El 15 de setembre de l’any 2000 va nàixer la Plataforma en Defensa de l'Ebre, en una assemblea multitudinària a l'Auditori Felip Pedrell de Tortosa. Aquell dia no podíem ni imaginar com ens canviaria la vida. Recordo la sala menuda plena de gent, l’organització improvisant l’assemblea a la sala gran, centenars de persones, moltes dretes o assentades a terra. I la primera manifestació, els primers càntics. Potser el primer “lo riu és vida, no al transvasament”.

El Plan Hidrológico Nacional (PHN) del govern d'Aznar pretenia fer dos grans transvasaments de l'Ebre. Un cap al nord - a Barcelona - i un altre cap al sud - al País Valencià, Murcia i Almeria -. També incorporava diferents embassaments, com el d’Itoiz, Yesa, Santaliestra o Biscarrués. I altres transvasaments com el Xúquer-Vinalopó. Aquella obra faraònica tenia com a objectiu transvasar un total de 1.050 hm3 de la conca de l’Ebre, la qual cosa significava deixar tocat de mort el riu i el delta, uns ecosistemes que es troben en una situació molt precària d’ençà de la construcció dels principals embassaments, als anys 50.

L’anunci del PHN va generar una gran preocupació i indignació. Ens enfrontàvem al principal projecte d’un PP amb majoria absoluta, que tenia la total complicitat de la Generalitat de Jordi Pujol. Per sort, a les Terres de l’Ebre comptàvem amb l’experiència de la Coordinadora Antitransvasaments, Manolo Tomàs i uns quants activistes més tenien el bagatge i la visió estratègica necessària per impulsar aquell nou moviment en defensa del riu i el territori. Venien de la lluita contra el transvasament a Tarragona (Consorci d’Aigües de Tarragona, 1981), el transvasament amb vaixells a Mallorca (1995-1997) o altres projectes que no es van fer, com el Pla Borrell (1993), encara més bèstia que el PHN. També de les experiències antinuclears, del moviment feminista i l’ecologisme.

La primera victòria va ser l’organització i la mobilització social. Durant els primers mesos cada divendres sortíem al carrer per manifestar-nos, i cada vegada érem més. Al febrer del 2001 ja vam inundar Barcelona, amb més de 400.000 persones. També València, Palma, Saragossa, Madrid i Brussel·les. Així com les incomptables rebudes que fèiem a presidents, ministres, consellers i altres càrrecs que venien a convèncer el territori de les bondats dels transvasaments.

En un primer moment va ser un combat brutalment desigual, tenien tota la força de l’Estat i de la Generalitat. Però la nostra força va anar creixent amb la mobilització i l’organització al territori, des de cada poble. Tothom hi estava implicat, des dels arrossaires, els musclaires, ecologistes, les venedores del mercat, instituts, sindicats, empresaris o el mateix bisbat. També va ser essencial la implicació d’un grup important de científics d’arreu de l’estat, no només pels documents tècnics i el rigor que aportaven a la nostra lluita, també pel procés d’aprenentatge i de socialització del coneixement que vam viure. I, evidentment, les aliances amb altres territoris afectats pel PHN.

La nostra identitat col·lectiva, com a territori, havia canviat amb la mobilització i l’empoderament ciutadà, ja no érem unes comarques mancades d’orgull i abocades al fatalisme. De la mateixa manera, també va canviar la visió externa, vam deixar de ser una zona desconeguda més avall de Tarragona: érem les Terres de l’Ebre i formàvem part de l’agenda mediàtica i política. La lluita en defensa del riu va convertir-se en una qüestió de país i va contribuir a la mobilització ecologista en molts altres territoris. Quina emoció quan descobrirem samarretes del nus a qualsevol punt dels Països Catalans!

En pocs mesos s’havia bastit un moviment que superava les nostres comarques. Es feien centenars de xerrades, jornades universitàries i parades informatives, recollides d’al·legacions, accions i agitació arreu de Catalunya. Jóvens en Defensa de l’Ebre va ser fonamental per a l’extensió de la Plataforma a les principals ciutats del país. Mentrestant, els Jóvens més jóvens ens vam centrar en l’agitació als instituts, amb actes, vagues d’estudiants i moltes hores de reunions. Encara no sé com vam acabar els estudis (a alguns ens va costar més que a altres), però no hi ha dubte que va valer la pena i que vam aprendre una de les lliçons més importants de la nostra vida.

I, com acostuma a passar, també va arribar la repressió i, amb ella, la solidaritat. Van voler atacar la Plataforma criminalitzant la joventut, i la solidaritat ho va desbordar tot. És esborronador recordar aquell sentiment de comunitat, tenir la consciència que no em jutjaven només a mi, ens jutjaven a totes i a tots, i això no era un simple lema d’una pancarta. (Gràcies).

L'estratègia per aturar el PHN havia d’anar més enllà de l’Estat espanyol, el finançament de les obres depenia de fons europeus, així que una part important del treball es va centrar en les institucions comunitàries. Ja no estàvem tan lluny de guanyar, la Comissió Europea va organitzar l’únic debat oficial que es va fer mai sobre el PHN amb experts dels dos bàndols, i desconfiava obertament dels arguments del govern espanyol. El finançament començava a trontollar, qui s’ho hagués imaginar aquell 15 de setembre quan començàvem a caminar.

Van dir que el transvasament seria un paseo militar - en paraules del ministre d’agricultura Arias Cañete -. I redéu, com ens van fer patir. Però aquesta vegada els vam aturar. El juny del 2004 es derogava una part important del PHN, després de mesos de molta tensió, expropiacions i l’anunci de l’inici de les obres del transvasament cap al sud.

Sabem que les victòries mai no són completes. Aquells transvasaments es van derogar però la Plataforma havia de seguir amb la seua tasca, i gràcies a aquesta perseverança molts projectes no han tirat endavant, com els successius intents de transvasament a Barcelona promoguts per AGBAR durant dels darrers anys (2006, 2008 i 2023).

En un context d’escassetat d’aigua i canvi climàtic, i de continua mercantilització de tot, és evident que tenim faena per a tota la vida. El compromís i la lluita per a la defensa de l’Ebre és un llegat que haurem de passar de generació en generació. Defensar el riu i el territori ja és part de la nostra identitat col·lectiva.

25 anys després: seguim. Lo riu és vida! PD.

El dissabte, 20 de setembre, ens veiem i ho celebrem.