L'Ebre és el riu més regulat de la península Ibèrica amb uns 110 embassaments. Els gestiona la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), un organisme estatal que es va crear un 5 de març de fa cent anys. En una conca on cada vegada hi ha més demanda i menys aigua, des del seu tram final -on es pateixen tots els efectes del que es decideix riu amunt- es percep aquesta institució amb seu a Saragossa com a allunyada i sovint encarcarada.
Resoldre esta tensió fa plantejar la necessitat de revisar una inèrcia d'un segle de gestió durant el qual s’han vist clares les prioritats: al conjunt de la conca el criteri econòmic a l’hora de definir els usos ha guanyat per golejada els ambientals. De si han estat suficients per equilibrar la balança els canvis normatius vinculats a les directives europees, en parlem amb veus de les Terres de l'Ebre com Susanna Abella (PDE), el catedràtic Narcís Prat, Javier Casanova, president d'una de les comunitats de regants i Miquel Alonso, director dels serveis territorials Departament de Territori.
Un aprofitament massiu
La gestió de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) es troba en el punt de mira d’aquells que consideren que “aquell organisme que va néixer fa un segle per garantir la seguretat alimentària ha derivat en un sistema de producció agrària intensiva que amenaça l'ecosistema del Delta”, tal com apunta la portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Susanna Abella.
Històricament, la tecnologia ha permès un aprofitament massiu, però amb un cost ambiental elevat. Segons Abella, "s'ha domesticat d'alguna manera el riu per a utilitzar-lo i treure'n profit", una acció que té un efecte devastador aigües avall. Un aprofitament que obtenen bàsicament l’agricultura i la ramaderia, amb un ús que supera els 8.000 hm 3, el 92% del total de la demanda, per regar 925.000 hectàrees de conreus, el doble fa tres dècades, i abastir més de 2 milions de vaques, uns 13 milions de porcs i 2,5 milions d’ovins, entre altres.
El catedràtic d'Ecologia i Ciències Ambientals de la UB Narcís Prat apunta que “des que va ser creada la CHE fins a l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, bàsicament el que ha fet són concessions per a regadius, embassaments i explotar el recurs”. A parer seu, una tendència que no ha variat com caldria en els últims anys: “En el segle actual ha començat a transposar la legislació europea, però sense visió de futur, al servei bàsicament del camp i atendre les demandes de tots els governs per als regadius, se li’n refot l’impacte ambiental”, lamenta en declaracions a Aguaita.
Exceptuant algunes etapes de curta durada que van frenar la dinàmica d’explotació del recurs bàsicament amb finalitat agràries, sosté que “al final segueix la mateixa planificació de sempre, afegint plans de restauració per fer veure que tenen interès ambiental, amb una participació pública que és una enganyifa, i el canvi climàtic el veuen important, però no tant, no es qüestionen que en un futur no hi haja aigua ni per regar”, apunta Prat.
Al tram final també hi ha demanda agrícola, al capdavant d’un sector socioeconòmic tan important al delta com és el conreu de l’arròs, que també planteja les seues reivindicacions. Javier Casanova, president de la Comunitat de Regants de l’Esquerra de l’Ebre, assegura que “la CHE ha estat des de l’inici un exemple mundial de la gestió en el concepte d’unitat de conca, i això és important, però el gran problema és l’equilibri entre els usos i la realitat que tenim al tram final, molt perjudicat actualment”. “Nosaltres com a regants del delta també som usuaris del riu, i també cal reconèixer que no hi hauria estabilitat hídrica sense embassaments, però com a territori reivindiquen que l’explotació dels pantans ens ha de portar mesures de compensació per mitigar la degradació morfològica del delta”, afegeix.
El delta, als embassaments
La construcció de grans embassaments fa mig segle va tallar el pas als sediments: "Els deltes avui en comptes de formar-se al final del riu Ebre es formen a la cua de tots els embassaments", explica Abella. Esta retenció de sediments no només posa en risc la desaparició física del Delta, sinó que també redueix la capacitat de reserva d'aigua de la pròpia conca; per exemple, l'embassament de Mequinensa ha perdut vora 200 hectòmetres cúbics per la colmatació.
Davant d'esta situació, la principal reclamació que trasllada la portaveu de la PDE per al pròxims 100 anys és un canvi de paradigma: "S'ha de fer una gestió de l'aigua en una visió del segle XXI i no del segle XX", apunta Abella. Això suposa “frenar l'expansió del regadiu, respectar els cabals ecològics i mobilitzar els sediments per passar dels estudis pilot a la pràctica per evitar que el Delta desaparega sota el mar”, afegeix.
La relació amb l’Agència Catalana de l’Aigua
A banda de les concessions, cabals i aprofitament hidràulic, la competència de la CHE es desplega també sobre les obres al llit del riu, aigües subterrànies o zones inundables i en la protecció del domini públic. Això fa que este organisme tinga la potestat en qüestions relacionades amb autoritzacions en diversos àmbits de desenvolupament, entre ells l’urbanisme.
En este sentit, la relació entre la Generalitat, els ajuntaments i la CHE és necessàriament habitual i especialment intensa amb l‘Agència Catalana de l’Aigua, un organisme que ha reclamat insistentment durant anys la cogestió amb la CHE sense sortir-se’n. “La relació amb la CHE s’ha anat agilitzant en els últims anys i és més fluïda, però cal encara trobar la fórmula per accelerar els tràmits en projectes estratègics de desenvolupament, i és en este punt on hem de fixar millores per als pròxims anys, perquè cal un canvi de paradigma en les tramitacions cada vegada més recurrents i afectades per efectes del canvi climàtic en algunes zones”, afirma el director dels serveis de Territori a les Terres de l’Ebre, Miquel Alonso.
Apunta també la disfunció que implica en temes de gestió, planificació i prevenció, el fet que algunes de les competències de la CHE relacionades amb la navegació o la defensa del litoral acaben a Tortosa, de manera que el Delta, per exemple, és competència de Costes i en alguns temes apareixen les “zones grises”: Per exemple, a l’hora de determinar si una actuació és “hidràulica” (CHE) o “costanera” (Costes), si es poden fer motes o defenses que alterin el règim natural, o la compatibilitat entre protecció ambiental i protecció contra inundacions. “Este és un repte de futur important”, defensa Alonso.
El poder dels "lobbies" de l'aigua
Amb tot, no es pot ser ingenu a l’hora de valorar la dificultat d'implementar estos canvis a causa, entre altres factors relacionats amb la producció, de la composició dels òrgans de decisió. Al Consell de l'Aigua, aproximadament un terç dels membres són usuaris directes, principalment comunitats de regants i hidroelèctriques. "Les comunitats de regants, que són un lobby molt potent, i les hidroelèctriques... són qui realment prenen les decisions a la conca de l'Ebre", ja que cap pla s'aprova sense el seu consentiment. Esta estructura fa que els interessos de l'agroindústria i la producció d'energia passin per davant de les necessitats ambientals defensades”, afegeix la portaveu de la PDE. Sobre este punt, Narcís Prat també sosté que “la CHE es plega als interessos econòmics i dels grups de pressió”.
Assegura que en alguns casos el Govern segueix la mateixa política, demanant aigua per al Segarra-Garrigues, cita com a exemple. També és cert, afegeix, que s’han fet informes de caràcter ambiental, però “els tècnics ja ni van a les reunions perquè no els fan ni cas, passen de tot, ni fan ni deixen fer, no els interessa, i mentrestant, passa el temps”.
El gran debat del pròxim segle està servit: el difícil equilibri entre l’agricultura intensiva, els cabals ecològics (especialment al Delta) i l’impacte del canvi climàtic.
