L'il·lustrador de Sabadell Abel Carrasco porta un temps establert a la Ràpita. Prop del mar ha trobat un lloc on posar arrels i desenvolupar el seu instint creatiu, que encamina cap al món del còmic. Un univers paral·lel que a ell li servix per compartir amb el món les històries que exporta el seu interior artístic. Té obert un micromecenatge per publicar una nova aventura, EONN. En la seua vida, una de les aventures més dures el va portar a l'abisme de la malaltia mental. Des d'este lloc Abel porta esta qüestió al dibuix i també a moltes facetes de la seua existència per ajudar a fer visibles els precipicis que tenim tots al voltant, i a desestigmatitzar-los.
Això del dibuix li ve de ben petit. Era l'assignatura que més li agradava, a l'escola?
Sí, a part d'història, perquè podia conéixer bones històries i les podia dibuixar després. Però m'agradava el dibuix artístic, per al dibuix general era un negat.
Inclús he sentit en algun lloc que si li agradava estar malalt era perquè li regalaven còmics!
Efectivament, quan em posava malalt, em regalaven còmics i jo sempre deia, hòstia, això està molt ben parit, no? Em regalen una cosa que és xula quan em poso malalt, així que vull estar malalt sempre.
Què té un còmic que no tinga una altra forma d'expressió artística, com ara la literatura?
Són mitjans molt diferents, tot i que jo vaig començar a llegir amb un còmic. O siga, sí que llegia els llibres propis de l'edat, però jo vaig començar a llegir amb còmics. Té un llenguatge visual que has d'aprendre. I et dona més capacitat de retentiva a l'hora de captar imatges, formes, espais, tot això t'ajuda a la lectura del còmic. Llavors, hi ha una cosa que té el còmic per sobre per exemple del cinema o de la televisió, i ja m'ho deia un professor, i és que pots agafar quinze tràilers carregats d'explosius i fer-los explotar i això no et costa ni un cèntim. Una altra cosa que jo vaig descobrir és que la pantalla de la televisió o la del cinema sempre és la mateixa, mentre que en un còmic pots canviar el format de la pantalla. Pot ser horitzontal, vertical, rodona, triangular, és més lliure.
Va començar sent autodidacta. Com eren els seus primers dibuixos?
Recordo els primers sí. De fet, em vaig inventar un germà de Superman que lluitava contra un cuc gegant, ho vaig grapar i els ho venia a les amigues de la meua mare per tres pessetes. Ja tenia clar que amb el còmic no em forraria, però tenia una visió de negoci! Després em vaig apuntar a l'escola Joso Sabadell, però l'any abans, com que feia un fanzine, vaig anar a demanar-los calés per promocionar-lo. I la sort és que soc un bon "vendes" i me'ls van donar.
"La fortuna que tinc és que no he convertit el còmic en un mitjà de divertir-me"
A més a més, en esta mateixa escola que comenta, va acabar l'últim any sent alumne i professor, a la vegada!
Així va ser. A part, tenia molt bon rotllo amb els directors de l'acadèmia i em deixaven anar-hi tot el dia. O siga, estava tot el dia allà. No només anava a la classe, em deixaven estar a les aules d'oient. Mentre al matí atenien els possibles clients que vindrien a apuntar-se a l'escola, jo estava allà dibuixant.
Ho prenia com a hobby o com a professió?
Per a mi era un hobby. I, de fet, encara avui és un hobby. I és la fortuna que tinc, que no l'he convertit en professió com a mitjà per guanyar-me els calés, sinó com un mitjà de divertir-me. I encara mantinc això.
És difícil guanyar-se la vida il·lustrant còmics?
Depén. O siga, és una professió dura. Això sí que és cert. I és difícil si només vols viure del còmic en este país. Perquè els salaris són molt baixos. Crec que s'està treballant en això, en el llibre blanc dels còmics, s'està tractant amb ministeris i tal, perquè el còmic tinga la mateixa categoria que altres arts. Però jo conec molts alumnes meus o amics que treballen a Marvel i es guanyen molt bé la vida. O treballen per a França i es guanyen molt bé la vida. Tot i això, és una professió molt sacrificada, perquè és molt bipolar. Tu has de lluitar contra tu mateix i contra el públic que ha de llegir la teua obra. I potser en cert moment et creus el rei del món perquè has fet un dibuix o una pàgina súper i l'endemà et surt la pitjor pàgina de tota la història i has de barrejar esta sensació de frustració.
Tot i això, es concep com un art menor, encara... com veu el món del còmic actualment?
Sí, sí, tot i que influeix a totes les altres arts, sobretot al cinema o a la televisió, tal com explicava una vegada a un mitjà de la meua ciutat, de Sabadell, és com un zombi: continua caminant, continua movent-se, però està mort. Perquè ha de competir, si parlem de la gent jove sobretot, amb videojocs que tenen un pressupost increïble i guanyen molts diners; amb el cinema, amb les sèries. Jo, per exemple, quan vaig començar a llegir còmic
era un mitjà molt assequible i és que no hi havia alternativa. El meu primer videojoc va ser aquell que sortia amb dos palets i una piloteta que anava de punta a punta de la pantalla. Clar, si compraves un còmic de l'Increïble Hulk, els palets no guanyaven a l'Increïble Hulk. Però avui dia sí, hi ha molts altres mitjans que el superen.
Parla dels inicis... li va fer il·lusió il·lustrar els cromos del Bollicao?
Sí, abans em preguntava si és difícil guanyar-se la vida amb el còmic i sí, però si m'ho pregunta amb el dibuix, no tant, i és una de les vertents que jo vaig triar, treballar en publicitat. I una d'estes feines va ser treballar per una agència dissenyant cromos de Bollicao. I va tenir molt èxit, de fet hi ha col·leccionistes que els compren bastant cars avui dia. I fins i tot m'han contactat alguns i diuen oi, tu ets l'autor d'estos cromos?. Tens material així en viu que pugues passar-me? Va ser una cosa molt divertida.
"Abans d'un brot hi ha causes: en una depressió, en certs hàbits que no són bons pel que fa a l'estat emocional..."
Vosté va patir un brot psicòtic fa 17-18 anys. De quina manera això va influir en el seu dibuix, en la seua trajectòria artística?
N'he patit tres i el primer va ser fa estos anys sí. De fet, el brot psicòtic va ser com la punta de l'iceberg. Però abans d'un brot hi ha causes: en una depressió, en certs hàbits que no són bons pel que fa a l'estat emocional... no podia dibuixar. De fet, jo estava dibuixant per una revista estatal i ho vaig haver de dixar perquè no podia donar el nivell de qualitat. Llavors vaig caure en este brot psicòtic i vaig estar vuit anys fora del mercat laboral.
Em va costar vuit anys de la meua vida en l'aspecte emocional, no pel brot psicòtic, sinó ja quasi per la depressió. Em va costar vuit anys recuperar el meu nivell gràfic.
L'autor, amb un exemplar de Penélope. Foto: S.B.
No es podia expressar a través del dibuix?
M'expressava, però no amb prou qualitat professional. No he dixat de dibuixar mai, però vaig baixar el nivell moltíssim. Les ganes, les inquietuds, la inventiva...
De quina manera el seu segell artístic està condicionat o ha quedat marcat per esta vivència psicològica?
Hi ha influït perquè vaig decidir que part de la meua obra, no tota, perquè m'agrada tocar tots els pals, però una part, la centraria a comunicar a la gent que és viure un trastorn mental. I desestigmatitzar el tema, perquè crec que s'ha de fer molta feina pedagògica amb això. I també crec que el meu estil va enfosquir una miqueta, va tirar cap a una part més fosca.
Quan parlem d'enfosquir parlem estèticament i també en el guió, perquè vosté fa les dues coses...
Sí, no sempre, però sí. Quan faig la meua pròpia història, normalment tendisco a tirar històries més fosques que abans d'aquell primer brot, que era més positiu o més alegre, no vull dir que avui no ho siga, però sí, tiro per esta part més fosca.
"L’única constant a la meua vida ha estat el dibuix"
Dibuixar el va ajudar a sortir d'este pou negre?
Sí, sí, sí. De fet, l'única constant a la meua vida ha estat el dibuix. És l'única cosa que m'acompanya en la meua vida. I em va ajudar a sortir-ne. De fet, penso que l'art, parlem del dibuix o el còmic o qualsevol filosofia o art, té un vessant terapèutic, que té la virtut de transmetre el que sents i ajuda una miqueta a sortir del pou negre on de vegades caiem a la vida.
Pensa que d'un trastorn mental sever se'n pot sortir del tot o sempre tens la sensació que és un company de vida que sempre et pot trair.
Jo el que tinc és una malaltia crònica. Això no vol dir que sempre estaré malalt. El que vol dir és que per no estar-ho he de fer molts equilibris emocionals, he de prendre la medicació que em toca i no puc consumir tòxics, per exemple. Però, sobretot, el més bo és aprendre, quan t'enfrontes a un problema, a fer-ho des d'un vessant positiva i dir, si una cosa no m'interessa, si és tòxica, fora. Ja està. I buscar este equilibri emocional constantment.
No és fàcil
N'has d'aprendre. I en això també he sigut autodidacta, perquè no he tingut psicòlegs, sí que he tingut una supervisió d'un psiquiatre i en continuo tenint, però no he tingut ajuda de psicòlegs. He hagut d'autoensenyar com portar la meua vida jo mateix. Com fer-ho.
Per a vosté, de qui ha vingut l'ajuda més important?
El més important és la meua família. Els valors que em van inculcar, els valors que em continuen inculcant i veure la tendresa amb la qual sempre m'han tractat, fins i tot en els moments més foscos, sempre m'han tractat d'una forma exquisida.
Vosté també ho intenta fer amb altra gent que passa per processos similars
Sí. Intento ajudar i donar el meu punt de vista d'una forma humil i senzilla, perquè no soc un psiquiatra, no soc un psicòleg, però tinc la meua pròpia experiència i si puc ajudar a algú o donar-li la meua visió de com he sortit d'este problema, doncs ho faig.
"Si puc ajudar a algú o donar-li la meua visió de com he sortit d'este problema, doncs ho faig"
I també ajuda els altres a través del còmic
Exacte, per exemple, a la meua primera novel·la gràfica, Penélope, parlo sobre un brot psicòtic d'una cantant de música folk que s'embolica la vida i acaba tenint un brot psicòtic en un concert. El que intento explicar, a través d'una història fantàstica,
és què és un brot psicòtic i sempre intento que acabe bé. Encara que algú caiga en un trastorn, del tipus que siga, no té per què acompanyar-lo tota la vida. L'acompanyarà un temps, però el podem véncer.
A banda d'ajudar la gent, vosté el que fa és també desestigmatitzar i donar visibilitat a estes patologies que són més freqüents del que ens pot semblar.
Molt, molt més freqüents. Intento fer-ho en la mesura que és possible.
Com veu la societat actual en referència a la salut mental?
Crec que s'ha avançat. S'ha avançat bastant perquè ens ha explotat a la cara i és una realitat de la qual ja no podem fugir, amagar o dissimular. Qualsevol coneix algú, si no és ell mateix, que ha tingut problemes de salut mental, ja siga ansietat, depressió, bipolaritat, esquizofrènia, toc, qualsevol cosa. Llavors, és una realitat que ens ha tocat i la societat comença a adonar-se que s'ha d'enfrontar a estos temes i començar a tractar-los d'una altra manera. Doncs comencem.
Vosté hi posa granets de sorra, per trencar tabús, precisament?
Bé, més que un gra de sorra, potser un àtom d'un granet, o tampoc, un neutrino d'este granet.
Com va fer cap a les Terres de l'Ebre des de Sabadell?
Vaig marxar perquè els lloguers estaven molt cars. També perquè hi havia viscut trenta-vuit anys i volia fer un canvi. La primera intenció era anar a Girona perquè recordava la zona per una segona residència dels avis i m'agradava, però tenia un gosset i no me'l deixaven portar enlloc, llavors vaig anar a la província més barateta, que és Lleida,
i vaig estar al pre Pirineu, a la Pobla de Segur. I em va encantar. Vaig fer molts amics, vaig crear una escola. És increïble, cada tres mesos pujo, perquè la gent d'allà, el Pallaresos, és increïble. Però trobava a faltar el mar i vaig pensar, on puc anar que siga més o menys assequible i estar a prop del mar? Tenia uns veïns que s'havien traslladat a la Ràpita i vaig decidir venir cap aquí, sense conéixer ningú més que estos veïns. I aquí estic des de fa sis anys.
S'hi ha anat integrant també, en associacions de malalts mentals i ha participat en la creació del col·lectiu Artefacto.
Sí, hem creat un col·lectiu de gent establerta aquí a Terres de l'Ebre, que es diu Artefacto, és un col·lectiu artístic, amb disciplines diferents, des del món del tatoo, la il·lustració, el còmic, l'escultura, una miqueta de tot.
Com definiria la seua manera de dibuixar, fantasia èpica?
És una bona pregunta, és similar a la que parlava amb una amiga fa un moment, sobre qui som, no? Qui soc jo com a dibuixant? Doncs no sabria definir-t'ho. Jo crec que tinc un traç enèrgic, molt enèrgic, de vegades massa enèrgic i tracto que la meua experiència, l'experiència que tinga el lector gràficament quan em llegeix siga impactant, però no et sabria dir, si em busques una catalogació... fas manga?, fas còmic americà?, tiraria més per europeu, però també tinc influències d'altres tipus, d'altres mercats, com el japonés o l'americà.
Hi posa molta passió. Cal apassionar-se en la vida per ser brillant?
Bé, tot pot sortir brillant o no, potser aquell dia les muses no estan amb tu i no et surt brillant, però sempre li has de posar passió, jugant al futbol, estimant una parella, fent una paella, sempre li has de posar passió a tot.
Ara mateix té un Verkami sobre la taula, amb el Josep Busquet, amb qui ha treballat altres vegades, i amb Marc Filippi, EONN.
EONN, sí, és un western macarra, que està molt bé, l'hem tret en campanya de crowdfunding.
I té algun altre projecte sobre la taula?
Sempre n'hi ha. A part que faig un programa de ràdio, a Ràdio Ràpida, que es diu Adeu a l'Unicorn, que us recomano, perquè parla sobre salut mental, també faig de voluntari a l'Associació del Club Social Terres de l'Ebre, a Amposta. I pel que fa a còmics, tinc diversos projectes.
Vosté ha tingut la saviesa o la intel·ligència d'haver convertit una problemàtica, que ha marcat la seua vida, en un motiu més per a viure, no?
Sí. Sempre dic que la meua problemàtica m'ha ensenyat molt sobre mi mateix, sobre la vida i en este aspecte, soc un afortunat i puc estar bastant agraït, malgrat haver-ho passat malament, perquè este trastorn m'ha ensenyat moltes coses i estic agraït.