Pedro Arrojo Agudo (Madrid, 1948) encara el seu sisè i últim any com a relator especial de l’ONU sobre els drets humans a l’aigua potable i al sanejament. Amb una trajectòria lligada a la defensa dels rius i a la Nova Cultura de l'Aigua, ell va aportar una veu científica transcendental en la lluita contra els transvasaments. Este dissabte serà a Tortosa per assistir a l’assemblea anual de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua en què fa d’amfitriona la Plataforma en Defensa de l’Ebre. En esta entrevista, reflexiona sobre el llegat del moviment ambientalista i sobre els reptes globals del planeta blau en què treballa actualment.
Vostè ostenta el càrrec de relator de l’ONU des del 2020 i el seu mandat acaba aquest proper novembre. Després de sis anys, manté la tesi que el problema no és la manca d’aigua, sinó com es gestiona?
No podem obviar que el canvi climàtic està generant desplaçaments massius per escassetat física d’aigua en algunes zones, això és una realitat, però també és cert que la immensa majoria dels 2.000 milions de persones que no tenen accés a aigua potable no són "persones assedegades" en entorns sense aigua. Si els seus avantpassats es van establir on son és perquè hi havia aigua. El problema és que són persones severament empobrides, que viuen al costat de rius o aqüífers contaminats o acaparats per sectors poderosos que anteposen els seus interessos de producció als drets bàsics.
Quina és la solució?
Passa per dos desafiaments: fer les paus amb els nostres rius i aqüífers —recuperant el bon estat dels ecosistemes— i promoure una governança democràtica que entengui l’aigua com un bé comú i no com una mercaderia.
En les seues visites oficials com a relator per elaborar informes, quines han estat les situacions més greus que ha hagut de denunciar?
Mai he plorat tant com durant els 12 dies de visita oficial al Perú. Allà, la mineria a cel obert a les capçaleres dels rius està enverinant conques senceres. S’estima que uns 12 milions de persones estan sota risc diari d’enverinament per metalls pesants a través de l’aigua, i el 85% són infants de menys de deu anys. Recordo les mares de les comunitats venint amb papers amb les anàlisis de sang dels seus fills a la mà, plorant perquè els havien estat enverinant durant anys sense saber-ho. Això és un crim de lesa humanitat. No hi ha rendibilitat econòmica, per molt or que s'entregue, que justifique enverinar milions de persones de manera irreversible.
Li devien preguntar què hi podia fer vosté...
Sí, i els responia que, de moment, plorar amb elles i tot seguit donar tanta visibilitat sobre esta problemàtica com fos possible.
Insisteix molt en el fet que la crisi de l’aigua té rostre de dona, que hi ha també en este dret biaix de gènere. Per què afecta més dones i xiquetes?
Quan l'aigua falta a la llar, la prioritat ètica recau sobre les dones. En les comunitats més empobrides, són elles, les adolescents i les nenes les que assumeixen la lluita diària i els riscos per aconseguir l'aigua que la família necessita per viure. Les dones no només proveeixen l'aigua, sinó que gestionen totes les cures: dels nens, de la gent gran i dels malalts. Per això, qualsevol enfocament de drets humans ha d’exigir que les dones tinguen una participació igualitària en la gestió de l'aigua; són les més compromeses i les que millor saben què significa que el recurs falte.
Vosté parla del nexe entre aigua, energia i alimentació. Quina és la pota més fràgil de les tres?
L'aigua és el vector de vida, però si la contaminem, es transforma en un vector de mort i malaltia. Avui em preocupa enormement com el creixement incontrolat dels centres de dades i les noves necessitats energètiques ens empenyen a solucions suïcides. S'estan reactivant projectes de centrals nuclears, grans preses hidroelèctriques que havien estat aturades per la lluita social —com al Pirineu— i tèrmiques que agreugen el canvi climàtic. Este consum elèctric desmesurat acaba impactant indirectament en els ecosistemes aquàtics dels quals depenem per a la nostra pròpia supervivència.
Tornant a casa, com veu el llegat de la Nova Cultura de l'Aigua ara que la Fundació celebra la seua assemblea a Tortosa?
Em sento molt content de veure que la Fundació continua activa i potent. Vam ser capaços de crear un moviment que ha deixat empremta en la consciència col·lectiva i en les lleis. Abans, les grans infraestructures com preses i transvasaments es veien com la solució única; ara s’entén que són problemàtiques i que tenen grans impactes. Tot i això, res és irreversible, així que cal mantenir-se alerta i vius per defensar esta nova forma de relacionar-nos amb la natura i entre nosaltres.
Catalunya aposta fort per la dessalinització i la regeneració davant la sequera. Com valora estos mètodes?
Són tecnologies que cal valorar sense mitificar-les ni demonitzar-les. La dessalinització és més flexible i modular que els transvasaments, i en llocs com el litoral mediterrani, on hem crescut més enllà del que és raonable —amb turisme massiu, camps de golf i agroexportació en zones sense aigua—, pot ser una eina per resoldre errors de sobre demanda. Però compte: l'aigua que cau del cel és gratis, dessalar-la té un cost econòmic i energètic. No podem utilitzar la dessalinització com una excusa per continuar creixent de manera il·limitada. La felicitat no s’aconsegueix creixent i engreixant-se sense parar; necessitem un model de país i d'ordenació del territori que siga realment sostenible.
