quins serien per a tu els factors impulsors d’este canvi cap a un món millor?

Els individuus tenim la responsabilitat de lluitar per la nostra felicitat, però qui posa les regles del joc són els governs i la classe empresarial: podrien fer molt més per crear una societat més justa: molt més!! Puc pensar en un milió d’idees, però el més important és que prediquein amb l exemple: encara ho he de veure... encara veig molt nepotisme, negligència i discriminació a les dones.

Perquè parlem de l’herència de la guerra civil però Deu n’hi do el pes de quatre segles de tradició catòlica encara imperant...

El sentiment de culpa que ens ha dixat la moral catòlica és francament negatiu per a la vida, la felicitat i l’avenç de la societat. Als països angloxons s’ho passen bomba i no tenen cap problema.

I hi veus una llum en el túnel dels obstacles que han de superar les persones que per qualsevol raó, sexe, gènere, religió, etc., han estat marginades?

Sí, hem millorat molt i cada cop és més fàcil, encara que falte molt. El millor que podem fer és ser honestos amb nosaltres mateixos, no amagar-nos del que som o el que volem: un bon exemple és la millor manera de callar boques.

Tu et mous o t’has mogut molt pel món financer com a periodista i este també és un món masculinitzat. En general, què hi pot aportar la irrupció de la dona als llocs de poder (polític, empresarial, financer, etc.)?

Una gran dosi de sentit comú, menys testosterona – abans de tirar bombes, les dones pensen més i negocien millor. Més cura per tothom a la societat, comunitats més solidàries. Això ho hem vist molt clar amb la reacció a les do crisis econòmiques que hem tingut als darrers 15 anys: les ajudes després de la crisi financera del 2007-08 van anar bàsicament a Wall Street, a la classe inversora. Ara, per la pandèmia, han anat a les butxaques de qui reialment ho necessita: la diferència és que esta vegada hi ha moltes més dones al poder. Així de clar.

Per acabar tornem al delta, com se’ns veu des de fora? Què es perd la gent que no coneix esta terra?

No entenc perquè la gent no hi va més, sobre tot per quedar-se a dormir i no com un destí d’un dia només – que crec que és com es veu. Jo li dic a tothom que hi vaja i que es quede uns dies. Per a mi és un destí ideal per la natura tan peculiar que té, la tranquil.litat, el menjar tan bo, tant d’espai... Espero que el meu llibre us porti gent!!!

 

Participació