L’emoció dels retrobaments sense abraçades a la residència L’Onada
per Santi Martorell,
Si el confinament ha estat complicat a cada llar, a les residències de gent gran l’aïllament ha estat especialment dur. Molt, per als avis, per als familiars, i també per als cuidadors i treballadors dels centres. Edificis necessàriament convertits en autèntics búnquers durant setmanes, on ni els familiars dels residents podien fer visites. L’emoció no es podia contenir el dia del retrobament, encara a distància, perquè les abraçades hauran d’esperar. El fotògraf Santi Martorell ha estat testimoni d’este primer dia a la residència de l’Onada de Tortosa, i així l’ha sentit i l’ha captat:
“Avui el reportatge em porta a la Residència l’Onada de Tortosa. Em rep la seua directora, persona clau per donar-me a conèixer la complexitat i dificultat del repte al que s’han enfrontat i el que tenen al davant amb motiu de la pandèmia.
M’explica amb una mirada intensa i una veu plena de determinació l’objectiu que es va marcar tot l’equip laboral tan aviat van saltar les primers alarmes: “hem de mantenir-nos lliures de Covid-19. Com sigui.”
Decisions molt difícils. Mesures dures, estrictes, dràstiques... però necessàries. Tothom aïllat a les seues habitacions durant 15 dies. Sense sortir. Accés totalment restringit. Controls estrictes de salut i desinfecció total del personal laboral cada cop que s’entra a treballar. Sectorització. De tot. Dividir l’edifici, els residents i l’equip laboral en 4 zones independents, per tal d’aïllar i minimitzar la possibilitat de contagis. “Així, cas que hagués un brot, es restringiria a una quarta part de la població. Menys mal que l’edifici és gran i ens va permetre crear 4 unitats funcionals independents”, em comenta.
I segueix: “Portàvem 3 o 4 dies d’aïllament total a les habitacions, estàvem contents ja que no s’havia detectat cap cas, i de sobte, la notícia: un dels residents tenia febre. L’equip ens vam afonar, alguns vam plorar. Tants esforços i havia estat inútil.” La desesperació, però, es va tornar en alegria immensa quan van arribar els resultats de les proves. No era coronavirus. “Es van veure treballadors baixant les escales ballant d’alegria!”
Compaginar les tasques del dia a dia amb les restriccions que el confinament comporta és molt difícil i estressant, tant per al personal laboral com per als residents. “Estem molt cansats”, em comenta una resident. Esta gent gran, que ja n’han viscut de tots els colors, i ara això...
Organització. Buscar gent de reserva per si treballadors es posen malalts. Comandes de material que no arriba tan ràpid ni amb la quantitat desitjada. I per suposat, la màxima desinfecció. De tot.
La rentadora a 60º per desinfectar tota la roba. El lleixiu, a tot hora. El control de les hores d’ús de les mascaretes i EPIS per tal de no malbaratar material. El gel hidroalcohòlic, omnipresent. Totes les entrades de mercaderies (menjar, subministraments, bugaderia...) controlades i desinfectades caixa a caixa, producte a producte. Res queda a l’atzar.
Sóc testimoni de l’alegria del primer dia que es poden rebre visites de familiars. Plou amb intensitat i la trobada, que s’havia de fer al jardí de l’entrada, es fa al hall d’entrada. Les normes, molt clares: declaració jurada, presa de temperatura, desinfecció, mascareta i distància de 2 metres. No, encara no es poden donar les tan desitjades abraçades... Entra la primera visita. “Com estàs? Et veig molt guapa, mare”, li diu el fill mentre li fa amb els braços el gest d’una abraçada des de la distància. I la mare no pot evitar posar-se a plorar...".
Aquí podeu veure els altres capítols de la sèrie:
“Avui el reportatge em porta a la Residència l’Onada de Tortosa. Em rep la seua directora, persona clau per donar-me a conèixer la complexitat i dificultat del repte al que s’han enfrontat i el que tenen al davant amb motiu de la pandèmia.
M’explica amb una mirada intensa i una veu plena de determinació l’objectiu que es va marcar tot l’equip laboral tan aviat van saltar les primers alarmes: “hem de mantenir-nos lliures de Covid-19. Com sigui.”
Decisions molt difícils. Mesures dures, estrictes, dràstiques... però necessàries. Tothom aïllat a les seues habitacions durant 15 dies. Sense sortir. Accés totalment restringit. Controls estrictes de salut i desinfecció total del personal laboral cada cop que s’entra a treballar. Sectorització. De tot. Dividir l’edifici, els residents i l’equip laboral en 4 zones independents, per tal d’aïllar i minimitzar la possibilitat de contagis. “Així, cas que hagués un brot, es restringiria a una quarta part de la població. Menys mal que l’edifici és gran i ens va permetre crear 4 unitats funcionals independents”, em comenta.
I segueix: “Portàvem 3 o 4 dies d’aïllament total a les habitacions, estàvem contents ja que no s’havia detectat cap cas, i de sobte, la notícia: un dels residents tenia febre. L’equip ens vam afonar, alguns vam plorar. Tants esforços i havia estat inútil.” La desesperació, però, es va tornar en alegria immensa quan van arribar els resultats de les proves. No era coronavirus. “Es van veure treballadors baixant les escales ballant d’alegria!”
Compaginar les tasques del dia a dia amb les restriccions que el confinament comporta és molt difícil i estressant, tant per al personal laboral com per als residents. “Estem molt cansats”, em comenta una resident. Esta gent gran, que ja n’han viscut de tots els colors, i ara això...
Organització. Buscar gent de reserva per si treballadors es posen malalts. Comandes de material que no arriba tan ràpid ni amb la quantitat desitjada. I per suposat, la màxima desinfecció. De tot.
La rentadora a 60º per desinfectar tota la roba. El lleixiu, a tot hora. El control de les hores d’ús de les mascaretes i EPIS per tal de no malbaratar material. El gel hidroalcohòlic, omnipresent. Totes les entrades de mercaderies (menjar, subministraments, bugaderia...) controlades i desinfectades caixa a caixa, producte a producte. Res queda a l’atzar.
Sóc testimoni de l’alegria del primer dia que es poden rebre visites de familiars. Plou amb intensitat i la trobada, que s’havia de fer al jardí de l’entrada, es fa al hall d’entrada. Les normes, molt clares: declaració jurada, presa de temperatura, desinfecció, mascareta i distància de 2 metres. No, encara no es poden donar les tan desitjades abraçades... Entra la primera visita. “Com estàs? Et veig molt guapa, mare”, li diu el fill mentre li fa amb els braços el gest d’una abraçada des de la distància. I la mare no pot evitar posar-se a plorar...".
Aquí podeu veure els altres capítols de la sèrie:
